Com a mestra he tingut molt clar sempre que caminar descalços per l’escola era el millor pels infants (bé, amb mitjons quan fa molt fred!). El peu és un mitjà fantàstic de descoberta!
També quan sortim al pati, o quan fem alguna sortida. Els peus dels infants en contacte amb la sorra del sorral, amb les fulles seques del bosc, amb l’aigua freda de la riera.. aporta un aprenentatge que no existeix amb la sabata.
Ara que soc (uff em costa horrors no posar el «soc» amb accent!) mare, penso encara amb més fermesa aquesta premisa.
El Quim, malgrat no caminar encara, aprèn amb els seus peus. Utilitza es dits de manera premsil, reacciona a estímuls, a sensacions, a temperatures… L’aire tocant.li la planta quan fem porteig, l’aigua de la banyera o del riu, les fulles de la gespa o l’escorça dels arbres…
De fet així ho deia Isabel Gentil (Madrid, 2007): És necessari que la planta del peu de l’infant es posi en contacte amb superfícies irregulars amb la finalitat d’estimular sensacions i els reflexes posturals. L’infant necessita l’estímul tàctil de pressions, d’irregularitats del terreny per desenvolupar la propiocepció, millorar la posició d’articulacions i reforçar la musculatura»
I aguantant el cap ja dret mira tot al seu voltant.
El seu món, abans reduït a allò que tenia més a prop… les nostres cares, el seu bressol… ara s’expandeix. El seu món és cada cop més ampli. Ara veu colors, moviments, formes… i mira amb els seus ulls tan preciosos plens de ganes de conèixer tot allò que té al voltant.
Amb «ansia» de copsar a la retina tot allò que veu, tot allò que li passa per davant.
Sigues observador, fill. La curiositat et portarà SEMPRE a voler saber més.
Fa poc que és entre nosaltres. Fa poc que va sortir de dins, del meu ventre. Fa tan poc… i alhora sembla que faci TANT! Sembla que ens coneguem de sempre…
Fa poc que notava les seves patadetes a la panxa. Ara les noto a l’esquena al llit quan es desperta.
Fa poc pensava com seria. Ara conec totes les parts del seu cos.
Fa poc m’amoïnava fer-ho bé. Ara segueix amoïnant-me. (jeje)
TU i JO. Aquest binomi que pensava tan irreal… TU i JO.
M’espantava no saber què fer en segons quina situació. No sé d’on surt l’instint. D’on surt aquest «saber» què té. És visceral, és primitiu, és instintiu.
La meva mare (el meu mirall) em deia l’altre dia «és una passada com et mira, com et coneix, com es calma quan cantes segons què, com riu quan cantes una altra, com et segueix, com et mira…». No n’era conscient. I és TAN bonic veure-ho! Entendre’l, que t’entengui.
Veure com si li cauen les parpelles quan el bressolo… com se li obre la boca mentre dorm plàcidament als meus braços… L’escalfor que desprenen els nostres cossos junts, quan fem teta, quan dormim, quan ens abracem, quan juguem, quan ens toquem…
Tot just ara juga amb la meva ma mentre cantem, mentre l’acarono, mentre fem teta… i què bonic… i què especial… i que… TU i JO.
Ahir vaig rebre un vídeo d’una nena que vaig tenir com a alumna a l’aula fa tres cursos. En el vídeo, ella em saludava verbalitzant el meu nom, fent-me molts petons i amb un somriure d’orella a orella.
Els que treballem en etapes primerenques tenim MOLTA sort, però també sabem que els infants a mesura que van creixent, recorden aquells docents que tenen més presents, pocs i poques tenen en ment aquells docents d’Educació Infantil, és una etapa que, tot i que importantíssima i vital, queda massa lluny dels seus records.
Què feliç va fer-me el vídeo, que feliç veure-li la carona, veure-la tan gran, tan contenta, tan bé! Però sobretot, què feliç va fer-me saber que em recorda.
I és que com bé diu la paraula, reCORdar, és passar pel cor dues vegades…
Perquè el menut tingui el seu nom ben a prop… la meva mare ens va regalar aquestes lletres tan precioses, molsudetes i plenes d’amor per penjar al seu capçal!
I com que el seu nét té un germà amb el qui a més d’estimar-se’l molt, compartiran habitació, el gran de la família no es podia quedar sense les seves! Així que també li ha fet fer les seves!
Un regal preciós que omple l’habitació de personalitat, de detalls, d’identitat personal on cada un té el seu espai. Però sobretot, sobretot, sobretot… d’amor.
La meva mirada es creua amb la seva. I es troben. I em reconeix. I… somriu.
T’ha trobat. El teu fill, que fins ara et reconeixia la veu, la olor, l’escalfor de les teves mans, del teu cos, el contacte dels teus llavis i les seves galtones i la melodia de les teves cançons… Ara a més a més et veu. I t’identifica.
I ho saps… i ho saps perquè se li il·luminen els ulls quan et troba, perquè somriu satisfet, perquè et segueix amb la mirada quan et mous, perquè emet un indescriptible so, cofoi.
I tu plores. I somrius també. I no pararies de mirar-lo.
Caram quin regal més preciós m’ha fet. Sap qui sóc. Indescriptible moment.
Recordo la sensació dels primers dies. Per tu les rutines estan clares, és la teva vida, la que has creat dia rere dia. I de cop i volta en fas partícip al teu fill.
L’arribada a casa, l’habitació, l’hora d’anar a dormir, el sofà, els coixins que ens acompanyen mentre fem pit, l’olor del sabó de la dutxa, les llums del menjador, la textura del seu bressol… per mi tot és normal. Per ell tot és nou.
Què deu sentir? Què deu percebre? Es deu sentir a gust? Acompanyat? Mai el deixarem sol. Sempre sentirà la nostra escalfor. Sempre.
Qui ens ho havia de dir… aquell any, que a dia d’avui estariem vivint junts, casats i amb un fill preciós…
Recordo la seva cara al ensenyar-li el test d’embaràs… recordo els seus ulls mirant-me quan vaig notar al xic moure’s per primera vegada. Recordo com m’ha renyat per agafar massa bosses, com m’ha cuidat durant l’embaràs, l’olor dels seus menjars plens de no-sé-què «perquè això va bé».
Uns ulls plens de vida quan em tocava la panxa, o quan em mirava fer-ho (a totes hores!!). Les visites control per veure com anava tot… i aquell dia… mare meva… els nostres ulls compartien por… però allà estàvem. Quina nit…
I va baixar amb mi a quiròfan. Recordo aquella dona que em punxava quan va dir «tu t’has d’esperar a fora». Què?!
I quan, ja adormida i plena de cables el va anar a buscar… tot estava a punt… no començariem sense ell… El vaig veure entrar, amb aquella bata, aquells peucs i aquell gorro… Això anava de debó… ja era el moment… es va posar al meu darrera, tocant-me el cap tota l’estona… mirant-me… parlant-me… li mirava els ulls altre cop… Estava amb mi, sí. Però eren uns ulls d’inquietut, controlava tot el que passava, el que feien, el que deien… Volia comprovar que tot anès bé… Sens dubte tenir-lo al costat en aquell moment, no sentir-me sola allà baix va fer que em sentís més acompanyada, menys sola, amb caliu… estava a punt de nèixer el nostre fill…
I aquell indescriptible moment de posar-me’l al pit… de mirar al meu fill i de notar com el Josep Antoni ens acaronava… ara a tots dos…
No tocava. Però allà estic. A l’hospital, amb una bata i esperant (que no a punt…) a que em vinguin a buscar per entrar a quiròfan. No estic preparada. No paro de repetir-ho, però ella em diu que sí, que és el millor dia, que ja sóc allà, que perquè esperar… Que confii. Això he de fer, no tinc més remei.
Ella està serena. O això sembla. No sé què li passarà per dins. Por? És una dona valenta, SEMPRE ho ha estat. Quan em van diagnosticar la diabetis, ella plorava, però quan jo no la veia. És una dona forta. És una dona que dóna exemple. SEMPRE.
Quan va saber que estava embarassada, abans de l’alegria, l’invaia la por. És normal i li agrairé SEMPRE que així sigui. Abans d’àvia, és mare. I al xic no el coneixia, però a mi no em volia perdre. Era un embaràs de risc. Però ens hi vam llençar.
I allà estàvem tots tres. El meu home, la meva mare i jo. Ella serena per fora, mostrant-me seguretat, i un «tot anirà bé» que irradiava els seus ulls cada cop que la mirava.
«Ni li puc dir al papa», li vaig dir. Vaig notar que no li va sentar bé. Potser tenia por de no ser ella suficient? HA! Com no havia de ser suficient? Sols que en moments de por extrema, l’inconscient sempre truca a la porta. És un malxinat l’inconscient.
Toc, toc. Una camilla entra per la porta. I un home tot somrient em diu «a punto?» NO! Clar que no! Pujo a la camilla, m’estiro i m’acomiado de la meva mare. La miro, ploro. Tinc por. Em mira. Ella està forta (per fora). Però els seus ulls la delaten ara ja sí. Marxo i ella es queda a l’habitació. Si tot va bé, pujarem un més. Li dic que la vull tornar a veure. Ploro. I ella té els ulls vermells. Però segueix forta. SEMPRE forta per ajudar-me. Malgrat després trenqui a plorar, malgrat després els nervis la traeixin. Malgrat estigui patint per dins. Sap que és el meu mirall, que hi ha un tros de cordó umbilical que NINGÚ va tallar mai que ens uneix i que les seves emocions són meves. Es manté forta. M’abraça, em toca el cap i em fa un petó. I jo marxo… i ella es queda…
M’estan posant l’epidural. Tinc por. Ploro. I ella? Què deu estar pensant? Està bé? Haurà passat molta estona? Estarà nerviosa? La tornaré a veure? La necessito. Molt.
I després d’interminables minuts… d’interminables instants… pujEM per l’assensor fins a l’habitació. Passadís de nounats… el Quim és al meu pit… i l’habitació ja la veig al fons. No recordo què va passar aleshores… ella va obrir la porta? Ja era oberta? Van trucar? L’únic que recordo és la seva cara, la seva expressió. I com es va deixar anar. Ens vam tornar a trobar i ja no calia la cuirassa. Tot havia passat i allà erem el Quim i jo. I els ulls de la mama vermells i brillants, i els seus llavis eren humits. I les llàgrimes corrien galtes avall. Ja no havia d’aguantar res. Ja es podia deixar anar. Em va tocar el cap, de nou. I em va fer un petó d’aquells que només una mare sap fer. I es va mirar al xic. I les llàgrimes encara corrien. I li va fer un petó.
I durant hores, va tenir les seves mans a les meves galtes… només així em passaven els tremolors.
I aquella nit, es va quedar a dormir amb nosaltres.
La meva mare. El meu cordó umbilical. El meu mirall. La meva heroïna, G R À C I E S
Un Sant Jordi diferent, aquest any amb el meu fill entre els braços. Què estrany! I què bonic alhora. Un Sant Jordi amb una rosa preciosa i un bon llibre interessantíssim per llegir!
Passejar pel passeig de la mà del meu home i de la meva mare. No puc tenir més sort. I el petitó, amb els ulls ben tancats dormint. Encara no n’és conscient de la sort que ha tingut de néixer en un país ple de llegendes tan precioses, tan intenses i tan plenes de moralines. Llegendes que formen part de la història, que formen part del col·lectiu i que passen de generació en generació.
Avui, 23 d’abril celebrem la Llegenda de Sant Jordi i tothom surt al carrer de la mà dels seus estimats: els pares, les mares, les parelles, els fills, les filles, els tiets, les tietes, els amics o les amigues. No importa qui, no importa el parentiu.
Importa l’aire d’alegria, d’amor i d’il·lusió del que s’imprengenen els carrers. L’olor i els colors de les roses a dreta i esquerra, la textura de les pàgines dels llibres que ens transporten a mil i un mons diferents…
El xic ha tingut la sort de néixer en aquest bonic país.
I nosaltres tenim la GRAN responsabilitat de fer-lo una persona amb respecte i educació com a valors de base. Respecte cap a TOTHOM. Sense importar la raça, les costums, la llengua, el sexe o la religió. I per això avui, en un dia TAN bonic, reivindico la IGUALTAT per a tothom. El cavaller es deia Jordi. Però… i la princesa? Per què no en sabem el nom?
