El meu nom

A l’escola he demanat a les famílies que em diguin l’origen del nom dels infants. No pas el seu significat (google està a la disposició de tothom per a això) sinò que els va portar a decidir posar aquell nom i no un altra. Com vaig dir fa algunes entrades al blog, per a mi el nom és el regal més maco que uns pares poden posar al seu fill o filla. És el primer regal i aquell que perdura sempre, aquell que t’identifica. És el més preuat…

He penjat tot el que m’han dit a l’entrada de l’escola perquè em sembla important poder-ho compartir, que tota la comunitat (les poques famílies que som) pugui conéixer els origens de tothom. Què maco. Què íntim. Què personal. I què fantàstic!

Veient com ha quedat… vaig sentir la necessitat de fer el mateix. Ja coneixia el perquè del meu nom. Però una cosa és saber-ho i l’altra que t’ho escriguin perquè en aquell moment, la persona que escriu no se sent observada per l’altra interlocutor.

Així que vaig demanar a la meva mare el mateix. Mama, podries escriure el perquè del meu nom? Ella va accedir encantada (la part literària l’he heredat d’ella…!! ) i això és el que ella diu:

i jo només puc dir… GRÀCIES!! Un gràcies ben gran. Un gràcies amb la boca ben oberta. Un gràcies amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes d’emoció (positiva) i un gràcies sentit i notant el sentint de cada una de les lletres que conformen la paraula.

 

 

Atrafegada

Atrafegada però viva.

“Amb moltes coses al cap, amb moltes coses per a fer i els dies tenen poques hores” Això pensava mentre arribava a casa. Però si pares un moment i reflexiones, te’n adones que si el dia fos de 34 hores en comptes de 24… de ben segur estariem parlant del mateix, perquè mirariem d’ocupar-les totes! Al menys, això em passa a mi.

Les hores i la feina del dia a dia a l’escola, a casa prepara propostes, material, fes documentació… però és clar, també fes classes de repàs a les tardes fins als vespres, el curs de català una tarda a la setmana, fes la documentació per l’escola, prepara coses del casament (ai… quina il·lusió fer-ho!)… ah! frega el pis, posa rentadores, dutxa’t, menja, beu molta aigua, fes exercici cada dia, pentina’t, depila’t, fes vida social, queda amb els amics, compateix moments amb la família i… ah si! Si et queda un moment, ves al wc i fes un pipi… jejeje.

Doncs… això, que estic viva. I que m’encanta estar-ho per ocupar-me, per fer tot això amb el que hi gaudeixo tant, per assaborir cada cosa que elaboro, cada mirada que faig, cada paraula que pronuncio, cada activitat que proposo, cada material que preparo, cada petó que faig, cada abraçada que sento, cada persona amb la que compartim els caps de setmana, cada passejada que dono, cada… cada TOT que faig.

I sí. Vaig atrafegada sempre. Però segons m’explica la mama, sempre he anat així… jeje.

I aquí estic. Escrivint en el blog en comptes de passar l’aspiradora, en comptes de fer els deures de català, en comptes de fer la documentació de l’escola, en comptes de seure cinc minuts al sofà i pensar en absolutament res… AQUÍ! Aquí i enlloc més. En aquest petit espai virtual tan meu… com el nom ;) 

 

27 desembre 2017

Dia rodó!

M’encanta el Nadal, m’encanten les llums, m’encanten els colors! I evidentment m’encanta el 26 i el 27!!!

 

26/12: Sant Esteve sempre a Manresa!

 

27/12: Al matí amb el meu pare!

 

27/12: Al migdia amb la meva mare!

 

27/12: Bufant les espelmes!

 

27/12: A la tarda al cine!

 

27/12: i durant tooooot el dia… amb el meu company de vida.

Fantàstic dia. Dia rodó!

Desembre

Alegria.

Tristor.

Llums.

Il·lusió

Melancolia.

Anyorança.

Pena.

Diversió.

Trobades.

Presents.

Ulls plens de llum.

Records.

Família.

Ganes.

Tot això és desembre.

B E N V I N G U T   D E S E M B R E!!! Sens dubte, i malgrat tot, el meu mes preferit !

El Nom

“El nom, el símbol més pur de la identitat i la individualitat: el nom ens identifica, ens representa, ens “significa”. Jo sóc jo i el meu nom, el meu nom és jo. Tot nom té una història única i personal, una forta càrrega emotiva. El nom no l’esculls, perì algú l’escull per a tu i pensant en tu. És un dels primers regals que els pares fan als fills: un nom per a tota una vida. Aquest nom, només aquest, i no qualsevol altre. Les primeres lletres que hem après són les que conformen els nostres noms i, amb la nostra inicial, molts hi tenim una veritable història d’amor”

[Angaleta Bosch]

I jo em sento afortunada. MOLT afortunada d’aquest primer regal (el més autèntic, el que perdurarà per tota la vida) que em van fer.

“Es diu Alba”, li va dir la meva mare al meu pare quan vam sortir de quiròfan. Va ser un flechazo. Només veure’m la cara ja va saber com em deia.

GRÀCIES!

El ojo que todo lo ve.

El meu pare tenia sempre al costat de l’ordinador on treballava a casa una bola d’aquestes amb líquid i purpurina a dins. Però aquesta era especial, a més de la purpurina, hi havia un ull. Sí… un ull!! A la meva mare sempre li ha fet una mica de “cosa” i l’entenc!! jeje.

Per mi era quelcom més que una bola. Ell li deia “el ojo que todo lo ve”, de la mateixa manera que sempre deia que tenia un ull posat en tot el que feia, sempre a punt per sortir corrents si feia falta.

Avui, la bola té aquest aspecte: ben seca.

Potser quan ho hagi pait, m’animo a reomplir-la d’alguna manera o bé a deixar-la com està. Les desicions millor en fred.

 

La canción más hermosa del mundo

Joaquín Sabina volia escriure “la canción más hermosa del mundo” i La Oreja de Van Gogh composava “te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]”

El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.

Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.

Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.

Com? Quan? On? Tot un mistèri.

19 de maig 2017, Manresa.

Grècia, 2017

Doncs ja hem tornat!

Hem passat uns dies intensos a Grècia! Un viatje on tornes amb respostes però també amb preguntes. Tornes amb més cultura, amb un cervell cada vegada més flexible i ric per veure altres maneres de viure, d’entendre la vida. Amb història dins nostra però com deia, amb més interrogants.

A casa sempre he sentit a dir que mentre més saps, més te’n adones que no saps res! I això és el que em passa cada dia amb cada aprenentatge i en aquest cas, amb cada viatje! D’aqui la riquesa de viatjar, de conéixer, d’entendre, d’interioritzar…

Com cada any, m’emporto tot de coses positives per fer servir a partir d’ara. I també deixo enrere allò que he vist que no m’agradaria reproduir.

I ara… intento resumir en algunes fotos les 900 que hem fet!

El Partenón, Atenes.

Acropolis, Atenes.

Delfos.

Delfos.

Corinto

Sunset en Santorini, Grècia.

Sunset

Vaixell cap a la Black Beach!

Un viatge molt xulo al costat de les persones que MÉS m’estimo!!! La mama a un costat, el Josep Antoni a l’altre, i el papa al cap i al cor.

Exés – Alternatives

A vegades ens passa, sobretot a l’estiu. A vegades necessitem temps per nosaltres i els infants s’avorreixen. I fruit de l’avorriment i de la falta de temps de l’adult per dedicar-li, l’infant demana algun aparell electrònic.

El problema ve quan el temps que l’infant dedica a aquest aparell no és una estona determinada, sinó que després d’un en ve un altre, i un altre i un altre… I després ens queixem perquè els infants no s’estan quiets, no tenen paciència, ho volen tot ràpid, s’avorreixen…

És clar, són infants hiperestimulats. Els auriculars amb música mentre juguen a la play i tenen el mòbil (que per cert no necessiten) al costat per quan es cansin de la play i la tablet a punt per quan es cansin del mòbil.

Per contrarestar això, l’adult ha de fer una inversió de temps exageradament gran, però amb un èxit a llarg termini.

Als matins, sortim cada dia una estoneta per evitar les llaaaargues estones a la tele. Però sortir no agrada gaire… l’aire condicionat de casa és molt golós! jeje Així que avui li he proposat un repte. Agafem llibreta i boli i anem a la caça de senyals de tràfic!

I quan hem arribat, hem desenterrat un material que feia servir fa uns anys, materials que guardem i que de tant en tant, quan es treuen són… un regal caigut del cel que comporta hores i hores de joc!