Ahir va ser l’aniversari del meu pare. 59 anys!
Des de fa quatre anys, la mama, el Josep Antoni, l’Eloy i jo anem al bosc i berenem allà, fem un picnnic amb ell.
Ahir, però, també li portàvem un regal.
El divendres ens vàrem casar (sí!!! això… en un altre capítol) i el ram l’hem guardat fins ara per poder-li portar. És el seu regal.
Per molts anys. Xin xin.
A l’escola he demanat a les famílies que em diguin l’origen del nom dels infants. No pas el seu significat (google està a la disposició de tothom per a això) sinò que els va portar a decidir posar aquell nom i no un altra. Com vaig dir fa algunes entrades al blog, per a mi el nom és el regal més maco que uns pares poden posar al seu fill o filla. És el primer regal i aquell que perdura sempre, aquell que t’identifica. És el més preuat…
He penjat tot el que m’han dit a l’entrada de l’escola perquè em sembla important poder-ho compartir, que tota la comunitat (les poques famílies que som) pugui conéixer els origens de tothom. Què maco. Què íntim. Què personal. I què fantàstic!
Veient com ha quedat… vaig sentir la necessitat de fer el mateix. Ja coneixia el perquè del meu nom. Però una cosa és saber-ho i l’altra que t’ho escriguin perquè en aquell moment, la persona que escriu no se sent observada per l’altra interlocutor.
Així que vaig demanar a la meva mare el mateix. Mama, podries escriure el perquè del meu nom? Ella va accedir encantada (la part literària l’he heredat d’ella…!! ) i això és el que ella diu:
i jo només puc dir… GRÀCIES!! Un gràcies ben gran. Un gràcies amb la boca ben oberta. Un gràcies amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes d’emoció (positiva) i un gràcies sentit i notant el sentint de cada una de les lletres que conformen la paraula.
Doncs ja hem tornat!
Hem passat uns dies intensos a Grècia! Un viatje on tornes amb respostes però també amb preguntes. Tornes amb més cultura, amb un cervell cada vegada més flexible i ric per veure altres maneres de viure, d’entendre la vida. Amb història dins nostra però com deia, amb més interrogants.
A casa sempre he sentit a dir que mentre més saps, més te’n adones que no saps res! I això és el que em passa cada dia amb cada aprenentatge i en aquest cas, amb cada viatje! D’aqui la riquesa de viatjar, de conéixer, d’entendre, d’interioritzar…
Com cada any, m’emporto tot de coses positives per fer servir a partir d’ara. I també deixo enrere allò que he vist que no m’agradaria reproduir.
I ara… intento resumir en algunes fotos les 900 que hem fet!
El Partenón, Atenes.
Acropolis, Atenes.
Delfos.
Delfos.
Corinto
Sunset en Santorini, Grècia.
Sunset
Vaixell cap a la Black Beach!
Un viatge molt xulo al costat de les persones que MÉS m’estimo!!! La mama a un costat, el Josep Antoni a l’altre, i el papa al cap i al cor.
Aquest estiu farà 19 anys que tinc diabetis.
El debut, malgrat semblar impossible, no va ser gaire traumàtic. Tenia els meus dos guardians, el meu pare i la meva mare, que es van encarregar de facilitar-me la feina. Potser ploraven quan jo no els veia, vés a saber. Van fer una GRAN feina. Sense ells, no seria qui sóc en aquest àmbit (bé, ni en aquest ni en cap altre, però ara aquest és el que ens ocupa).
Vaig passar per un parell d’endocrins que em van adjudicar. El primer va ser a nivell pediàtric i el segon quan em va «tocar» l’endocrí de les persones adultes.
No vaig durar gaire. No ens convencien. Ni als meus pares ni a mi. Llegien les analítiques mentre feien sorolls extranys i aleshores ho apuntava a l’ordinador sense ni mirar-te a la cara per dir-te què passava o què hi veia. I tu, que tot just estaves aprenent a viure de nou (perquè el diagnòstic implicava aprendre a viure des de zero) et miraves amb la mare o el pare amb cares espantades, de dubtes, d’incerteses, de pors.
Vam parlar-ho molt a casa. Molt. I vam decidir deixar-ho estar quan un d’ells, al plantejar-li la possibilitat de la incorporació d’una nova insulina que havia sortit no feia gaire, ens va tractar de bojos i d’inconscients «Aquesta Lantus pot causar esterilitat i un munt de problemes més que no voldrieu saber», ens deia.
Per què és tan escèptic a una novetat tan estudiada i tan ansiada en aquest camp?
Dit i fet. Vam allunyar-nos d’aquell endocrí adjudicat i, encara no sé com, vam anar a parar a ell, al Dr. Odriozola.
Ell no és només un metge per mí. És part de la meva família.
Ell va ensenyar-me a viure de debó amb la nova condició. Ell va ser qui em va encoratjar a la temuda Lantus! I què bé va anar! Després vam deixar enrere les xeringues, van arribar els bolis! Les agulles més petites! I després les Mix. Ara la bomba. Toooooots els avenços que hi havia en el camp de la diabetis, ens els feia saber i els incorporavem.
És un metge que no para. Viatja, apren, demana, incorpora i aplica. Es desviu per la diabetis i vol anar cada dia més enllà. Què més se li pot demanar a un doctor, oi?
Doncs qui pensi que res més, s’equivoca.
Quan deia que ell m’ha ensenyat a viure desde zero, no em referia només a termes mèdics. Sinò a la vida. La vida pràctica. La diabetis i la conducció, la diabetis i el sexe, la diabetis i les relacions humanes, la diabetis i la feina, la diabetis i la familia, la diabetis i les emocions.
Ens passem les 24 hores del dia amb una mena de sensor al cervell que ja hem incorporat. Massa insulina per l’exercici que farè? Ui, això és de la calor o és una hipo? Tinc un examen però a dos quarts he de parar per punxar-me (i és clar, aprovar l’examen malgrat desconnectis tanta estona), tinc una entrevista de feina i em sembla que estic a punt d’una hipo. He conegut a un xicot i m’he de punxar… MIL pensaments, a cada segon.
Doncs el doctor, el MEU doctor, m’ha ensenyat a VIURE. A vetllar per la meva salut actual i futura però a no obsessionar-me, perquè sóc una persona, no un pàncrees. jeje.
El MEU doctor, m’ha acompanyat desde la meva pre-adolescència fins ara, ha passat per tots els moments de la meva vida, els ha viscut tots i cada un d’ells.
Dubtes, alegries, penes, etapes.
Els estudis, els amors, la família, l’espiritualitat.
«Te conozco, Albita», em diu sempre.
I tant que em coneix.
Ell és el MEU metge. Aquell qui no dubta en seure amb mi a l’altra banda de la taula i plorar plegats en un dels moments més durs de la meva vida, ara fa tres anys.
Aquell amb qui parlem des del Cicle de Krebs fins a l’energia de les persones, des del metabolisme dels hidrats de carboni fins a recorre al troç de cotó o seda per l’angoixa al volar, o des de les dosis d’insulina fins a projectes laborals o personals.
Ell ha viscut de dels meus 13 anys amb mi. UAU!
I no sé que és el que ens va»enganxar». Suposo que la llibertat.
Sí. La llibertat. Ell va ser clar des del principi. «Esto es crónico», així que em va dir que no podia dependre de ningú, perquè si ho feia, ho faria TOTA la vida. I això, en principi, té pinta de ser molts anys. Deia que no podia dependre ni tan sols d’un metge especialista en el tema. Ell em donaria eines per tirar endavant, per prendre decisions en moments concrets, ell em donaria la confiança i la responsabilitat de fer-me càrrec de la meva motxilla. I així va ser.
I això no vol dir que no pugui consultar-li coses. Ens hem trucat en moments crítics, és clar! Però moments que es poden contar amb les mans. La resta del temps, la responsable de com tenir cura de la meva patologia sóc jo. I això és culpa dels meus pares i d’ell.
«Ai, Albita!».
M’agrada veure-li als ulls l’alegria d’una bona analítica, l’emoció d’una recompensa a una dura lluita, d’una hemoglobina glicosilada que millora gràcies als avenços que fem plegats, la cara de preocupació quan ha passat alguna cosa o l’expressió concentrada quan calcula el percentatge a baixar o pujar de la basal de la bomba.
Ell és el meu metge. Qui m’ha ajudat a encaixar una, i dues i tres i quatre i cinc… peces al puzzle de la vida.
Són ells.
Ells són els responsables de qui sóc, de com sóc. 
Ells són els que em donen força cada dia, els que m’ajuden a seguir, els que m’ajuden a ser. Ells són els que em guien, els que m’encoratgen, els que em protegeixen i els que m’enlluernen amb la seva manera de fer, de ser i d’estar.
Un dia a la universitat em van fer dibuixar un arbre. A les arrels, allò que m’alimenta, allò que em fa creixer. En el tronc allò que em fa forta. A les fulles, allò que neix en mi. I en el fruit, els meus objectius.
Ells són qui són. Amb els seus punts forts i amb els seus punts febles. Però ells són qui són per la balança que van formar, per el tàndem al que van pujar.
Ells són la meva passió (i les meves arrels, i el meu tronc, i les meves fulles i els meus fruits): la meva mare i el meu pare.
Avui és l’aniversari de la meva mare!!!!!
I precisament avui, la frase que em regala el calendari de sobretaula és… «Las palabras son semillas. Para cosechar cosas buenas en la vida, siembra palabras con cariño, fuerza, energía y victoria«.
Precisament avui!!!!! Ella ha conreat llavors des del dia que em va notar a la seva panxa. I no només amb paraules sinò també amb força, amb sinceritat, amb empempta, amb energía, amb voluntat, amb fe (per què no?), amb objectivitat i amb passió.
Amb… en definitiva, amb tot allò que és ella. Una persona lluitadora, valenta i amb força, que li planta cara a totes les adversitats que es va trobant a la vida. Amb por, és clar. Però endavant.
I algú que t’encoratja, que no deixa que t’enfonsis.
Les seves paraules, els seus gestos, les seves accions i els seus pensaments i sentiments, sempre, SEMPRE m’acaronen. I sempre, SEMPRE m’han acompanyat i m’acompanyen. Què faria la mama si…? Aqui em diria…?
I és que tenim un cordó umbilical invisible a l’ull humà, imperceptible per la resta. Però que totes dues el notem i sabem que hi és. Perquè estem connectades, allà on anem, per molts o pocs kilòmetres que ens separin. Un cordó indestructible!
Avui va per ella… per la meva HEROÏNA, pel meu MIRALL, per … perquè l’estimo TANT!
FELIÇOS 55!!!!!
Encara no fa una setmana que vàrem tornar de passar unes vacances a un lloc encantador. Per què aquest destí?
La història es remonta fa ja uns quants anys… algú se’n recorda de Malalts de tele, amb el Toni Soler, la Rosa i l’Albert Om? Tenien un gag al que recorrien força en el que connectaven amb un suposat corresponsal a Reykjavik, allà perdut en un lloc inòspit del món… Des d’aleshores a casa sempre hem tingut Islàndia com a un destí al que hi voliem anar. Amb allò de… «Pepito Nosequantos, TV3, Reykjavik» jeje
Doncs au. Somni complert!
No gaire abans de marxar, la meva mare va passar-me una imatge amb una frase que deia «El que vuelve de un viaje no es el mismo que el que se fue». I té raó. I més en un lloc com aquest! Hem vist contrastos a dojo! Platjes de sorra negra per la lava, icebergs, volcans, foses geotèrmiques, geisers, boscos de columnes de lava formades fa 2300 anys, la falla originada per l’allunyament de les plaques tectòniques, ovelles sempre de tres en tres, gent amable, càlida, una carretera principal quasi desèrtica, cascades, pau, silenci, tranquil·litat, harmonia, balenes, foques, … Hem vist, hem tocat, hem olorat, hem palpat, savorejat i escoltat la natura al 100%.
Ens hem meravellat i alhora entristit al veure amb els nostres propis ulls el «deshielo» a sols 60km de Groenlàndia. Hem après el perquè de les tonalitats dels icebergs i també hem patit al veure blocs de gel caure i desaparèixer en un llac inundat d’aigua cap a l’oceà, on fa pocs anys era tot gel.
Hem anat i hem tornat… i ara encara ens falten uns dies per interioritzat tot allò que hem viscut.
(Imatge: Vatnajökull, divendres 19 d’agost ’16)
I és que el millor és tenir algú com ella per emirallar-se…
Algú que ha estat, està i estarà sempre al teu costat. I per la que sempre estas disponible en cos i ànima.
Ella és el meu mirall.
Ella és la meva mare.
I tot era perfecte: el dia, la companyia, el paissatge on ens trobavem… Perduts per cap d’any. Sense compromisos, sense lligams. Sols nosaltres quatre i la càmara de fotos.
I de cop, al girar el cap, em trobo amb ella, amb el meu 50%, Formant part del paissatge, de la natura, de la màgia. Un poble en silenci. En silenci humà. Perquè de sons n’estava ple.
I ella, ballava amb tot el que l’envoltava. Mirant unes senyals, olorant l’enton, senint i observant arreu.
No ho vaig poder evitar. Clak! Vaig disparar.
M’encanta aquesta fotografia.
El meu pare sempre em deia que el millor que et podia passar a la vida és fer de la teva professió, la teva passió. Quan gaudeixes del que fas, treballar no és un sacrifici sinó tot el contrari.
Ell ho va portar a terme. Tan és així que, emprenedor nat, va fundar la seva propia empresa. Per què? Perquè li agradava el que feia. Perquè es motivava, perquè l’entusiasmava, perquè s’apasionava treballant.
I aquesta filosofia la va transmetre a casa. De fet la meva mare així ho ha aconseguit també, després de treballar per subsistir durant molts anys, fer una carrera mentre es cuidava de tot: de casa, del seu home, de la seva filla, de la seva feina… Va aconseguir treballar d’allò del que es va graduar, tan sols un any després de fer-se la foto amb el birret! Ara treballa d’allò que vol, d’allò que li agrada. Ha fet de la seva professió… la seva passió.
I ara em passa a mi. Després de moure’m en diferents àmbits… treballo de la meva passió. I això no només em satisfà sinó que em motiva a seguir aprenent cada dia, a pensar, reflexionar, canviar plans, estratègies… Sento que faig el que m’agrada, que m’apassiona llevar-me cada dia per anar a treballar, per descobrir, per aprendre, per evolucionar… Faig de la meva professió… una passió.
I alhora m’uneix als de casa. Al Quim i a la Victòria que TAN admiro i que tant m’han ensenyat, no només amb paraules, sinò amb el més important: amb fets.
