TU i JO

TU i JO. Sí, en majúscules.

Fa poc que és entre nosaltres. Fa poc que va sortir de dins, del meu ventre. Fa tan poc… i alhora sembla que faci TANT! Sembla que ens coneguem de sempre…

Fa poc que notava les seves patadetes a la panxa. Ara les noto a l’esquena al llit quan es desperta.

Fa poc pensava com seria. Ara conec totes les parts del seu cos.

Fa poc m’amoïnava fer-ho bé. Ara segueix amoïnant-me. (jeje)

TU i JO. Aquest binomi que pensava tan irreal… TU i JO.

M’espantava no saber què fer en segons quina situació. No sé d’on surt l’instint. D’on surt aquest «saber» què té. És visceral, és primitiu, és instintiu.

La meva mare (el meu mirall) em deia l’altre dia «és una passada com et mira, com et coneix, com es calma quan cantes segons què, com riu quan cantes una altra, com et segueix, com et mira…». No n’era conscient. I és TAN bonic veure-ho! Entendre’l, que t’entengui.

Veure com si li cauen les parpelles quan el bressolo… com se li obre la boca mentre dorm plàcidament als meus braços… L’escalfor que desprenen els nostres cossos junts, quan fem teta, quan dormim, quan ens abracem, quan juguem, quan ens toquem…

Tot just ara juga amb la meva ma mentre cantem, mentre l’acarono, mentre fem teta… i què bonic… i què especial… i que… TU i JO.

M’ENCANTA. Simplement, M’ENCANTA.

Lletres d’amor

Perquè el menut tingui el seu nom ben a prop… la meva mare ens va regalar aquestes lletres tan precioses, molsudetes i plenes d’amor per penjar al seu capçal!

I com que el seu nét té un germà amb el qui a més d’estimar-se’l molt, compartiran habitació, el gran de la família no es podia quedar sense les seves! Així que també li ha fet fer les seves!

Un regal preciós que omple l’habitació de personalitat, de detalls, d’identitat personal on cada un té el seu espai. Però sobretot, sobretot, sobretot… d’amor.

Somriure

I de cop i volta ens trobem.

La meva mirada es creua amb la seva. I es troben. I em reconeix. I… somriu.

T’ha trobat. El teu fill, que fins ara et reconeixia la veu, la olor, l’escalfor de les teves mans, del teu cos, el contacte dels teus llavis i les seves galtones i la melodia de les teves cançons… Ara a més a més et veu. I t’identifica.

I ho saps… i ho saps perquè se li il·luminen els ulls quan et troba, perquè somriu satisfet, perquè et segueix amb la mirada quan et mous, perquè emet un indescriptible so, cofoi.

I tu plores. I somrius també. I no pararies de mirar-lo.

Caram quin regal més preciós m’ha fet. Sap qui sóc. Indescriptible moment.

Familiarització

Recordo la sensació dels primers dies. Per tu les rutines estan clares, és la teva vida, la que has creat dia rere dia. I de cop i volta en fas partícip al teu fill.

L’arribada a casa, l’habitació, l’hora d’anar a dormir, el sofà, els coixins que ens acompanyen mentre fem pit, l’olor del sabó de la dutxa, les llums del menjador, la textura del seu bressol… per mi tot és normal. Per ell tot és nou.

Què deu sentir? Què deu percebre? Es deu sentir a gust? Acompanyat? Mai el deixarem sol. Sempre sentirà la nostra escalfor. Sempre.

Sant Jordi 2019

Un altre Sant Jordi sense la seva rosa.

Un Sant Jordi diferent, aquest any amb el meu fill entre els braços. Què estrany! I què bonic alhora. Un Sant Jordi amb una rosa preciosa i un bon llibre interessantíssim per llegir!

Passejar pel passeig de la mà del meu home i de la meva mare. No puc tenir més sort. I el petitó, amb els ulls ben tancats dormint. Encara no n’és conscient de la sort que ha tingut de néixer en un país ple de llegendes tan precioses, tan intenses i tan plenes de moralines. Llegendes que formen part de la història, que formen part del col·lectiu i que passen de generació en generació.

Avui, 23 d’abril celebrem la Llegenda de Sant Jordi i tothom surt al carrer de la mà dels seus estimats: els pares, les mares, les parelles, els fills, les filles, els tiets, les tietes, els amics o les amigues. No importa qui, no importa el parentiu.

Importa l’aire d’alegria, d’amor i d’il·lusió del que s’imprengenen els carrers. L’olor i els colors de les roses a dreta i esquerra, la textura de les pàgines dels llibres que ens transporten a mil i un mons diferents…

El xic ha tingut la sort de néixer en aquest bonic país.

I nosaltres tenim la GRAN responsabilitat de fer-lo una persona amb respecte i educació com a valors de base. Respecte cap a TOTHOM. Sense importar la raça, les costums, la llengua, el sexe o la religió. I per això avui, en un dia TAN bonic, reivindico la IGUALTAT per a tothom. El cavaller es deia Jordi. Però… i la princesa? Per què no en sabem el nom?

Pensem-hi…

Benvingut

Després d’uns mesos d’il·lusió incontrolada, d’emoció sense límits, de vivències espectaculars amb el Quim dins la panxa… Arriba un dia que els metges et diuen que ja ha de sortir.

I tu no pares de repetir una vegada i una altra la mateixa frase: «no estic preparada!». Els últims mesos d’embaràs, tothom em demanava si tenia ganes de conèixer-lo, que nasqués i pogués veure-li la carona. La resposta era sempre «no». Per què aquestes ganes d’accelerar moments? Per què aquestes ganes de deixar de viure una etapa tan bonica com l’embaràs? És clar que volia veure-li la carona, però… en el seu moment. Ja arribaria!!

I aquell dia, encara que jo no estava preparada… havia arribat. Abans d’hora.

I una barreja de por, d’inseguretat, de nervis i de negació m’invaia. Però sobretot por… L’embaràs havia anat TAN bé!! Era tan feliç mentre ell estava a la panxa! El notava tan a prop meu, hi havia una connexió… les coces, els moviments, el feedback quasi sense saber-ho… s’havia «apoderat» de la meva panxa, l’havia convertit en la seva casa, el seu forn, el seu cau on madurar i anar creant mica en mica, dia rere dia una part d’ell. Dins meu. No, sens dubte, no estava preparada per parir.

I ja no pots més… saps que avui és el moment però no pots… així que decideixes anar a fer un volt per la planta de l’habitació. I quan sembla que estirar les cames t’ha anat bé… la conversa amb el teu fill encara dins la panxa sembla haver-te tranquilitzat… entres a l’habitació i t’asseus al llit una estona… les infermeres entren i et porten un bressol d’hospital.

Ostres… això comença a ser cada vegada més real… la propera vegada que miri el bressol… segurament el meu fill serà a dins… tot és surealista, increible, bonic però… quina por…

I després de moltes hores, o de poques hores… després de TAN patir… tens al teu fill a sobre el teu pit… brut… acabat de sortir… i tu no pots parar de tremolar… què ha passat? On és ara la por? En què s’ha transformat?

Benvingut al món, Quim.

Cansada? No!

Set mesos d’embaràs. SET! I sembla que va ser ahir quan el test marcava les dues ratlles roses… quin munt de sentiments, emocions, quines sensacions que recordo d’aquell dia. D’aquell dia i de fet de tot el que ha vingut després!

Cada etapa és diferent. A cada etapa passen coses.

En l’últim trimestre, diuen, estàs cansada de dur-lo/la a la panxa i tens ansies per veure’l/-la ja.

No és el meu cas.

Per res del món.

Estic vivint una etapa dolça, feliç. Amb cosetes (Et canses més, mal d’esquena, costa molt fer coses que abans feies amb un pis pas…) però no vull que s’acabi! Notar al menut com es mou, seure al sofà i veure com la panxa es deforma amb els seus moviments és tan preciós! Cantar-li, parlar-li, connectar-te amb ell. És simplement preciós.

I que coi, m’encanta la meva panxa!!!!

Així que no, no estic cansada.

Tinc ganes de veure’l? Sí… per ensumar-lo molt… molt molt molt!!! Però tot arribarà. No tinc pas pressa perquè cap etapa s’acabi. Cada cosa, al seu temps, al seu ritme, en el seu moment.

Ara… ara l’acarono i el bressolo a través de la panxa… l’alimento a través de la placenta… i l’estimo ja des de les dues ratlletes del test…

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits «pets-per-dins» i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Dolça espera

Com serà? 

Quin aspecte físic tindrà? Els ulls blaus o marrons? Petits o grans? Tindrà el nas de la mare o del pare? I els llavis? Com seran les seves manetes?

Sabrem educar-lo bé? Serà respectuós, amable, tolerant i empàtic? 

El xic arriba en un món complicat ple de conflictes polítics i socials, que, sota el meu punt de vista, són problemes derivats de la irresponsabilitat, de la falta d’educació, de la falta de valors i de la intolerància i el poc respecte cap a l’altre. 

Sabrem fer-ho bé? Desitjo que sí! Se’ns gira feina… però una feina dolça i amb un objectiu fabulós. Tan és com tingui els cabells, de quin equip de futbol sigui (ostres… això m’ha costat molt escriure-ho… jeje), a què es dediqui quan sigui gran o mil desicions personals que haurà d’anar aprenent. L’important és que sigui bona persona i repeteixo: tolerant, empàtic i educat… 

Intentarem donar tot el que tenim perquè així sigui. 

L’esperem… i… què carai, ja l’estimem! 

Avisador d’Àngel

Sempre deia que quan estiguès embarassada, voldria dur un d’aquests penjolls tan preciosos que veig sovint en les panxes de les futures mares. Trobo precioses les panxes i trobo preciós el complement de l’avisador.

Bé doncs… ja el tinc!

És preciós, oi? El que no sabia era que té una llegenda al seu darrere.  El nadó a l’úter, a partir de les 20 setmanes d’embaràs, pot escoltar la veu de la mare i també alguns sons provinents de l’exterior. Aquest collaret es porta a l’alçada de la panxa precisament per això, perquè el seu suau so, arribi al xic i així el petit o la petita s’acostumarà a ell i pot ser un so conegut i per tant calmant (com el bategar del cor de la mare) un cop hagi sortit del ventre.

A banda, es veu que hi ha una tradició mexicana que diu que l’Avisador ha de ser en forma de bola, símbol de sort per la futura mare i el seu nadó, aportant benestar, creixement i protecció.

M’encanta.