27 desembre 2017

Dia rodó!

M’encanta el Nadal, m’encanten les llums, m’encanten els colors! I evidentment m’encanta el 26 i el 27!!!

 

26/12: Sant Esteve sempre a Manresa!

 

27/12: Al matí amb el meu pare!

 

27/12: Al migdia amb la meva mare!

 

27/12: Bufant les espelmes!

 

27/12: A la tarda al cine!

 

27/12: i durant tooooot el dia… amb el meu company de vida.

Fantàstic dia. Dia rodó!

Islàndia 2016

Encara no fa una setmana que vàrem tornar de passar unes vacances a un lloc encantador. Per què aquest destí?

La història es remonta fa ja uns quants anys… algú se’n recorda de Malalts de tele, amb el Toni Soler, la Rosa i l’Albert Om? Tenien un gag al que recorrien força en el que connectaven amb un suposat corresponsal a Reykjavik, allà perdut en un lloc inòspit del món… Des d’aleshores a casa sempre hem tingut Islàndia com a un destí al que hi voliem anar. Amb allò de… “Pepito Nosequantos, TV3, Reykjavik” jeje

Doncs au. Somni complert!

No gaire abans de marxar, la meva mare va passar-me una imatge amb una frase que deia “El que vuelve de un viaje no es el mismo que el que se fue”. I té raó. I més en un lloc com aquest! Hem vist contrastos a dojo! Platjes de sorra negra per la lava, icebergs, volcans, foses geotèrmiques, geisers, boscos de columnes de lava formades fa 2300 anys, la falla originada per l’allunyament de les plaques tectòniques, ovelles sempre de tres en tres, gent amable, càlida, una carretera principal quasi desèrtica, cascades, pau, silenci, tranquil·litat, harmonia, balenes, foques, … Hem vist, hem tocat, hem olorat, hem palpat, savorejat i escoltat la natura al 100%.

Ens hem meravellat i alhora entristit al veure amb els nostres propis ulls el “deshielo” a sols 60km de Groenlàndia. Hem après el perquè de les tonalitats dels icebergs i també hem patit al veure blocs de gel caure i desaparèixer en un llac inundat d’aigua cap a l’oceà, on fa pocs anys era tot gel.

Hem anat i hem tornat… i ara encara ens falten uns dies per interioritzat tot allò que hem viscut.

2016.08.19_Islàndia (155)_ParcNacionalDeVatnajökull_Panoramica

(Imatge: Vatnajökull, divendres 19 d’agost ’16)

Pluja

Fa uns dies plovia. No vàrem poder fer la sortida al bosc per qüestions lògiques: tot estarà moll, no podrem seure per dinar,  hi haurà fang i no podrem fer segons quin tipus d’activitat o de joc…

Així que ens vàrem quedar a l’escola. Però malgrat no poder fer la sortida, vam gaudir de les condicions meteorològiques que el temps ens havia donat aquell dia: botes d’aigua i… a sentir les gotes de pluja sobre nostre i a saltar bassals! (Fotografia: infant de 6 anys, gaudint d’un dia fantàstic)

2016.04.28_Tolls (13)

Jorge Wagensberg va dir que “la joia de la ment es troba entre la predicció (una mica abans) i la sorpresa (una mica després) d’alguna mena de canvi”.

La joia de l’aprenentatge, la joia de les experiències viscudes.

En definitiva, la joia d’entendre com funciona el món en el que vivim.

L’Arrel

Arribar a la feina i trobar-te això… no té preu.

IMG-20160317-WA0024

Quin dia tan meravellós i fantàstic que ens va oferir la natura! Ens vam adaptar a la climatologia, vam fer allò que en la teoria en diuen “flexibilitat”. Tenim neu a l’escola? Ens hem de quedar dins? NO!!! Botes d’aigua i… cap a la fora!! Tot el que vàrem aprendre (grans i petits) simplement gaudint del que teniem al voltant no es pot descriure en un sol post. Així que deixo la imatge. La imatge i prou.

2016.03.17_Nevada (4)

Il·lusió

El meu pare sempre em deia que el millor que et podia passar a la vida és fer de la teva professió, la teva passió. Quan gaudeixes del que fas, treballar no és un sacrifici sinó tot el contrari.

Ell ho va portar a terme. Tan és així que, emprenedor nat, va fundar la seva propia empresa. Per què? Perquè li agradava el que feia. Perquè es motivava, perquè l’entusiasmava, perquè s’apasionava treballant.

I aquesta filosofia la va transmetre a casa. De fet la meva mare així ho ha aconseguit també, després de treballar per subsistir durant molts anys, fer una carrera mentre es cuidava de tot: de casa, del seu home, de la seva filla, de la seva feina… Va aconseguir treballar d’allò del que es va graduar, tan sols un any després de fer-se la foto amb el birret! Ara treballa d’allò que vol, d’allò que li agrada. Ha fet de la seva professió… la seva passió.

I ara em passa a mi. Després de moure’m en diferents àmbits… treballo de la meva passió. I això no només em satisfà sinó que em motiva a seguir aprenent cada dia, a pensar, reflexionar, canviar plans, estratègies… Sento que faig el que m’agrada, que m’apassiona llevar-me cada dia per anar a treballar, per descobrir, per aprendre, per evolucionar… Faig de la meva professió… una passió.

I alhora m’uneix als de casa. Al Quim i a la Victòria que TAN admiro i que tant m’han ensenyat, no només amb paraules, sinò amb el més important: amb fets.

nou_il

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)

Repte

On comença el repte? Quin és l’inici?

Potser el dia que vaig decidir compaginar la feina amb els estudis? Potser el dia que vaig llençar-me a la piscina per estudiar (quan ja se’m havia passat l’edat… GRÀCIES mama, GRÀCIES papa) Educació Infantil? Potser el dia que vaig decidir deixar-me portar per tot allò que la meva coherència diu que és encertat?

Sigui com sigui, fa dos mesos i una miqueta més que vaig acabar els estudis. I fa dues setmanes que se’m va plantejar un nou repte: una escola lliure.

No puc descriure tots els aprenentatges que faig a diari, el repte que suposa per mi, les pors, els dubtes, les incerteses… però tampoc puc descriure la il·lusió, la passió, les ganes, l’entusiasme i el desig que tinc cada dia que pasas per aquesta tasca docent.

Una paraula? Il·lusió? Fantàstic? Aprenentatge? Reptes? Dedicació? Voluntat? Creences?

Per què no poder sortir del que ha vingut sent “normal” durant tants anys?

Recordo amb un somriure aquells qui a vegades questionen amb constància: no seria millor si…? per què això? per què així? per què d’aquesta manera? per què sense allò? Jo demano…

Per què no?

No podem nedar contracorrent?

No poderm seguir els nostres instints? Allò més primitiu que ens diu cap a on anar?

challenge

A casa, m’han ensenyat desde ben xicarrona que si a la vida fas coses que t’enriqueixen (ja siguin coses fàcils o difícils d’aconseguir), la teva vida serà més plena.

Som-hi!

Una setmana

Una setmana desconnectada del món virtual. Una setmana connectada amb un món fantàstic, obrint els ulls i tots els sentits a tot allò que tenia al voltant.

Colors, olors, sons, amabilitat, hostilitat, patriotisme, creences, història…

2015.07.21_NewYork (27)

(No és la millor de les fotos. No és el millor que hem vist, ni el més espectacular, ni el més bonic, ni el més emotiu, ni el més sorprenent. Però les nostres expressions sí que són un bon reflex del que hem sentit)

Viatjar, sens dubte, és una de les coses que més m’agrada. Una de les coses que m’han trasmès a casa des de petitona. I això és precisament el que hem fet: viatjar, veure, conèixer…

Sense prejudicis, sols disposats a observar i a créixer per dins.

I, és clar, amb la millor de les companyies: la meva mare i el jota. I el meu pare al cap i al cor.

Repetim? Us estimo tant….!!!!!

Arya (1)

Diuen, que una amiga és aquella germana que escollim.

Quina alegria quan, aquesta germana et fa tieta. És la manera d’estimar a la petita com un fill, sols que et permet consentir-la i experimentar-hi jeje. Mireu com juga amb un glaçó!

Sin título

Avui, tretze de juliol, l’Arya fa un anyet! Així que els tiets posstisos, els papes i la petitona, ho hem volgut celebrar amb un sopar personalitzat, uns regals sensorials, i…

IMG-20150712-WA0008

Molt, però que MOLT d’amor.

IMG-20150712-WA0004

T’ESTIMEM, petita!