Ells.

Són ells.

Ells són els responsables de qui sóc, de com sóc. imagen1Ells són els que em donen força cada dia, els que m’ajuden a seguir, els que m’ajuden a ser. Ells són els que em guien, els que m’encoratgen, els que em protegeixen i els que m’enlluernen amb la seva manera de fer, de ser i d’estar.

Un dia a la universitat em van fer dibuixar un arbre. A les arrels, allò que m’alimenta, allò que em fa creixer. En el tronc allò que em fa forta. A les fulles, allò que neix en mi. I en el fruit, els meus objectius.

imagen2

Ells són qui són. Amb els seus punts forts i amb els seus punts febles. Però ells són qui són per la balança que van formar, per el tàndem al que van pujar.

imagen3

Ells són la meva passió (i les meves arrels, i el meu tronc, i les meves fulles i els meus fruits): la meva mare i el meu pare.

 

Moments

Moments que guardo dins el cap i dins el cor.

Records que m’omplen. Records que em traslladen. Records que m’emocionen.

Ell va ser el meu primer amor.

Ell és el meu pare.

2011.08.14_Bellpuig006

Il·lusió

El meu pare sempre em deia que el millor que et podia passar a la vida és fer de la teva professió, la teva passió. Quan gaudeixes del que fas, treballar no és un sacrifici sinó tot el contrari.

Ell ho va portar a terme. Tan és així que, emprenedor nat, va fundar la seva propia empresa. Per què? Perquè li agradava el que feia. Perquè es motivava, perquè l’entusiasmava, perquè s’apasionava treballant.

I aquesta filosofia la va transmetre a casa. De fet la meva mare així ho ha aconseguit també, després de treballar per subsistir durant molts anys, fer una carrera mentre es cuidava de tot: de casa, del seu home, de la seva filla, de la seva feina… Va aconseguir treballar d’allò del que es va graduar, tan sols un any després de fer-se la foto amb el birret! Ara treballa d’allò que vol, d’allò que li agrada. Ha fet de la seva professió… la seva passió.

I ara em passa a mi. Després de moure’m en diferents àmbits… treballo de la meva passió. I això no només em satisfà sinó que em motiva a seguir aprenent cada dia, a pensar, reflexionar, canviar plans, estratègies… Sento que faig el que m’agrada, que m’apassiona llevar-me cada dia per anar a treballar, per descobrir, per aprendre, per evolucionar… Faig de la meva professió… una passió.

I alhora m’uneix als de casa. Al Quim i a la Victòria que TAN admiro i que tant m’han ensenyat, no només amb paraules, sinò amb el més important: amb fets.

nou_il

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)

9 Juliol 2015

Tots els colors junts fan negre? El negre és la base de tots els colors?

Quan ens sentim alegres, contents, feliços o enrabiats… implica que la tristor negra i fosca està present?

O que la tristor s’enmascara pels colors?

O que els colors ens fan enmascarar-la i fugir-ne?

Sigui com sigui, avui… colors. De tots els tipus, de totes les tonalitats, amb tots els significats, ben barrejats.

Color-scheme

Sant Jordi 2015

Demà és la diada de Sant Jordi!

Una diada preciosa, amb una llegenda més maca encara! M’encanta aquest dia.

Una rosa, un llibre i una història. Què més es pot afegir? Reivindico, des d’aqui, proclamar el 23 d’abril com a dia festiu a Catalunya!

Mireu quina il·lustració més xula ha fet en «Joan Turu» per aquest dia! (visiteu la seva pàgina de facebook  https://www.facebook.com/pages/Joan-Turu/261355487354378?fref=ts, que està molt bé!!!) I és que a vegades, els rols no han de perquè ser els establerts…. ;)

IXG1ZKiB7griyE4UmTIVrDl72eJkfbmt4t8yenImKBVvK0kTmF0xjctABnaLJIm9

El segon StJordi sense la rosa del meu pare. És molt extrany encara. Bé, no sé si extrany és la paraula, però no tinc ganes de buscar-la i recrear-m’hi… avui no. Avui, mantinc al cap i al cor, les 29 que em va donar.

Espero passar el dia entre petons i petons de la mama i el Jota! :)

FELIÇ SANT JORDI A TOTS I A TOTES!

 

L’amor filial.

«Només quan una persona respecta tot el que va rebre del seu pare i de la seva mare pot respectar-se a si mateixa. I aquest respecte pot convertir-se en el valor més elevat, l’amor… I encara es pot pujar un altre graó: si està disposada a estimar el seu pare i la seva mare malgrat totes les reserves, també podrà estimar-se a si mateixa malgrat totes les reserves» (Prekop, 2003).

9N

Després d’anys i anys de defensar el nostre territori, la nostra llengua i la nostra cultura… després de molts anys lluitant perquè no ens treguin allò que ens pertany… desprès d’anys on els nostres van sortir al carrer per deixar-nos allò que és nostre… després d’anys de no poder parar de defensar-nos…

Després d’anys d’injustícies….

Avui, 9 de novembre del 2014 votem.

Votem perquè així ho volem. Però també votem per ells.

Avui, nosaltres hem exercit el nostre dret de vot i hem pogut expressar la nostra voluntat.

Avui… avui he votat per tu. Avui, HEM votat per tu.

20130720_162255He votat per tot allò que la meva mare i el meu pare han lluitat i per tot allò que m’han ensenyat. GRÀCIES a ambdós. G R À C I E S

2006-Russia

Bomba.

Després d’anys d’anar-li al darrera… anys de lluita, d’incerteses, d’esperançes… Després de 16 anys amb diabetis, fa quatre mesos que no em punxo, des del maig que porto la bomba connectada.

Per què ara? Per què ara si? Per què abans no? Per què…? Per què…?

Van donar-me la oportunitat als pocs mesos de que papa marxès… recordo la plorera mentre pujava sola pel passeig… quan vaig asseure’m a taula amb la Mama i el Jota. Quines cares que feiem tots tres…

I el dia de connectar-me? Aquell primer «clac» que va fer al meu cos. Uau… quants sentiments a flor de pell… quanta il·lusió d’anys dipositada en aquell aparell… quina alegria tan gran… i quina pena tan gran també.

Quantes preguntes… quants per què’s!

Un esforç molt gran de la mama per aconseguir-la.

I potser també una empenta del papa des d’allà on sigui.

El dia a dia és més fàcil ara. Més hores estable i regular. Menys dependència horaria. Més facilitats. Més llibertats. Més autonòmia. Els meus braços descansen. El meu metabolisma s’assembla cada cop més al d’una persona amb un pancrees que funcioni. (bé, caldrà esperar les analítiques per veure’n el resultat també a la sang!)

Encara amb dependència tecnològica, havent de retocar dosis tot sovint… pero sens dubte és una millora de la qual no me’n arrepenteixo gens!

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies….!!!!!!

2014.09.07_VisitemCardona (7)

Ara haurem de seguir anhelant més avanços i millores… !!!!