Revetlla de Sant Joan

Un 23 de juny ha arribat de nou!

Ahir vàrem acomiadar un curs. Ahir deixàvem enrere un munt d’aprenentatges i vivències compartides.

Ahir a Mura vàrem dir adéu a dues persones que comencen l’institut d’aqui uns mesos. I ho vàrem fer envoltats de tots els que formem part de l’edcucació dels infnts del poble: infants de l’escola bressol, infants de l’escola, familiars, comunitat educativa… Perquè TOTS i TOTES formem part de la seva educació.

Ahir va ser un dia dolç i amarg.

Però hem de mriar endavant, sempre. Així que hem de pensar en tots allò que ens enduem i tot allò que és l’essència de la meva passió; l’educació.

Perquè m’agrada seure a terra. Perquè m’agrada embrutar-me les mans. Perquè m’agrada aquesta etapa.

I perquè m’emporto TANTÍSSIM…. !!!!! Que manca espai i manquen paraules per descriure-ho.

Avui, doncs, a gaudir de la revetlla de Sant Joan i a encarar la setmana vinent, l’última d’escola, plena de reunions amb famílies i tancaments de curs.

Vacances… ja us oloro…. ;)

Texpol Family

Què n’és d’important formar part d’un col·lectiu.

I què n’és d’important els origens d’aquest col·lectiu.

La història, els inicis… però també la durabilitat.

Quan vaig entrar a treballar a Texpol, poc imaginaria que creariem una família tan bonica. Una família que segueix quedant, que se segueix trobant per posar-nos al dia.

Una Assumpta viatjera, una Mius lluitadora, una Anna extraordinària, una Mercè cotagiadora de somriures, una Jordina còmplice i un Josep Antoni que… poc pensava jo que acabaria sent… el meu millor company de vida (i el meu futur marit!)

Brindem per les trobades.

Brindem per seguir fent-les SEMPRE!

Humans

Com som els humans.

Quan algú fa coses bones, fa bé la seva tasca, etc etc… ho assumim com a quelcom normal. Quan algú que no ho fa mai, de cop i volta fa quelcom bo, ho alabem.

Quan la persona que normalment fa aquell tasca bé, de cop i volta té una relliscada… patapam. Allà que se la critica.

Carai, l’espècia humana.

 

El meu nom

A l’escola he demanat a les famílies que em diguin l’origen del nom dels infants. No pas el seu significat (google està a la disposició de tothom per a això) sinò que els va portar a decidir posar aquell nom i no un altra. Com vaig dir fa algunes entrades al blog, per a mi el nom és el regal més maco que uns pares poden posar al seu fill o filla. És el primer regal i aquell que perdura sempre, aquell que t’identifica. És el més preuat…

He penjat tot el que m’han dit a l’entrada de l’escola perquè em sembla important poder-ho compartir, que tota la comunitat (les poques famílies que som) pugui conéixer els origens de tothom. Què maco. Què íntim. Què personal. I què fantàstic!

Veient com ha quedat… vaig sentir la necessitat de fer el mateix. Ja coneixia el perquè del meu nom. Però una cosa és saber-ho i l’altra que t’ho escriguin perquè en aquell moment, la persona que escriu no se sent observada per l’altra interlocutor.

Així que vaig demanar a la meva mare el mateix. Mama, podries escriure el perquè del meu nom? Ella va accedir encantada (la part literària l’he heredat d’ella…!! ) i això és el que ella diu:

i jo només puc dir… GRÀCIES!! Un gràcies ben gran. Un gràcies amb la boca ben oberta. Un gràcies amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes d’emoció (positiva) i un gràcies sentit i notant el sentint de cada una de les lletres que conformen la paraula.

 

 

Atrafegada

Atrafegada però viva.

“Amb moltes coses al cap, amb moltes coses per a fer i els dies tenen poques hores” Això pensava mentre arribava a casa. Però si pares un moment i reflexiones, te’n adones que si el dia fos de 34 hores en comptes de 24… de ben segur estariem parlant del mateix, perquè mirariem d’ocupar-les totes! Al menys, això em passa a mi.

Les hores i la feina del dia a dia a l’escola, a casa prepara propostes, material, fes documentació… però és clar, també fes classes de repàs a les tardes fins als vespres, el curs de català una tarda a la setmana, fes la documentació per l’escola, prepara coses del casament (ai… quina il·lusió fer-ho!)… ah! frega el pis, posa rentadores, dutxa’t, menja, beu molta aigua, fes exercici cada dia, pentina’t, depila’t, fes vida social, queda amb els amics, compateix moments amb la família i… ah si! Si et queda un moment, ves al wc i fes un pipi… jejeje.

Doncs… això, que estic viva. I que m’encanta estar-ho per ocupar-me, per fer tot això amb el que hi gaudeixo tant, per assaborir cada cosa que elaboro, cada mirada que faig, cada paraula que pronuncio, cada activitat que proposo, cada material que preparo, cada petó que faig, cada abraçada que sento, cada persona amb la que compartim els caps de setmana, cada passejada que dono, cada… cada TOT que faig.

I sí. Vaig atrafegada sempre. Però segons m’explica la mama, sempre he anat així… jeje.

I aquí estic. Escrivint en el blog en comptes de passar l’aspiradora, en comptes de fer els deures de català, en comptes de fer la documentació de l’escola, en comptes de seure cinc minuts al sofà i pensar en absolutament res… AQUÍ! Aquí i enlloc més. En aquest petit espai virtual tan meu… com el nom ;) 

 

27 desembre 2017

Dia rodó!

M’encanta el Nadal, m’encanten les llums, m’encanten els colors! I evidentment m’encanta el 26 i el 27!!!

 

26/12: Sant Esteve sempre a Manresa!

 

27/12: Al matí amb el meu pare!

 

27/12: Al migdia amb la meva mare!

 

27/12: Bufant les espelmes!

 

27/12: A la tarda al cine!

 

27/12: i durant tooooot el dia… amb el meu company de vida.

Fantàstic dia. Dia rodó!

Desembre

Alegria.

Tristor.

Llums.

Il·lusió

Melancolia.

Anyorança.

Pena.

Diversió.

Trobades.

Presents.

Ulls plens de llum.

Records.

Família.

Ganes.

Tot això és desembre.

B E N V I N G U T   D E S E M B R E!!! Sens dubte, i malgrat tot, el meu mes preferit !

El Nom

“El nom, el símbol més pur de la identitat i la individualitat: el nom ens identifica, ens representa, ens “significa”. Jo sóc jo i el meu nom, el meu nom és jo. Tot nom té una història única i personal, una forta càrrega emotiva. El nom no l’esculls, perì algú l’escull per a tu i pensant en tu. És un dels primers regals que els pares fan als fills: un nom per a tota una vida. Aquest nom, només aquest, i no qualsevol altre. Les primeres lletres que hem après són les que conformen els nostres noms i, amb la nostra inicial, molts hi tenim una veritable història d’amor”

[Angaleta Bosch]

I jo em sento afortunada. MOLT afortunada d’aquest primer regal (el més autèntic, el que perdurarà per tota la vida) que em van fer.

“Es diu Alba”, li va dir la meva mare al meu pare quan vam sortir de quiròfan. Va ser un flechazo. Només veure’m la cara ja va saber com em deia.

GRÀCIES!