Montserrat

A casa, Montserrat sempre ha estat especial.

No és una muntanya qualsevol. Al tornar de vacances, quan ja la veiem era com un símbol de “ja som a casa”.

No som creients. No ho hem estat mai. No anem a Montserrat per la Moreneta. Anem a Montserrat pel que ens inspiren les seves roques, els seus colors, les seves formes peculiars.

Mama i Alba. Montserrat, 1988
Mama i Alba. Montserrat, 2019

Sembla…

El cos té memòria, diuen.

Les cèl·lules. Per això som reticents a menjar segons quin producte si quan l’hem consumit amb anterioritat ens ha fet mal o no ens ha sentat gaire bé.

El meu cos sap que alguna cosa passa. Vénen un parell de dies complicats. Se’n recorda. I he començat la setmana no gaire fina.

Fa prop de cinc anys que condueixo aquest cotxe. M’hi sento bé. Còmode. Segura. Com a casa. Quan l’agafo estic serena. Hi vaig amb normalitat, obro, entro, engego el motor… som-hi.

Però tot sovint, quan m’hi apropo per davant, sento un calfred. Una mica de joc d’ombres, suposo. Ombres físiques i pensaments al meu cap.

Tot sovint quan m’hi apropo per davant, sembla que el vegi allà, darrera el voltant, aparcat esperant-me a que pugi. Amb el colze recolzat a la finestra i el cap a la mà. O amb el braç ben estirat al volant mirant i somrient. O traient-me la llengua. O picant-me l’ullet.

Pero quan m’hi apropo toco de peus a terra. Dins el cotxe no m’hi espera ningú. He de ser jo qui obri la porta i m’assegui… darrera el volant.

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits “pets-per-dins” i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Regals

L’altre dia llegia un article en una web on deia “Que no debemos regalar jamás en Navidad”. Per curiositat vaig entrar i deia que si us plau, no regaléssim mai de la vida mitjons, bisuteria o pijames. 

Vaig riure molt jeje. Però molt! 

Penso (això és opinió personal total basada en la meva experiència i els meus sentiments) que TOT s’hi val. 

Fer un regal implica TANTES coses! Pensar en la persona, tenir-la al cap durant una bona estona, pensar en els seus gustos, els colors que li agraden, les seves aficions, … implica pensar en allò perfecte per a aquesta persona, buscar-ho i comprar-ho. Buscar un paper per embolicar perfecte per a ell/a, posar-hi una bona cinta, una nota ben bonica amb un paper ben bonic… Tot pensat per a aquesta persona! Què més dona si són uns mitjons, unes arrecades o un pijama? Si és una d’aquestes tres coses (impossible segons la web que us dèia al principi) serà perquè la persona destí li agraden les arrecades, els pijames o els mitjons! I no seran uns mitjons qualsevols, no! Estaran triats amb cura, atenció, dedicació i amor! 

Fer un regal, ja sigui per Nadal, per un aniversari o simplement perquè et ve de gust fer el regal, és una de les coses més boniques que hi ha al món! Perquè per uns instants… l’única cosa que tens al cap és aquella persona. I per tant, a banda del regal físic hi ha un regal molt més important: el temps i l’escalf. 

Dolça espera

Com serà? 

Quin aspecte físic tindrà? Els ulls blaus o marrons? Petits o grans? Tindrà el nas de la mare o del pare? I els llavis? Com seran les seves manetes?

Sabrem educar-lo bé? Serà respectuós, amable, tolerant i empàtic? 

El xic arriba en un món complicat ple de conflictes polítics i socials, que, sota el meu punt de vista, són problemes derivats de la irresponsabilitat, de la falta d’educació, de la falta de valors i de la intolerància i el poc respecte cap a l’altre. 

Sabrem fer-ho bé? Desitjo que sí! Se’ns gira feina… però una feina dolça i amb un objectiu fabulós. Tan és com tingui els cabells, de quin equip de futbol sigui (ostres… això m’ha costat molt escriure-ho… jeje), a què es dediqui quan sigui gran o mil desicions personals que haurà d’anar aprenent. L’important és que sigui bona persona i repeteixo: tolerant, empàtic i educat… 

Intentarem donar tot el que tenim perquè així sigui. 

L’esperem… i… què carai, ja l’estimem! 

Avisador d’Àngel

Sempre deia que quan estiguès embarassada, voldria dur un d’aquests penjolls tan preciosos que veig sovint en les panxes de les futures mares. Trobo precioses les panxes i trobo preciós el complement de l’avisador.

Bé doncs… ja el tinc!

És preciós, oi? El que no sabia era que té una llegenda al seu darrere.  El nadó a l’úter, a partir de les 20 setmanes d’embaràs, pot escoltar la veu de la mare i també alguns sons provinents de l’exterior. Aquest collaret es porta a l’alçada de la panxa precisament per això, perquè el seu suau so, arribi al xic i així el petit o la petita s’acostumarà a ell i pot ser un so conegut i per tant calmant (com el bategar del cor de la mare) un cop hagi sortit del ventre.

A banda, es veu que hi ha una tradició mexicana que diu que l’Avisador ha de ser en forma de bola, símbol de sort per la futura mare i el seu nadó, aportant benestar, creixement i protecció.

M’encanta.