Sant Jordi 2019

Un altre Sant Jordi sense la seva rosa.

Un Sant Jordi diferent, aquest any amb el meu fill entre els braços. Què estrany! I què bonic alhora. Un Sant Jordi amb una rosa preciosa i un bon llibre interessantíssim per llegir!

Passejar pel passeig de la mà del meu home i de la meva mare. No puc tenir més sort. I el petitó, amb els ulls ben tancats dormint. Encara no n’és conscient de la sort que ha tingut de néixer en un país ple de llegendes tan precioses, tan intenses i tan plenes de moralines. Llegendes que formen part de la història, que formen part del col·lectiu i que passen de generació en generació.

Avui, 23 d’abril celebrem la Llegenda de Sant Jordi i tothom surt al carrer de la mà dels seus estimats: els pares, les mares, les parelles, els fills, les filles, els tiets, les tietes, els amics o les amigues. No importa qui, no importa el parentiu.

Importa l’aire d’alegria, d’amor i d’il·lusió del que s’imprengenen els carrers. L’olor i els colors de les roses a dreta i esquerra, la textura de les pàgines dels llibres que ens transporten a mil i un mons diferents…

El xic ha tingut la sort de néixer en aquest bonic país.

I nosaltres tenim la GRAN responsabilitat de fer-lo una persona amb respecte i educació com a valors de base. Respecte cap a TOTHOM. Sense importar la raça, les costums, la llengua, el sexe o la religió. I per això avui, en un dia TAN bonic, reivindico la IGUALTAT per a tothom. El cavaller es deia Jordi. Però… i la princesa? Per què no en sabem el nom?

Pensem-hi…

Montserrat

A casa, Montserrat sempre ha estat especial.

No és una muntanya qualsevol. Al tornar de vacances, quan ja la veiem era com un símbol de «ja som a casa».

No som creients. No ho hem estat mai. No anem a Montserrat per la Moreneta. Anem a Montserrat pel que ens inspiren les seves roques, els seus colors, les seves formes peculiars.

Mama i Alba. Montserrat, 1988
Mama i Alba. Montserrat, 2019

Sembla…

El cos té memòria, diuen.

Les cèl·lules. Per això som reticents a menjar segons quin producte si quan l’hem consumit amb anterioritat ens ha fet mal o no ens ha sentat gaire bé.

El meu cos sap que alguna cosa passa. Vénen un parell de dies complicats. Se’n recorda. I he començat la setmana no gaire fina.

Fa prop de cinc anys que condueixo aquest cotxe. M’hi sento bé. Còmode. Segura. Com a casa. Quan l’agafo estic serena. Hi vaig amb normalitat, obro, entro, engego el motor… som-hi.

Però tot sovint, quan m’hi apropo per davant, sento un calfred. Una mica de joc d’ombres, suposo. Ombres físiques i pensaments al meu cap.

Tot sovint quan m’hi apropo per davant, sembla que el vegi allà, darrera el voltant, aparcat esperant-me a que pugi. Amb el colze recolzat a la finestra i el cap a la mà. O amb el braç ben estirat al volant mirant i somrient. O traient-me la llengua. O picant-me l’ullet.

Pero quan m’hi apropo toco de peus a terra. Dins el cotxe no m’hi espera ningú. He de ser jo qui obri la porta i m’assegui… darrera el volant.

Regals

L’altre dia llegia un article en una web on deia «Que no debemos regalar jamás en Navidad». Per curiositat vaig entrar i deia que si us plau, no regaléssim mai de la vida mitjons, bisuteria o pijames. 

Vaig riure molt jeje. Però molt! 

Penso (això és opinió personal total basada en la meva experiència i els meus sentiments) que TOT s’hi val. 

Fer un regal implica TANTES coses! Pensar en la persona, tenir-la al cap durant una bona estona, pensar en els seus gustos, els colors que li agraden, les seves aficions, … implica pensar en allò perfecte per a aquesta persona, buscar-ho i comprar-ho. Buscar un paper per embolicar perfecte per a ell/a, posar-hi una bona cinta, una nota ben bonica amb un paper ben bonic… Tot pensat per a aquesta persona! Què més dona si són uns mitjons, unes arrecades o un pijama? Si és una d’aquestes tres coses (impossible segons la web que us dèia al principi) serà perquè la persona destí li agraden les arrecades, els pijames o els mitjons! I no seran uns mitjons qualsevols, no! Estaran triats amb cura, atenció, dedicació i amor! 

Fer un regal, ja sigui per Nadal, per un aniversari o simplement perquè et ve de gust fer el regal, és una de les coses més boniques que hi ha al món! Perquè per uns instants… l’única cosa que tens al cap és aquella persona. I per tant, a banda del regal físic hi ha un regal molt més important: el temps i l’escalf. 

Desembre

«Aquí és Nadal i estic content […]» ressona dins del meu cap. Mentre mil imatges vénen i van.

Hi ha cases on el Nadal només hi és present si hi ha canalla. Jo no ho puc comartir ni entendre. El RunRun del Nadal viu en tu mateix i per tant no fa falta que hi hagi infants rondant per casa per decorar, olorar i sentir tot el que aquesta època aporta.

Quan vaig anar a viure sola, de les primeres coses que vaig fer va ser comprar l’arbre de Nadal. Ben gran! Per poder guarnir-lo mentre oloro aquesta època. Sí, olorar-la. Jo l’oloro. I quan tanco els ulls hi veig llums i colors.

Comença el meu mes preferit. La meva època preferida. El fred. El desembre. L’hivern. Va haver un any una mica crític per a mí i els meus cascabells de Nadal. Un any on negava sentir-los. Fins que vaig capgirar aquest sentiment: negar vol dir oblidar? Jo no ho faig això. Jo no sóc així. De manera que encara que hi hagi dies i moments tristos, melancòlics o amb llàgrimes, sens dubte vindràn seguits de somriures, records bonics i abraçades d’aquells qui més estimo.

Per això segueix sent, malgrat tot, la meva època de l’any. La meva. Així que comença avui un altre mes fabulós ple d’il·lusions, cançons, llums, olors i colors.

De fet…  mireu qui ha arribat ja a casa! Hola tió!

Caminar

M’encanta caminar descalça.

M’agrada des de ben petitona. Notar allò que trepitjo a la planta dels peus em fa prendre consciència d’allà on sóc.

Necessito tocar amb els peus les irregularitats del terreny que trepitjo. M’agrada caminar descalça per casa. M’hi sento a gust. M’ho sento còmode.

I… no radica aquí la felicitat? En sentir-se a gust i còmode fent tot allò que fem?

Revetlla de Sant Joan

Un 23 de juny ha arribat de nou!

Ahir vàrem acomiadar un curs. Ahir deixàvem enrere un munt d’aprenentatges i vivències compartides.

Ahir a Mura vàrem dir adéu a dues persones que comencen l’institut d’aqui uns mesos. I ho vàrem fer envoltats de tots els que formem part de l’edcucació dels infnts del poble: infants de l’escola bressol, infants de l’escola, familiars, comunitat educativa… Perquè TOTS i TOTES formem part de la seva educació.

Ahir va ser un dia dolç i amarg.

Però hem de mriar endavant, sempre. Així que hem de pensar en tots allò que ens enduem i tot allò que és l’essència de la meva passió; l’educació.

Perquè m’agrada seure a terra. Perquè m’agrada embrutar-me les mans. Perquè m’agrada aquesta etapa.

I perquè m’emporto TANTÍSSIM…. !!!!! Que manca espai i manquen paraules per descriure-ho.

Avui, doncs, a gaudir de la revetlla de Sant Joan i a encarar la setmana vinent, l’última d’escola, plena de reunions amb famílies i tancaments de curs.

Vacances… ja us oloro…. ;)

Texpol Family

Què n’és d’important formar part d’un col·lectiu.

I què n’és d’important els origens d’aquest col·lectiu.

La història, els inicis… però també la durabilitat.

Quan vaig entrar a treballar a Texpol, poc imaginaria que creariem una família tan bonica. Una família que segueix quedant, que se segueix trobant per posar-nos al dia.

Una Assumpta viatjera, una Mius lluitadora, una Anna extraordinària, una Mercè cotagiadora de somriures, una Jordina còmplice i un Josep Antoni que… poc pensava jo que acabaria sent… el meu millor company de vida (i el meu futur marit!)

Brindem per les trobades.

Brindem per seguir fent-les SEMPRE!