Et recordo

Txarango fa una cançó que… ni feta a mida…

T’imagino constant
a través de les nits fredes.
Et recordo constant
a través dels dies tendres.
La mà als cabells i acaronant…

Per tu viuré tot el que hauríem viscut plegats.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar
i creure…

Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé.
Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.

Et somio constant,
aixoplugant-te de la pressa.
Et desitjo constant,
la teva flama encara encesa.
Recordo el temps al teu costat,
bocins de vida que no deixo anar mai.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar i creure…

Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé. Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal, sobrevolar les pors
i mirar endavant.

Et trobaré a les estrelles cada nit.
Buscar i descobrir
tota la vida s’amaga ara i aquí
Hem de caminar
i buscarem un nou demà,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.

https://www.youtube.com/watch?v=jSv_UyiPMZY

Ells.

Són ells.

Ells són els responsables de qui sóc, de com sóc. imagen1Ells són els que em donen força cada dia, els que m’ajuden a seguir, els que m’ajuden a ser. Ells són els que em guien, els que m’encoratgen, els que em protegeixen i els que m’enlluernen amb la seva manera de fer, de ser i d’estar.

Un dia a la universitat em van fer dibuixar un arbre. A les arrels, allò que m’alimenta, allò que em fa creixer. En el tronc allò que em fa forta. A les fulles, allò que neix en mi. I en el fruit, els meus objectius.

imagen2

Ells són qui són. Amb els seus punts forts i amb els seus punts febles. Però ells són qui són per la balança que van formar, per el tàndem al que van pujar.

imagen3

Ells són la meva passió (i les meves arrels, i el meu tronc, i les meves fulles i els meus fruits): la meva mare i el meu pare.

 

Adriana

El passat 13 de novembre, va nèixer l’Adriana!

Amb només poques setmanes, quan la veus… t’hipnotitza!

unnamed

Un brindis per ella. Per ella i per els seus pares! Que malgrat la nova situació no han deixat de ser el que son: 100% autèntics!

Per què?

Tot sovint ens preguntem el perquè de les coses…

Per què això?

Per què així?

Per què ara?

Per què faig…?

Per què penso…?

Per què…?

Jo em pregunto …. PER QUÈ NO?

Per por? Per inseguretat? Per no semblar una persona boja? Per desconfiança? Per temor? Perquè sempre s’ha fet d’una mateixa manera? Per els altres? Per…?

PROU.

Davant de la pregunta “per què?”, reformulem-nos-la:

PER QUÈ NO?

Pots.

L’altre dia, llegia algú que deia (davant d’una pèrdua recent d’un familiar molt proper) que amb el temps, aquest buit que sentia s’aniria suplint i recomponent, que la vida seguia i que els altres aspectes anirien omplint aquell buit.

M’esgarrifa pensar-ho. M’esgarrifa i no ho entenc. Omplir una buidor d’algú vital per a tu? Com és possible? Com pot passar pel cap?

Des del meu punt de vista, l’estima, l’amor i tot el que guardo dins del cor per a cada una de les persones que estimo… estan en pots. Sí, sí, en pots. És la manera com està organitzat el meu cor.

Ei, però pots ben bonics, eh? D’aquells macos, transparents, de diferents formes i mides. Amb llums a dins, la llum de tot el que significa aquella persona, la propietària o el propietari d’aquell pot. Uns pots… com aquests:

christmas-light

Cada una de les persones que m’estimo té un pot. Més gran, més petit. Més gruixut o més prim. Més llis o més rugós. Tan fa.

Però aquests pots que tinc, tenen una tapa. Una tapa que no pot obrir ningú. I, evidentment, ningú altre pot entrar en un pot que no és el seu, només faltaria! Podem afegir pots (i tant!!!) i també treure’n (allò tòxic que ens fan mal).

Per mi és impensable que alguna cosa important per a mi (una feina? un fill? una nova etapa? un animal? una persona?) pugui entrar en un dels pots que ja està ocupat, per molt que la persona hagi mort. Aquell pot serà SEMPRE de la persona en qüestió. Irreemplaçable. Insubstituïble.

I sempre, sempre, SEMPRE estarà dins meu, un pot MAI es pot buidar.

“Equipazo”

El que la FUB va unir… que no ho separin els anys!!!

Tot va començar un juny de 2011 on vaig conincidir amb una noia a la xarrada de benvinguda als estudis d’Educació Infantil. Estàvem soles totes dues amb la Directora dels estudis perquè ambdues veniem per la mateixa via: segona carrera.

Al setembre quan vam començar el curs, ens vam buscar i des d’aleshores… vam ser companyes de viatge!! Coincidiem en moltes coses i feiem un bon duet pels treballs, ens enteniem a la perfecció. Ella és… La VIRGI!

Aquell mateix primer any ens vàrem ajuntar amb una colla, d’entre les quals hi havia una noia amb la que compartiem necessitats (teniem família, feina… així que ens compaginavem molt bé amb els estudis). Poc a poc, a més dels estudis, vam començar a compaginar-nos també a la vida privada, així que vàrem formar un trio ben maco! Ella és… La MONTSE!

I a segon, va arribar una noia com caiguda de vesasaberon que ens va enamorar de seguida!. Ens va demanar alguna cosa al acabar una de les classes i… caram tu! Compartiem mooooooooooltes coses i ens vam avenir de seguida!!! Ella és… L’ELI!

I des d’aleshores…  vam crear un grup de Whatsaap sota el títol d’ “equipazo”, grup que no em suprimit i que ens permet posar-nos d’acord per seguir fent cafes, sopars o teràpies de grup. jeje.

Un brindis per nosaltres!!! Per l’equipazo!!! Per el nostre passat, per el nostre present i per el nostre futur (us imagineu treballant plegades?)

_20160921_140511-1

(Foto: dijous 15 de setembre de 2016)