Olor a casa

Quan em rento les dents, em trasllado.

Torno a casa. Al lavabo de casa. A l’Alba petita. I oloro a la mama. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.

Quan pujo al cotxe i encara ara oloro aquella olor, em trasllado.

Torno a casa. Als viatges. A l’Alba petita. I oloro al papa. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.

Què fort.

I quan canviem de dentífric… em rento les dents.

Però quan faig servir Kemphor… em trasllado. I somric.

Perquè hi ha olots que et tralladen. I quan el traslladen a CASA et sents segura.

Què bèstia.

Què bèstia això de les olors.

Què bèstia això que sento quan em trasllado. No sento crits. No sento rebequeries. No sento cares tristes ni cares enfadades. Veig cares alegres. Veig somriures. Veig als meus pares ballant «perquè sí» un dia qualsevol al passadís. Veig els seus quatre ulls que em miren amb amor, amb devoció, amb primitivitat. Em miren amb tendresa i delicadesa.

Això és el que vull per al meu fill, sens dubte.

Vull que quan sigui gran i olori a… el-que-sigui… el traslladi. El traslladi a casa. I vegi els ulls que el miren. I vegi la visceralitat de l’amor.

Olors.

Olors que et traslladen.

Acompanyament

Les persones trien a algú perquè les entri quan es casen. Jo no vaig triar a algú que m’entrés, sinò a algú que m’acompanyés.

Agafades de la mà, no del braçet. Agafades de la mà com quan passejem.

Allò típic és que t’entri el pare. El papa no hi és… així que havia de buscar a un home substitut? Això és impossible.

Si les circumstàncies ens ho haguessin permès, hagués volgut passar pel passadís amb la mama a un cantó i el papa a l’altre.

Però com que no ha sigut possible, ella m’acompanya. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.

Sempre mirant-nos mentre caminem.

Sempre amb un somriure d’aquells que ensenyen les dents.

Sempre amb pas ferm.

Sempre agafades de la mà.

Sempre.