Mama

Avui és el dia de la mare.

No he celebrat mai aquest dia. Ni el penso celebrar.

Pot semblar rotund i sec però…

… a casa meva ens hem estimat molt. MOLT. M O L T. M-O-L-T.

(ep, i ho seguim fent!)

No hem celebrat mai el dia del pare ni el dia de la mare. Jo no era conscient que havia un dia per la mama i un dia pel papa. Digueu-me ignorant…

No recordo fer un dibuix pel papa perquè la mama em digués «corre fes un dibuix que avui és el dia dels papes» o a ‘inrevés.

El que sí recordo són els sormiures.

I les mirades còmplices.

I l’amor que rebia.

I l’amor que els donava.

No perquè els toqués aquell dia.

Sinó perquè veia a la mama capficada estudiant i me la mirava i pensava que tenia la sort més gran del món al tenir-la com a mare. Perquè m’hi apropava i perquè l’abraçava. La seva olor m’impregna encara ara si tanco els ulls. Perquè m’acaronava i perquè em posava les mans a la cara com ningú més sap fer-ho. Perquè de cop i volta li feia un dibuix i se puntetes anava a la seva habitació i li deixava sota el coixí. Un dibuix de nosaltres dues. Perquè sí. Sense saber quin dia era. Perquè l’estimava (i l’estimo) i li volia dir.

I perquè tal dia arribava a casa el papa de treballar i em moria de ganes d’abraçar-lo, posar el meu cap a la seva panxa i tancar els ulls mentre el meu cap anava amunt i avall amb la seva respiració. En silenci. Amb l’escalfor. Sabent-nos. Notant-nos. Estimant-nos. Perquè cantavem a cor que vols al cotxe mentre anàvem a Barcelona els dissabtes al matí a buscar calendaris. Perquè ens hi passàvem hores. I perquè quan la mama marxava a treballar els dissabtes al matí, jo anava al seu llit i m’arraulia al seu costat i ens quedàvem fregits tots dos abraçats. I perquè no feiem el llit fins al migdia. I no sabia quin dia era. Però li deia «t’estimo».

Això és el més valuós per mi. I té un rerefons que no es pot explicar amb paraules.

I això és el que vull pel meu fill.

No vull que no-sé-quin-dia em regali un dibuix que algú l’hagi obligat a fer. No vull que no-sé-quin-dia em digui que sóc la millor mare del món perquè es veu que és el dia de les mares.

El meu millor regal és quan em busca. Quan canvio d’habitació i em segueix i em diu «mama». I em mira amb aquells ulls que em diuen TANTES coses. I l’agafo a coll i em planta un petó. I em mira als ulls i riem. I em busca per jugar. I assenyala el tren perquè juguem plegats. I repeteix «mama» tantes vegades al dia que no les puc comptar. Això per mi és un regal TAN preuat que ploraria cada moment al mirar-lo.

I això és el que li vull transmetre al Quim.

I per això avui no felicito a la meva mare. Perquè li dic CADA DIA que l’estimo. Perquè li agraeixo CADA DIA qui és. I perquè l’estimaré d’una manera inexplicable CADA DIA de la meva vida. Per això avui no rebrà un missatge especial. Ni unes flors. Ni un pastís.

I per això jo tampoc el voldré rebre. Perquè voldré aquest t’estimo cada dia. Aquesta mirada de connexió. Aquests petons dolços. Aquest «mammmma» que em desfà.

M A M A

Olor a casa

Quan em rento les dents, em trasllado.

Torno a casa. Al lavabo de casa. A l’Alba petita. I oloro a la mama. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.

Quan pujo al cotxe i encara ara oloro aquella olor, em trasllado.

Torno a casa. Als viatges. A l’Alba petita. I oloro al papa. I oloro a seguretat. Oloro a «salvada». Oloro a fluidesa. Oloro a deixar-me anar. Oloro a somriure. Oloro comoditat. Oloro a diversió. Oloro a comoditat. Oloro a infància. Oloro a amor.

Què fort.

I quan canviem de dentífric… em rento les dents.

Però quan faig servir Kemphor… em trasllado. I somric.

Perquè hi ha olots que et tralladen. I quan el traslladen a CASA et sents segura.

Què bèstia.

Què bèstia això de les olors.

Què bèstia això que sento quan em trasllado. No sento crits. No sento rebequeries. No sento cares tristes ni cares enfadades. Veig cares alegres. Veig somriures. Veig als meus pares ballant «perquè sí» un dia qualsevol al passadís. Veig els seus quatre ulls que em miren amb amor, amb devoció, amb primitivitat. Em miren amb tendresa i delicadesa.

Això és el que vull per al meu fill, sens dubte.

Vull que quan sigui gran i olori a… el-que-sigui… el traslladi. El traslladi a casa. I vegi els ulls que el miren. I vegi la visceralitat de l’amor.

Olors.

Olors que et traslladen.

Seient del darrera

Fa bastants anys, treballava a Texpol.

Necessitava un cotxe i, no en recordo el motiu, no tenia el meu allà. Una companya que mica en mica s’havia convertit en un àngel de la guarda que vetllava per mi, em va deixar el seu cotxe.

Un Peugeot.

No recordo on anava. No recordo per a què el necessitava. No en recordo la matrícula.

Però hi ha una cosa que recordo amb molta claredat perquè em va impressionar molt: asseguda davant del volant, vaig mirar enrere i vaig veure dues cadiretes al seient del darrera.

Mentre anava allà on hagués hagut d’anar, recordo com si fos ahir la sensació que em va provocar conduir un cotxe amb dues cadiretes al darrera. Imaginava com seria la vida conduint amb un petitó al darrera. La vida en general sent allò que tan anhelava ser: mare.

Avui miro darrera del meu cotxe.

I hi veig això:

Hi tinc una cadireta. La cadireta del meu fill.

Què bèstia. jeje.

Sense dubtar-ho li envio un missatge a la que es va convertir en la meva amiga. Anna… tinc una cadireta al cotxe (amb tot el que aquesta frase comporta).

Televisió

Sovint em pregunten per què no mirem la tele quan està el Quim al davant.

Sovint n’explico els motius però avui em ve de gust fer-ho al revés: la pregunta no és «què passa si la mira?» sinó «què NO passa si la mira».

Ahir estàvem tots dos a l’estora del menjador. Un material de fusta per allà al mig, la seva cadireta, i un material nou que vaig elaborar per a ell. Ens vàrem passar part de la tarda en el mateix lloc i sabeu què va passar?

El nen es desplaçava, s’agafava a la taula per posar-se dret, em mirava i feia un somriure.

Es deixava anar de cul i anava a buscar el material de fusta. Em mirava. Picava amb el martell a l’estora. Agafava la pilota i l’intentava fer-la entrar en el forat. Em mirava. Ho deixava i es tornava a desplaçar. Es mirava al Luck que passava per allà. Em mirava tot content i picava de mans. Es dirigia al material de textures, obria una finestra i en tocava el seu interior. Sorprès analitzava què estava passant i de tant en tant tornava a mirar-me per assegurar-se que jo seguia allà, mirant-lo, acompanyant-lo.

I això son només deu minuts de la tarda. Podeu ampliar la situació a vint-i-quatre hores.

Tot això amb la tele encesa no hagués passat. Perquè la tele absorbeix. Els seus colors, les imatges, els colors, les veus. Tot està pensat per persones que s’hi dediquen perquè ens hi quedem astorats al seu davant.

I compte! Jo no dic que no pugui mirar mai la tele, no! Això seria donar-li l’esquena al món. Però ara per ara, té TANTES coses per veure, per fer, per descobrir, per provar-se, per conèixer-se a ell mateix, per descobrir-se a ell i al seu entorn… que si hagués estat la tele encesa, possiblement no sabria qui és el Luck, ni on son els peixos, ni sabria buscar-me sols per la veu, ni hauria aprés a picar manetes d’una manera tan vivencial i personal.

I si hi ha moments en els que t’agradaria descansar, posar la tele una estona i distreure’t i penses en la mà de nens i nenes que hi ha «enchufats» a la tele una esotna i «no passa res»… pensa… que mai més tornaràn a tenir sis mesos… o un any… o un any i mig… fes-te la pregunta correcta i en comptes de demanar-te «què passa si miren la tele una estona?» pregunta… «què NO passa si la mira?»

Per una infància connectada a la terra, no a la tele!

Petites delicies

M’arriba per Whastaap un enllaç a una pàgina on et diu en imatges i acompanyat d’un petit text, catorze «petites delices» de la vida: llegir un llibre a casa al sofà tranquil·la, una pel·licula amb un bon amic o amiga, escoltar la pluja, sortir a passejar i a veure vida… i la tercera em fa parar i m’esbossa un somriure encara més gran que quan llegia la resta.

«Veure com el teu fill s’adorm entre els teus braços». Brutal. Si se’m permet l’expressió, és una sensació molt bèstia. Mirar-lo als ulls mentre l’acarones i recolza el cap al teu pit i poc a poc va aclucant els ulls i respirant a ritme d’un gran plaer! Ell sent plaer perquè dorm calentó al pit de la mama. I jo sento plaer al sentir el seu cos prop del meu, la seva respiració pausada i relaxada, saber-me’n culapble del seu benestar em provoca un benestar increible.

I una vegada es desperti, serè la mare que l’impulsarà a la volar, a sortir, a conèixer, a provar, a equivocar-se, a rectificar, a pensar, a fer-se preguntes i a voler saber! Sempre allà per donar-li ales.

Però en el moment que el tinc al pit dormint… aquest moment és una altra història ;)

Ulls

És de nit i té son. Pell a pell, cos a cos, ben abraçats comença a relaxar-se.

Mentre mantenim el cos apretat l’un contra l’altra, li retiro la carona del meu pit i entrem en contacte.

Ell clava la seva mirada en els meus ulls. Ens concentrem l’un amb altra.

Em perdo. Em perdo en aquests ulls blaus que m’hipnotitzen.

I li somric. Els seus ulls s’allarguen per acompanyar el somriure que també ell esbossa en el seu rostre.

I poc a poc, mirant-nos sense dir-nos res, balancejant els cossos, els ulls es tanquen.

Sense prendre el contacte amb els meus, els seus s’acluquen i diuen bona nit.

I relaxat i tranquil, recolza de nou el cap contra el meu pit.

Ulls…

Ulls que parlen.

Temps

Temps per tocar

Temps per observar

Temps per somriure

Temps per mirar

Temps per besar

Temps per provar

Temps per créixer

Temps per abraçar

Temps per fer pessigolles

Temps per olorar

Temps per descobrir

Temps… Sense pressa.

Regals

Sempre he dit que els regals de diners no són regals. Un regal implica pensar en la persona. Dedicar temps a tenir-la al cap, pensar què li agrada, què no li agrada… què li fa falta o què és allò que li faria tanta il·lusió… o fins i tot què és allò que jo vull que tingui o que se sorprendrà…

Per la meva situació, penso en aquest any. I penso que el regal més preuat, encara que sembli mentida i a priori costi de creure… és el temps.

Portejar

Ens agrada fer porteig perquè el sentim a prop.

Perquè sabem que és una de les maneres de carregar els infants des dels principis dels temps. Sentint-lo a prop. El contacte. L’escalfor. Els moviments que es traslladen del nostre cos al seu i a l’inrevés.

Portejar aporta infinits beneficis per l’infant i també per qui porteja. En les imatges, detall de la bandolera d’anelles (de www.porteonatural.com) i de la motxilla (marca boba)

Peus descalços

Com a mestra he tingut molt clar sempre que caminar descalços per l’escola era el millor pels infants (bé, amb mitjons quan fa molt fred!). El peu és un mitjà fantàstic de descoberta!

També quan sortim al pati, o quan fem alguna sortida. Els peus dels infants en contacte amb la sorra del sorral, amb les fulles seques del bosc, amb l’aigua freda de la riera.. aporta un aprenentatge que no existeix amb la sabata.

Ara que soc (uff em costa horrors no posar el «soc» amb accent!) mare, penso encara amb més fermesa aquesta premisa.

El Quim, malgrat no caminar encara, aprèn amb els seus peus. Utilitza es dits de manera premsil, reacciona a estímuls, a sensacions, a temperatures… L’aire tocant.li la planta quan fem porteig, l’aigua de la banyera o del riu, les fulles de la gespa o l’escorça dels arbres…

De fet així ho deia Isabel Gentil (Madrid, 2007): És necessari que la planta del peu de l’infant es posi en contacte amb superfícies irregulars amb la finalitat d’estimular sensacions i els reflexes posturals. L’infant necessita l’estímul tàctil de pressions, d’irregularitats del terreny per desenvolupar la propiocepció, millorar la posició d’articulacions i reforçar la musculatura»

Apa doncs: Peus descalços!