I aguantant el cap ja dret mira tot al seu voltant.
El seu món, abans reduït a allò que tenia més a prop… les nostres cares, el seu bressol… ara s’expandeix. El seu món és cada cop més ampli. Ara veu colors, moviments, formes… i mira amb els seus ulls tan preciosos plens de ganes de conèixer tot allò que té al voltant.
Amb «ansia» de copsar a la retina tot allò que veu, tot allò que li passa per davant.
Sigues observador, fill. La curiositat et portarà SEMPRE a voler saber més.
TU i JO. Sí, en majúscules.
Fa poc que és entre nosaltres. Fa poc que va sortir de dins, del meu ventre. Fa tan poc… i alhora sembla que faci TANT! Sembla que ens coneguem de sempre…
Fa poc que notava les seves patadetes a la panxa. Ara les noto a l’esquena al llit quan es desperta.
Fa poc pensava com seria. Ara conec totes les parts del seu cos.
Fa poc m’amoïnava fer-ho bé. Ara segueix amoïnant-me. (jeje)
TU i JO. Aquest binomi que pensava tan irreal… TU i JO.
M’espantava no saber què fer en segons quina situació. No sé d’on surt l’instint. D’on surt aquest «saber» què té. És visceral, és primitiu, és instintiu.
La meva mare (el meu mirall) em deia l’altre dia «és una passada com et mira, com et coneix, com es calma quan cantes segons què, com riu quan cantes una altra, com et segueix, com et mira…». No n’era conscient. I és TAN bonic veure-ho! Entendre’l, que t’entengui.
Veure com si li cauen les parpelles quan el bressolo… com se li obre la boca mentre dorm plàcidament als meus braços… L’escalfor que desprenen els nostres cossos junts, quan fem teta, quan dormim, quan ens abracem, quan juguem, quan ens toquem…
Tot just ara juga amb la meva ma mentre cantem, mentre l’acarono, mentre fem teta… i què bonic… i què especial… i que… TU i JO.
M’ENCANTA. Simplement, M’ENCANTA.