Exés – Alternatives

A vegades ens passa, sobretot a l’estiu. A vegades necessitem temps per nosaltres i els infants s’avorreixen. I fruit de l’avorriment i de la falta de temps de l’adult per dedicar-li, l’infant demana algun aparell electrònic.

El problema ve quan el temps que l’infant dedica a aquest aparell no és una estona determinada, sinó que després d’un en ve un altre, i un altre i un altre… I després ens queixem perquè els infants no s’estan quiets, no tenen paciència, ho volen tot ràpid, s’avorreixen…

És clar, són infants hiperestimulats. Els auriculars amb música mentre juguen a la play i tenen el mòbil (que per cert no necessiten) al costat per quan es cansin de la play i la tablet a punt per quan es cansin del mòbil.

Per contrarestar això, l’adult ha de fer una inversió de temps exageradament gran, però amb un èxit a llarg termini.

Als matins, sortim cada dia una estoneta per evitar les llaaaargues estones a la tele. Però sortir no agrada gaire… l’aire condicionat de casa és molt golós! jeje Així que avui li he proposat un repte. Agafem llibreta i boli i anem a la caça de senyals de tràfic!

I quan hem arribat, hem desenterrat un material que feia servir fa uns anys, materials que guardem i que de tant en tant, quan es treuen són… un regal caigut del cel que comporta hores i hores de joc!

 

 

Et recordo

Txarango fa una cançó que… ni feta a mida…

T’imagino constant
a través de les nits fredes.
Et recordo constant
a través dels dies tendres.
La mà als cabells i acaronant…

Per tu viuré tot el que hauríem viscut plegats.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar
i creure…

Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé.
Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.

Et somio constant,
aixoplugant-te de la pressa.
Et desitjo constant,
la teva flama encara encesa.
Recordo el temps al teu costat,
bocins de vida que no deixo anar mai.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar i creure…

Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé. Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal, sobrevolar les pors
i mirar endavant.

Et trobaré a les estrelles cada nit.
Buscar i descobrir
tota la vida s’amaga ara i aquí
Hem de caminar
i buscarem un nou demà,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.

https://www.youtube.com/watch?v=jSv_UyiPMZY

Ells.

Són ells.

Ells són els responsables de qui sóc, de com sóc. imagen1Ells són els que em donen força cada dia, els que m’ajuden a seguir, els que m’ajuden a ser. Ells són els que em guien, els que m’encoratgen, els que em protegeixen i els que m’enlluernen amb la seva manera de fer, de ser i d’estar.

Un dia a la universitat em van fer dibuixar un arbre. A les arrels, allò que m’alimenta, allò que em fa creixer. En el tronc allò que em fa forta. A les fulles, allò que neix en mi. I en el fruit, els meus objectius.

imagen2

Ells són qui són. Amb els seus punts forts i amb els seus punts febles. Però ells són qui són per la balança que van formar, per el tàndem al que van pujar.

imagen3

Ells són la meva passió (i les meves arrels, i el meu tronc, i les meves fulles i els meus fruits): la meva mare i el meu pare.

 

Adriana

El passat 13 de novembre, va nèixer l’Adriana!

Amb només poques setmanes, quan la veus… t’hipnotitza!

unnamed

Un brindis per ella. Per ella i per els seus pares! Que malgrat la nova situació no han deixat de ser el que son: 100% autèntics!

Per què?

Tot sovint ens preguntem el perquè de les coses…

Per què això?

Per què així?

Per què ara?

Per què faig…?

Per què penso…?

Per què…?

Jo em pregunto …. PER QUÈ NO?

Per por? Per inseguretat? Per no semblar una persona boja? Per desconfiança? Per temor? Perquè sempre s’ha fet d’una mateixa manera? Per els altres? Per…?

PROU.

Davant de la pregunta “per què?”, reformulem-nos-la:

PER QUÈ NO?

Pots.

L’altre dia, llegia algú que deia (davant d’una pèrdua recent d’un familiar molt proper) que amb el temps, aquest buit que sentia s’aniria suplint i recomponent, que la vida seguia i que els altres aspectes anirien omplint aquell buit.

M’esgarrifa pensar-ho. M’esgarrifa i no ho entenc. Omplir una buidor d’algú vital per a tu? Com és possible? Com pot passar pel cap?

Des del meu punt de vista, l’estima, l’amor i tot el que guardo dins del cor per a cada una de les persones que estimo… estan en pots. Sí, sí, en pots. És la manera com està organitzat el meu cor.

Ei, però pots ben bonics, eh? D’aquells macos, transparents, de diferents formes i mides. Amb llums a dins, la llum de tot el que significa aquella persona, la propietària o el propietari d’aquell pot. Uns pots… com aquests:

christmas-light

Cada una de les persones que m’estimo té un pot. Més gran, més petit. Més gruixut o més prim. Més llis o més rugós. Tan fa.

Però aquests pots que tinc, tenen una tapa. Una tapa que no pot obrir ningú. I, evidentment, ningú altre pot entrar en un pot que no és el seu, només faltaria! Podem afegir pots (i tant!!!) i també treure’n (allò tòxic que ens fan mal).

Per mi és impensable que alguna cosa important per a mi (una feina? un fill? una nova etapa? un animal? una persona?) pugui entrar en un dels pots que ja està ocupat, per molt que la persona hagi mort. Aquell pot serà SEMPRE de la persona en qüestió. Irreemplaçable. Insubstituïble.

I sempre, sempre, SEMPRE estarà dins meu, un pot MAI es pot buidar.