Què dir, si ja ho he dit tot? Què expressar, si no em surten les paraules?

No podia deixar que algú aliè a ell parlés sobre la seva vida. No s’ho mereixia. Així que, tragant saliva, aquell matí, vaig ser jo qui el va «acomiadar» amb aquestes paraules.

L’estiu del 2009 el meu pare va fer 50 anys. Vam preparar-li una festa sorpresa. Hi va anar molta gent, molta gent que l’estimava, com ara. Ell no s’ho esperava. Quan vam haver menjat el pastís, vaig llegir unes paraules que havia escrit per a ell. Entre tots aquells sentiments li deia “[…] penso que les persones solem dir les coses boniques d’un ésser proper un cop és mort. Un cop ja no hi és, tothom diu meravelles d’aquella persona. Jo no ho vull. No vull haver-t’ho de dir quan no m’escoltis. T’ho vull dir ara.”.

I realment així ha estat. Sempre li deia el que sentia per ell: devoció. Era el meu heroi. Això també li vaig dir aquell dia, “un lluitador capaç de defensar el seu regne, als seus, de tot allò dolent que se’ls hi acosti.” Així era ell. Una persona dedicada a la gent que estimava, disposada a ajudar personalment i professionalment a qui ho necessites, sense demanar res a canvi. Era capaç de sortir fora dels problemes i donar una solució objectiva. “No val la pena mirar enrere, sinó buscar una solució”, deia.

Deia tantes coses… ell filosofava molt.  El seu cap no parava mai quiet!

Tinc tantes coses a dir d’ell… i les he de resumir en uns minuts? Només uns minuts per recordar-lo? Això és molt difícil… i dur.

Ets… ets o eres? No puc parlar de tu en passat… no puc.

Ets una persona extraordinària. Amb un gran cor per poder resguardar a tothom, sempre amb un lloc per a cadascú de nosaltres. Sempre amb ganes de tirar endavant, sempre amb ganes de viure. Ets d’aquelles persones que et creues i no et deixa indiferent.

T’apassionava la teva feina. I sempre deies que era molt important treballar d’allò que t’agrada. I tu ho feies molt bé! Un apassionat dels excels i de les taules dinàmiques! Eres un currante! T’estaves hores per trobar una solució, no et donaves mai per vençut. No en tenies mai prou, sempre volies saber-ne més.

De fet això sempre m’ho heu inculcat tots dos: no quedar-te en allò que saps, anar sempre més enllà, voler sempre més. Aprendre, investigar, aprendre dels errors.

Gràcies a tots dos soc com soc. Veu fer que perdés les pors, la vergonya, la timidesa. Veu fer que em llencés a la piscina, sempre al meu costat, sempre al meu costat en les decisions, en els errors. Mai m’heu donat l’esquena sinó tot el contrari. Vau saber fer-me forta. El meu dubte és… papa, com hem de ser forts sense tu?

Recordo moltes anècdotes, molts moments, … i ara encara més. Aquests tres dies me’n recordo dels dissabtes al matí, dels viatges amb cotxe, dels “bona nit”, dels petons amb els llavis oberts, de les dues voltes a la rotonda que feiem quan tornavem d’un viatge llarg, de la decepció al haver de marxar de Hk després de tanta dedicació, de la il·lusió amb la que ens parlaves a casa quan te’n adonaves que tota aquella gent seguia en contacte amb tu, aquella cara d’alegria al adonar-te que eres important per tanta gent. Aquells ullets que se’t posaven quan et deia t’estimo o quan feiem broma. Aquella mirada de complicitat, aquelles històries que t’inventaves quan jugàvem junts, aquelles llegendes que t’inventaves de cada casa i pont que ens trobàvem quan anàvem amb cotxe. Recordo que contàvem les teles de la diagonal i després li deiem al yayo quantes n’hi havia. Cada vegada era una xifra diferent! Però a tu t’era igual. La col·lecció de calendaris, la Nintendo, la fotografia, …

Gràcies a l’amor incondicional que vaig veure a casa durant un munt d’anys crec en això. Crec en l’amor, en la passió, en el donar-ho tot per la teva parella, en que l’amor és com una papallona, deies. Amb una unió molt forta al mig. Éreu l’enveja de pares de tots els meus amics. I soc conscient del motiu. Tenien raó. 

Gràcies a vosaltres també em prenc la vida i les malalties sense tabús. No teníeu tabús per res, eh? Això si, de malalties que no te’n parlés ningú. I estic contenta perquè al menys no vas veure’t a l’hospital ple de tubs, o enllitat, o envoltat de bates blanques. Va ser ràpid, m’ho han explicat molt bé. No vas patir. No és un consol, perquè l’únic consol seria saber que això és un somni. Però si que em reconforta saber que va ser ràpid.

Sempre em deies que tenies les claus del cotxe a la butxaca. Sempre estaves disposat a deixar el que fos falta per venir allà on estigués. Jo vaig fer el mateix. Quan van avisar-me no vaig esperar a ningú. Tenia les claus a la butxaca per tu. Però no vam poder córrer més. Quan vaig veure’t ja te’n havies anat. No se’m esborrarà tot allò que vaig viure. Massa intens, massa dur. Massa irreal.

Pocs pares tenen aquest vincle amb els seus fills. I tant tu com la mama el vau fer possible. És una passada.

Papa no t’envàs només com a papa. Se’m envà un amic, un company, un germà i un pare. Ho eres tot.

Saps? ho sabia abans, però aquests dies ho he corroborat per tots aquells qui han vingut a veure’t i em parlaven de tu: tothom t’estima amb bogeria, papa. Vas ser un bon fill i un bon net. Eres un bon germà, cunyat, cosí, tiet, nebot, marit, padrí, sogre, parella, company, amic, … i si hi cap, encara millor pare.

T’he de donar les gràcies per tot allò que m’has ensenyat, a vegades inconscientment: lliçons de moralitat, de persones, d’amor, de la vida.

Espero no haver-te decebut mai. T’emportes part de mi. I no és just. Teníem moltes coses per viure plegats encara. Parlo de manera personal però també de manera professional. A la fi vas fundar una empresa, la teva empresa. I la tiraves endavant, no en tenia el menor dubte. Ni jo ni ningú.

Tinc tantes coses per dir-te encara, tantes abraçades per fer-te… tinc tantes ganes d’escoltar la teva respiració, de veure el teu pit moure’s. Vull aquell petó que em vas dir que em faries quan vam parlar per telèfon tres hores abans de que passés. No és just. No ho és.

Era tan fàcil estimar-te!!!!

Sé que en algun moment s’ha d’acabar això, però no em vull acomiadar, no puc. No vull dir-te adéu, ni fins demà, ni … no vull acomiadar-me. No puc.

Així que penso que la millor manera que tinc de fer-ho és dir-te que ha passat moltíssima gent per aquí, ho has de saber, t’estimava un munt de gent! I què estic orgullosa de tu, que tu ho hauràs d’estar de tu mateix, perquè això t’ho has treballat tu.

I que no pateixis per mi. Vull que descansis. Tinc gent al costat que m’aixecarà si caic. Ho saps, confia en ells.

Te’n recordes de l’idioma que us vau inventar quan eres un peque? Doncs això va per tu: TESPETIPIMOPO.

GRÀCIES a tots aquells qui heu vingut a veure’l. Aquells qui vau passar temps amb ell, aquells qui vau (i vam) cuidar d’ell el millor que vam saber durant tota la seva vida, aquells que hi son i aquells que no. I gràcies a ell. Sobretot gràcies a ell. Sempre em deia “Si et veiguessis amb els meus ulls…”. Jo li torno: papa, si tu et veiguessis amb els meus…

Descansa.