És de nit i té son. Pell a pell, cos a cos, ben abraçats comença a relaxar-se.
Mentre mantenim el cos apretat l’un contra l’altra, li retiro la carona del meu pit i entrem en contacte.
Ell clava la seva mirada en els meus ulls. Ens concentrem l’un amb altra.
Em perdo. Em perdo en aquests ulls blaus que m’hipnotitzen.
I li somric. Els seus ulls s’allarguen per acompanyar el somriure que també ell esbossa en el seu rostre.
I poc a poc, mirant-nos sense dir-nos res, balancejant els cossos, els ulls es tanquen.
Sense prendre el contacte amb els meus, els seus s’acluquen i diuen bona nit.
I relaxat i tranquil, recolza de nou el cap contra el meu pit.
Ulls…
Ulls que parlen.
