Petites delicies

M’arriba per Whastaap un enllaç a una pàgina on et diu en imatges i acompanyat d’un petit text, catorze «petites delices» de la vida: llegir un llibre a casa al sofà tranquil·la, una pel·licula amb un bon amic o amiga, escoltar la pluja, sortir a passejar i a veure vida… i la tercera em fa parar i m’esbossa un somriure encara més gran que quan llegia la resta.

«Veure com el teu fill s’adorm entre els teus braços». Brutal. Si se’m permet l’expressió, és una sensació molt bèstia. Mirar-lo als ulls mentre l’acarones i recolza el cap al teu pit i poc a poc va aclucant els ulls i respirant a ritme d’un gran plaer! Ell sent plaer perquè dorm calentó al pit de la mama. I jo sento plaer al sentir el seu cos prop del meu, la seva respiració pausada i relaxada, saber-me’n culapble del seu benestar em provoca un benestar increible.

I una vegada es desperti, serè la mare que l’impulsarà a la volar, a sortir, a conèixer, a provar, a equivocar-se, a rectificar, a pensar, a fer-se preguntes i a voler saber! Sempre allà per donar-li ales.

Però en el moment que el tinc al pit dormint… aquest moment és una altra història ;)

TU i JO

TU i JO. Sí, en majúscules.

Fa poc que és entre nosaltres. Fa poc que va sortir de dins, del meu ventre. Fa tan poc… i alhora sembla que faci TANT! Sembla que ens coneguem de sempre…

Fa poc que notava les seves patadetes a la panxa. Ara les noto a l’esquena al llit quan es desperta.

Fa poc pensava com seria. Ara conec totes les parts del seu cos.

Fa poc m’amoïnava fer-ho bé. Ara segueix amoïnant-me. (jeje)

TU i JO. Aquest binomi que pensava tan irreal… TU i JO.

M’espantava no saber què fer en segons quina situació. No sé d’on surt l’instint. D’on surt aquest «saber» què té. És visceral, és primitiu, és instintiu.

La meva mare (el meu mirall) em deia l’altre dia «és una passada com et mira, com et coneix, com es calma quan cantes segons què, com riu quan cantes una altra, com et segueix, com et mira…». No n’era conscient. I és TAN bonic veure-ho! Entendre’l, que t’entengui.

Veure com si li cauen les parpelles quan el bressolo… com se li obre la boca mentre dorm plàcidament als meus braços… L’escalfor que desprenen els nostres cossos junts, quan fem teta, quan dormim, quan ens abracem, quan juguem, quan ens toquem…

Tot just ara juga amb la meva ma mentre cantem, mentre l’acarono, mentre fem teta… i què bonic… i què especial… i que… TU i JO.

M’ENCANTA. Simplement, M’ENCANTA.

Familiarització

Recordo la sensació dels primers dies. Per tu les rutines estan clares, és la teva vida, la que has creat dia rere dia. I de cop i volta en fas partícip al teu fill.

L’arribada a casa, l’habitació, l’hora d’anar a dormir, el sofà, els coixins que ens acompanyen mentre fem pit, l’olor del sabó de la dutxa, les llums del menjador, la textura del seu bressol… per mi tot és normal. Per ell tot és nou.

Què deu sentir? Què deu percebre? Es deu sentir a gust? Acompanyat? Mai el deixarem sol. Sempre sentirà la nostra escalfor. Sempre.