Ahir…
Sí, ahir va fer anys la persona amb la que, amb il·lusió, passió, estima, respecte, complicitat, carinyo i diversió, caminem de la mà per la vida.
Encarant tot allò que ve, amb llàgrimes o amb somriures. Tan hi fa. L’important és que SEMPRE ho encarem de la mateixa manera: agafats de la mà.
PER MOLTS ANYS!!!
Avui és l’aniversari de la meva mare!!!!!
I precisament avui, la frase que em regala el calendari de sobretaula és… «Las palabras son semillas. Para cosechar cosas buenas en la vida, siembra palabras con cariño, fuerza, energía y victoria«.
Precisament avui!!!!! Ella ha conreat llavors des del dia que em va notar a la seva panxa. I no només amb paraules sinò també amb força, amb sinceritat, amb empempta, amb energía, amb voluntat, amb fe (per què no?), amb objectivitat i amb passió.
Amb… en definitiva, amb tot allò que és ella. Una persona lluitadora, valenta i amb força, que li planta cara a totes les adversitats que es va trobant a la vida. Amb por, és clar. Però endavant.
I algú que t’encoratja, que no deixa que t’enfonsis.
Les seves paraules, els seus gestos, les seves accions i els seus pensaments i sentiments, sempre, SEMPRE m’acaronen. I sempre, SEMPRE m’han acompanyat i m’acompanyen. Què faria la mama si…? Aqui em diria…?
I és que tenim un cordó umbilical invisible a l’ull humà, imperceptible per la resta. Però que totes dues el notem i sabem que hi és. Perquè estem connectades, allà on anem, per molts o pocs kilòmetres que ens separin. Un cordó indestructible!
Avui va per ella… per la meva HEROÏNA, pel meu MIRALL, per … perquè l’estimo TANT!
FELIÇOS 55!!!!!
L’altre dia, llegia algú que deia (davant d’una pèrdua recent d’un familiar molt proper) que amb el temps, aquest buit que sentia s’aniria suplint i recomponent, que la vida seguia i que els altres aspectes anirien omplint aquell buit.
M’esgarrifa pensar-ho. M’esgarrifa i no ho entenc. Omplir una buidor d’algú vital per a tu? Com és possible? Com pot passar pel cap?
Des del meu punt de vista, l’estima, l’amor i tot el que guardo dins del cor per a cada una de les persones que estimo… estan en pots. Sí, sí, en pots. És la manera com està organitzat el meu cor.
Ei, però pots ben bonics, eh? D’aquells macos, transparents, de diferents formes i mides. Amb llums a dins, la llum de tot el que significa aquella persona, la propietària o el propietari d’aquell pot. Uns pots… com aquests:
Cada una de les persones que m’estimo té un pot. Més gran, més petit. Més gruixut o més prim. Més llis o més rugós. Tan fa.
Però aquests pots que tinc, tenen una tapa. Una tapa que no pot obrir ningú. I, evidentment, ningú altre pot entrar en un pot que no és el seu, només faltaria! Podem afegir pots (i tant!!!) i també treure’n (allò tòxic que ens fan mal).
Per mi és impensable que alguna cosa important per a mi (una feina? un fill? una nova etapa? un animal? una persona?) pugui entrar en un dels pots que ja està ocupat, per molt que la persona hagi mort. Aquell pot serà SEMPRE de la persona en qüestió. Irreemplaçable. Insubstituïble.
I sempre, sempre, SEMPRE estarà dins meu, un pot MAI es pot buidar.
Aquest dia va fer anys el Josep Antoni. Aquell home amb el qui fa més de cinc anys que comparteixo el camí de la vida.
Precisament aquest any n’ha fet 40! Un número rodó, un número especial, un número que no podia passar desapercebut! Així que des de fa temps que tot gira entorn un regal molt especial. Un regal envoltat de natura, de neu, de silenci, de tranquilitat i alhora de moltes persones, paraules, anècdotes i records.
Un cap de setmana perduts… què més podria demanar? Bé, això potser se li podría demanar a ell!! jeje
(A dalt: la foto més bonica del món)
El cap de setmana, la sorpresa de «raptar-lo», els sobres de cada dia, els regals físics, els regals emocionals i els regals psicològics. Una mica de tot! El més important, però, és que cada un d’ells estan fets des del carinyo i amb preparats i triats amb tota la cura del món.
PER MOLTS ANYS !!!!!!!!!!!!!
«Només quan una persona respecta tot el que va rebre del seu pare i de la seva mare pot respectar-se a si mateixa. I aquest respecte pot convertir-se en el valor més elevat, l’amor… I encara es pot pujar un altre graó: si està disposada a estimar el seu pare i la seva mare malgrat totes les reserves, també podrà estimar-se a si mateixa malgrat totes les reserves» (Prekop, 2003).
Avui és l’aniversari de la Thay!
La més petita de la casa se’ns fa gran! Avui és el seu dia i fa cinc anys!
La Thay és prudent, tímida, desconfiada i desapareix quan vénen extranys a casa, no li agrada la presència de persones que no coneix, així que prefereix refugiar-se.
És felina al 100%, sempre amb les orelles pendents de qualsevol soroll al seu voltant, sempre preparada per caçar o per fugir. Amb els seus ulls verds i grans… amb la seva mirada perfilada t’ho diu tot.
Ara bé, quan té ganes de mimos… és la gata més propera que hi ha! Se’t acosta amb els ulls mig tancats, posant el cap preparat per les caricies, el llom ben estirat… i et regala el millor dels ronronejos!
Avui per tu, petita! Per la més bonica!
I a la fi, desembre ha passat, com qui no vol la cosa… i és que semblava un mes molt llarg, un mes que vaig començar amb el peu esquerra, sense ganes.
No sé d’on vaig treure les forçes, però el dia vint i pico vam fer l’arbre i vam posar quatre coses de Nadal a casa. No sé d’on les vaig treure però ho vam fer.
Suposo que arriba un moment que penses que tu estas viva, que tens la oportunitat de veure coses i que potser l’any que ve, qui sap, potser l’any que ve ets tu qui no ho pot veure. Així que ho vam fer.
Vam muntar l’arbre, el dia 25 vam reunir-nos per dinar i va estar prou bé. El 26, amb dificultats perquè era el primer any que ho organitzava també va anar bé. A casa, amb la mama, el Jota i els tiets. Què extrany, cuinavem nosaltres. Però com que a tots ens recorria el mateix sentiment de raresa, ens en vam ensortir prou bé!
Per cap d’any vàrem marxar a la muntanya, a un balneari, a desconnectar de tots, de tothom, del món. I vaja si ho vam fer! No teniem ni cobertura!
Fins i tot el dia de reis. Què extrany també. Què difícil. Però el vam passar. Amb llàgrimes, amb somriures i amb aquest sentiment que et recorria de dalt a baix. Però com abans, com a (quasi) tots ens recorria aquest mateix sentiment, tot va ser més fàcil.
Però he de retrocedir una mica abans de reis…
El 27 va ser el meu aniversari. 30 anys. L’any passat, quan en vaig fer 29 el meu pare em va dir «l’any que ve ho hem de celebrar amb una festa ben grosa que en faras 30!». Com és de suposar, no tenia jo el cos per celebracions però tot i així vaig acceptar fer alguna cosa: un sopar a casa de la meva mare. De fet no podia quedar-me a casa tot el dia, no hagues estat just. Al cap i a la fi, va ser ella qui va fer l’esforç un 27 de desembre. No era just per ella, ni per mi, ni per ningú. Així que vaig acceptar: un sopar a última hora del dia amb la mama, el Jota, el nen i la iaia. Cinc a casa, sopant tranquilets. I de fet era el que necessitava perquè aquell dia no vaig aixecar-me del tot simpàtica (ho sento, carinyu!!!!) però amb tota la paciència del món, ho va entendre.
El que no vaig entendre van ser les presses per anar, a les cinc a un parc nou amb algun castell inflable perquè l’Eloy i l’Agus juguessin. Si, havíem quedat. Però caram, que eren aquelles presses! Era el meu dia i no tenia ganes de res, doncs al menys, Jota, deixa que ens ho prenguem amb calma!
Res… que no… tot de pressa.
Cullons.
No haviem quedat amb l’Agus. Al creuar la porta, un «llença’t, cada instant és únic no es repetirà» dita per molta gent amb una careta de la meva cara, em cantaven.
No vaig poder aguantar-me.
El meu pare (el meu 50%) no hi era. Però la meva mare (el meu 50%) junt amb el meu home van saber convertir aquell dia en un dia que, de ben segur, no oblidarè mai.
Van saber donar-li la volta al dia, la volta a la truita. Allà hi havia gent de tot tipus! El meu equipazo de la FUB, els DOMINICUS, els meus TIETS, les meves amigues del BAGES, amics nous, amics de tota la vida, l’Anna de GEO… la meva iaia, representants de cada una de les meves etapes de la vida allà reunits, per mi. Puc anomenar a cada una de les persones, perquè les tinc gravades a la retina.
Horacio Quiroga va dir una vegada No escrobas bajo el imperio de la emoción. Déjala morir y evócala luego. Si eres capaz entonces de revivirla tal cual fue, has llegado en arte a la mitad del camino.
I això és el que em passa cada vegada que ho recordo. Que tot i que ja fa dies, no puc evitar l’emoció. L’emoció de tot el que vaig sentir, de tot el que va passar. La gent, les abraçades, les mirades complices, el tracte tan maco de la gent del local, els petons de tots i cada una de les persones que eren allà, els gestos, els pergamins, les pancartes, les paraules, els fanalets… TOT, absolutament TOT. Fins i tot, vaig bufar, tancant els ulls per un desig, les espelmes.
I tot, perquè dues persones van proposar-se que aquell dia, no me’n aniria a dormir de la mateixa manera que vaig despertar-me.
Mama, Jota, us estimo TANT!
Que a penes tinc paraules per seguir. Així que la resta queda dins. Un sentiment per cada segon que vaig viure, per cada persona que vaig veure, per cada cosa que va passar, que si descric amb paraules perd importància.
Així que només em queda dir que…
G R À C I E S!
Avui, 28 d’Octubre és un dia especial. I ESPECIAL en majúscules.
Avui la meva mare fa 53 anys. I per ella aquest poema de Pablo Neruda que duc sempre a sobre desde que ella me’l va ensenyar:
Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarse un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.
[…]
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti, este mundo no sería igual
A la familia se l’estima perquè toca, diuen. No és el meu cas. I aquest és un discurs que m’haureu sentit a dir sovint… però és que és veritat. No l’estimo només perquè és la meva mare i em toca estimar-la. L’estimo com a persona, com a dona, com a ésser individual. Ella és el mirall on em miro, el reflex que em guia i allò que vull ser. Ella és el meu cordó umbilical, aquella persona que m’acompanya allà on sóc. Aquella a qui dec tot, aquella sense la que no sería qui sóc.
Així que sería injust dir que estimo a la meva mare, de la mateixa mare que tothom diu que «estima» a la seva, perquè no és veritat. Jo l’estimo per qui és. Perquè l’admiro, perquè l’estimo amb tots els detalls i matissos de la paraula.
I aixo no és perquè toca. Això és perquè s’ho ha guanyat des del minut zero.
PER MOLTS ANYS, MAMA!!!!!
I per molts anys més juntes. Molts. Molts. Molts. Molts.
«Piensa que el futuro es una acuarela y tu vida un lienzo que colorear»
Aquesta és una cançó que em recorda a tu. Potser perquè és una frase que me l’has dit molt sovint? Només escoltar la melodia apareix el teu rostre (bé, quan l’escolto… i quan no també).
La vida… plena de colors. Per a tu és aquesta paleta de colors ben plena perquè pintis el teu «lienzo». Un futur amb claredat. Ple de colors perquè ens envoltin. L’una al costat de l’altre.
![paleta-pintura-2[1]](http://www.albacosta.cat/wp-content/uploads/2014/10/paleta-pintura-21.jpg)
T’ESTIMO!
Aquests dies buscàvem conèixer, caminar, admirar, veure, tocar, escoltar, sentir, notar, observar, descansar, reflexionar, descobrir… però al final, hem fet molt més que això: hem desconnectat.
Molta gent diu que busca desconnectar de la realitat i marxa un cap de setmana, uns dies… però no desconnecta en realitat. Segueix connectat al mòbil, al correu, al whatsaap, al facebook, a aquesta informació instantània de tot el que estàs fent, aquest contacte immediat i constant amb altres persones. Això no és desconnectar.
Sense buscar-ho, nosaltres ho hem fet. Hem estat sense connexió, quatre dies en el que només vam poder-nos connectar un vespre.
Podeu creure-us que ha estat una de les reflexions més importants que n’hem extret? Estem en un món on tot ho compartim amb persones que, de no existir aquests programes, no ho faríem.
L’altre dia al cine vèiem una parella en una taula prenent un cafè on tots dos només feien moviments de ninetes dels ulls i dels dits polzes de la mà. Quina comunicació hi havia? Si tan important era aquella conversa, perquè no convidaven al cine a aquelles persones amb les qui parlaven? No hi havia contacte ocular, ni físic… i per tant, tampoc emotiu. Quan has quedat per fer un cafè, per sopar, per parlar o per anar al parc, és perquè has quedat amb aquella persona, no amb vint amb les que mantens una conversa paral·lela.
Fa temps vaig veure un anunci on la frase clau se’m va quedar ben a dins «desconnectar per connectar». L’he buscat i us el deixo aqui sota perquè descriu amb imatges el que acabo de dir. I sobretot, perquè no deixa indiferent.
Aquests dies hem pogut sentir i provar què significa estar «pel que s’ha d’estar». I … val la pena.
De fet penso que TOTS hauríem d’obligar-nos a estar tres o quatre dies l’any (com a mínim) sense mòbil. Aprendríem a connectar amb la reallitat, a viure i gaudir el moment, i a compartir-ho quan tornes a casa, no durant.
I és que si haguéssim tingut connexió, segur que haguéssim compartit els plats que menjàvem en comptes de comentar-los en directe o saborerar i descobrir amb el sentit del gust què portava aquell plat. Si haguèssim tingut connexió, segur que haguèssim enviat una foto del lloc on estàvem, comentant lo bé que ens ho estavem passant i tot el que estavem gaudint plegats, en comptes de dedicar-nos a admirar, a omplir-nos la vista amb les imatges tan espectaculars que teniem al davant, comentar la sensació que ens donava, compartir emocions, potser un silenci agafats de la mà. Potser una observació càlida, detinguda…
Hem estat fent el que anàvem a fer. Hem vist, observat, admirat, palpat, saborejat, comentat, compartit i retingut tot allò que hem fet i hem sentit. Era un viatge de dos. Un viatge quasi improvisat en el que hem pogut, en el sentit estricte de la paraula: desconnectar.
