Espera

I mentre sona Romeo and Juliet, dels Dire Straits, agafada de la mà de la meva mare, caminem pel petit passadís que han format les cadires dels convidats.

I entre nervis, alegria, il·lusió, records i mil i un sentiment més… el veig allà, de peu, al costat de la lluna on seurem.

Guapo com ningú més. Amb el seu traje blau ple de matissos. Amb els seus ulls blaus humits. Amb la seva carona plena de nervis també. Es mossega els llavis! Sorpresa al veure’m?

Què pensarà? Què sentirà? Mare meva… què guapo que està!

Allà està ell… ai ai… em caso! I no podria haver triat millor company.