14 Novembre.

Demà és 14 de novembre, data assenyalada com a Dia Mundial de la Diabetis. És aquest dia i no un altre, en honor a al naixement de Frederick Banting, ja que va ser qui va descobrir la insulina, al 1922.

Cada any intento trasmetre, a través del blog, aquelles «falses afirmacions» que es diuen a peu de carrer. El perquè és senzill: les persones tenim tendència a parlar sobre les coses que no coneixem sense abans preguntar. Frases com «té/tinc sucre«, «la meva diabetis és la bona«, «sucre no, però la mel si que es pot menjar«, «m’he mirat la glucèmia i estic bé. La diabetis se’m ha curat«, «pots menjar sucre, el que pasa és que després et punxes més i ja està», «la meva/seva diabetis és dolenta perquè s’ha de punxar molt«, … entre moltes d’altres estan a la boca de molts.

La meva crida, avui i sempre és la mateixa: PREGUNTEU.

Preguntant no fas mal, no fereixes a ningú, no incomodes a ningú. Tot el contrari: ens ajudes a fer-nos saber que t’interessa el que ens passa, que t’interessa saber pequè el nostre cos es comporta d’aquesta manera i no d’una altra.

El desconeixement és normal quan no hi ha ningú a la teva familia que tingui diabetis. Res és més maco, doncs, que preguntar, Demanar allò que no enténs, una i altra vegada.

La diabetis és una patologia crònica: no es cura (a no ser que sigui fruit d’una obesitat, per exemple), no s’encomana, no és un adjectiu personal, no n’hi ha de millors o pitjors… falsos mites dels que, personalment, m’encanta parlar-ne! Fer entendre a la gent com funciona, el perquè, resoldre dubtes….

Però avui no.

No tinc costum de pensar en una cura. Quan vaig debutar ja fa forces anys, vaig concienciar-me que no la veuria mai aquesta erradicació de la diabetis. I en sóc conscient. Hi ha masses motius econòmics al darrera.

Però poder cridar al món el que t’agradaria… no és pas pecat.

Així que el Dia Mundial de la Diabetis d’aquest any té una mirada somiadora més que crítica o racional. També va bé de tant en tant, oi?

2013.11.14_comprimit

Arribi la cura o no de la diabetis està clar que tots els que vivim amb ella tenim algunes sensacions en comú: responsabilitat, perceverancia, fortalesa, ambicions… i perquè no, un xic d’esperança.

Una esperança a que, si més no, puguem tenir la qualitat de vida que tenen totes aquelles altres persones que ens rodejen.

Jo ja fa temps que vaig darrera de la bomba. Un camí que vaig parar. Pot ser que el tornem a rependre. Per aconseguir el meu somni: un millor control, unes gucèmies més estables, menys «montanyes ruses», menys hipoglucèmies, una facilitat per poder ser mare, etc etc etc.

Som-hi?

FELIÇ DIA MUNDIAL A TOTHOM.

Avui, amb el cercle blau ben enganxadet prop del cor.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *