Sembla…

El cos té memòria, diuen.

Les cèl·lules. Per això som reticents a menjar segons quin producte si quan l’hem consumit amb anterioritat ens ha fet mal o no ens ha sentat gaire bé.

El meu cos sap que alguna cosa passa. Vénen un parell de dies complicats. Se’n recorda. I he començat la setmana no gaire fina.

Fa prop de cinc anys que condueixo aquest cotxe. M’hi sento bé. Còmode. Segura. Com a casa. Quan l’agafo estic serena. Hi vaig amb normalitat, obro, entro, engego el motor… som-hi.

Però tot sovint, quan m’hi apropo per davant, sento un calfred. Una mica de joc d’ombres, suposo. Ombres físiques i pensaments al meu cap.

Tot sovint quan m’hi apropo per davant, sembla que el vegi allà, darrera el voltant, aparcat esperant-me a que pugi. Amb el colze recolzat a la finestra i el cap a la mà. O amb el braç ben estirat al volant mirant i somrient. O traient-me la llengua. O picant-me l’ullet.

Pero quan m’hi apropo toco de peus a terra. Dins el cotxe no m’hi espera ningú. He de ser jo qui obri la porta i m’assegui… darrera el volant.

3 comentarios en “Sembla…

  1. Alba! sembla, però no ho és. Jo també he portat el cotxe de me mare des que va marxar fins fa poc temps i, no sempre que el veia de front, però potser sí quan el veia massa brut per dins sempre pensava «ai, si lo viera la mama, estaria bien disgustada! jeje». Sempre amb els peus a terra Alba. Petons guapa!!!!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *