Benvingut

Després d’uns mesos d’il·lusió incontrolada, d’emoció sense límits, de vivències espectaculars amb el Quim dins la panxa… Arriba un dia que els metges et diuen que ja ha de sortir.

I tu no pares de repetir una vegada i una altra la mateixa frase: «no estic preparada!». Els últims mesos d’embaràs, tothom em demanava si tenia ganes de conèixer-lo, que nasqués i pogués veure-li la carona. La resposta era sempre «no». Per què aquestes ganes d’accelerar moments? Per què aquestes ganes de deixar de viure una etapa tan bonica com l’embaràs? És clar que volia veure-li la carona, però… en el seu moment. Ja arribaria!!

I aquell dia, encara que jo no estava preparada… havia arribat. Abans d’hora.

I una barreja de por, d’inseguretat, de nervis i de negació m’invaia. Però sobretot por… L’embaràs havia anat TAN bé!! Era tan feliç mentre ell estava a la panxa! El notava tan a prop meu, hi havia una connexió… les coces, els moviments, el feedback quasi sense saber-ho… s’havia «apoderat» de la meva panxa, l’havia convertit en la seva casa, el seu forn, el seu cau on madurar i anar creant mica en mica, dia rere dia una part d’ell. Dins meu. No, sens dubte, no estava preparada per parir.

I ja no pots més… saps que avui és el moment però no pots… així que decideixes anar a fer un volt per la planta de l’habitació. I quan sembla que estirar les cames t’ha anat bé… la conversa amb el teu fill encara dins la panxa sembla haver-te tranquilitzat… entres a l’habitació i t’asseus al llit una estona… les infermeres entren i et porten un bressol d’hospital.

Ostres… això comença a ser cada vegada més real… la propera vegada que miri el bressol… segurament el meu fill serà a dins… tot és surealista, increible, bonic però… quina por…

I després de moltes hores, o de poques hores… després de TAN patir… tens al teu fill a sobre el teu pit… brut… acabat de sortir… i tu no pots parar de tremolar… què ha passat? On és ara la por? En què s’ha transformat?

Benvingut al món, Quim.

Benvinguts / Benvingudes !!!!

Hola!!

Fa uns tres anyets, vaig obrir el meu blog! Amb il·lusió, anava penjant imatges,  fotografies reals, videos, cançons, pensaments, records familiars, coses curioses, … poc a poc el meu entorn va anar entrant i mica en mica s’anaven publicant comentaris a totes aquelles entrades al blog.

Us podeu imaginar quina quantitat d’informació, comentaris, records, sentiments que pot arribar a contenir un blog? Doncs com aquell qui no vol la cosa… el blog va «desapareixer» per causes que no cal comentar en plena xarxa! Imaginau-vos el disgut de perdre, ja no sols les imatges i les meves publicacions, sinó allò més valuós per a mi: els comentaris dels meus.

Però bé, el passat és passat i el present és present. I aqui estic! He pogut crear, fer i obrir, mica en mica en meu blog de nou! Amb el mateix nom que abans però… nou disseny, noves entrades, començant des de zero! I és que l’Alba que va començar aquell blog a principis de 2009 no és l’Alba d’avui. Han passat moltes coses, molts canvis i com sempre, les persones evolucionem amb aquests canvis. A vegades cap a pitjor, però per sort en aquest cas, cap a millor!

Així que… orgullosa de la vida que porto, de la feina, dels estudis, de la meva familia, de la parella que tinc, dels amics de sempre, dels nous amics, de… de tot allò que m’envolta… començo, de nou… el meu blog!