Doctor.

Aquest estiu farà 19 anys que tinc diabetis.

El debut, malgrat semblar impossible, no va ser gaire traumàtic. Tenia els meus dos guardians, el meu pare i la meva mare, que es van encarregar de facilitar-me la feina. Potser ploraven quan jo no els veia, vés a saber. Van fer una GRAN feina. Sense ells, no seria qui sóc en aquest àmbit (bé, ni en aquest ni en cap altre, però ara aquest és el que ens ocupa).

Vaig passar per un parell d’endocrins que em van adjudicar. El primer va ser a nivell pediàtric i el segon quan em va “tocar” l’endocrí de les persones adultes.

No vaig durar gaire. No ens convencien. Ni als meus pares ni a mi. Llegien les analítiques mentre feien sorolls extranys i aleshores ho apuntava a l’ordinador sense ni mirar-te a la cara per dir-te què passava o què hi veia. I tu, que tot just estaves aprenent a viure de nou (perquè el diagnòstic implicava aprendre a viure des de zero) et miraves amb la mare o el pare amb cares espantades, de dubtes, d’incerteses, de pors.

Vam parlar-ho molt a casa. Molt. I vam decidir deixar-ho estar quan un d’ells, al plantejar-li la possibilitat de la incorporació d’una nova insulina que havia sortit no feia gaire, ens va tractar de bojos i d’inconscients “Aquesta Lantus pot causar esterilitat i un munt de problemes més que no voldrieu saber”, ens deia.

Per què és tan escèptic a una novetat tan estudiada i tan ansiada en aquest camp?

Dit i fet. Vam allunyar-nos d’aquell endocrí adjudicat i, encara no sé com, vam anar a parar a ell, al Dr. Odriozola.

Ell no és només un metge per mí. És part de la meva família.

Ell va ensenyar-me a viure de debó amb la nova condició. Ell va ser qui em va encoratjar a la temuda Lantus! I què bé va anar!  Després vam deixar enrere les xeringues, van arribar els bolis! Les agulles més petites! I després les Mix. Ara la bomba. Toooooots els avenços que hi havia en el camp de la diabetis, ens els feia saber i els incorporavem.

És un metge que no para. Viatja, apren, demana, incorpora i aplica. Es desviu per la diabetis i vol anar cada dia més enllà. Què més se li pot demanar a un doctor, oi?

Doncs qui pensi que res més, s’equivoca.

Quan deia que ell m’ha ensenyat a viure desde zero, no em referia només a termes mèdics. Sinò a la vida. La vida pràctica. La diabetis i la conducció, la diabetis i el sexe, la diabetis i les relacions humanes, la diabetis i la feina, la diabetis i la familia, la diabetis i les emocions.

Ens passem les 24 hores del dia amb una mena de sensor al cervell que ja hem incorporat. Massa insulina per l’exercici que farè? Ui, això és de la calor o és una hipo? Tinc un examen però a dos quarts he de parar per punxar-me (i és clar, aprovar l’examen malgrat desconnectis tanta estona), tinc una entrevista de feina i em sembla que estic a punt d’una hipo. He conegut a un xicot i m’he de punxar… MIL pensaments, a cada segon.

Doncs el doctor, el MEU doctor, m’ha ensenyat a VIURE. A vetllar per la meva salut actual i futura però a no obsessionar-me, perquè sóc una persona, no un pàncrees. jeje.

El MEU doctor, m’ha acompanyat desde la meva pre-adolescència fins ara, ha passat per tots els moments de la meva vida, els ha viscut tots i cada un d’ells.

Dubtes, alegries, penes, etapes.

Els estudis, els amors, la família, l’espiritualitat.

“Te conozco, Albita”, em diu sempre.

I tant que em coneix.

Ell és el MEU metge. Aquell qui no dubta en seure amb mi a l’altra banda de la taula i plorar plegats en un dels moments més durs de la meva vida, ara fa tres anys.

Aquell amb qui parlem des del Cicle de Krebs fins a l’energia de les persones, des del metabolisme dels hidrats de carboni fins a recorre al troç de cotó o seda per l’angoixa al volar, o des de les dosis d’insulina fins a projectes laborals o personals.

Ell ha viscut de dels meus 13 anys amb mi. UAU!

I no sé que és el que ens va”enganxar”. Suposo que la llibertat.

Sí. La llibertat. Ell va ser clar des del principi. “Esto es crónico”, així que em va dir que no podia dependre de ningú, perquè si ho feia, ho faria TOTA la vida. I això, en principi, té pinta de ser molts anys. Deia que no podia dependre ni tan sols d’un metge especialista en el tema. Ell em donaria eines per tirar endavant, per prendre decisions en moments concrets, ell em donaria la confiança i la responsabilitat de fer-me càrrec de la meva motxilla. I així va ser.

I això no vol dir que no pugui consultar-li coses. Ens hem trucat en moments crítics, és clar! Però moments que es poden contar amb les mans. La resta del temps, la responsable de com tenir cura de la meva patologia sóc jo. I això és culpa dels meus pares i d’ell.

“Ai, Albita!”.

M’agrada veure-li als ulls l’alegria d’una bona analítica, l’emoció d’una recompensa a una dura lluita, d’una hemoglobina glicosilada que millora gràcies als avenços que fem plegats, la cara de preocupació quan ha passat alguna cosa o l’expressió concentrada quan calcula el percentatge a baixar o pujar de la basal de la bomba.

Ell és el meu metge. Qui m’ha ajudat a encaixar una, i dues i tres i quatre i cinc… peces al puzzle de la vida.

20 desembre 2016

Ahir…

Sí, ahir va fer anys la persona amb la que, amb il·lusió, passió, estima, respecte, complicitat, carinyo i diversió, caminem de la mà per la vida.

2016-12-08_girona13

Encarant tot allò que ve, amb llàgrimes o amb somriures. Tan hi fa. L’important és que SEMPRE ho encarem de la mateixa manera: agafats de la mà.

2016-12-20_aniversarija-5

PER MOLTS ANYS!!!

Islàndia 2016

Encara no fa una setmana que vàrem tornar de passar unes vacances a un lloc encantador. Per què aquest destí?

La història es remonta fa ja uns quants anys… algú se’n recorda de Malalts de tele, amb el Toni Soler, la Rosa i l’Albert Om? Tenien un gag al que recorrien força en el que connectaven amb un suposat corresponsal a Reykjavik, allà perdut en un lloc inòspit del món… Des d’aleshores a casa sempre hem tingut Islàndia com a un destí al que hi voliem anar. Amb allò de… “Pepito Nosequantos, TV3, Reykjavik” jeje

Doncs au. Somni complert!

No gaire abans de marxar, la meva mare va passar-me una imatge amb una frase que deia “El que vuelve de un viaje no es el mismo que el que se fue”. I té raó. I més en un lloc com aquest! Hem vist contrastos a dojo! Platjes de sorra negra per la lava, icebergs, volcans, foses geotèrmiques, geisers, boscos de columnes de lava formades fa 2300 anys, la falla originada per l’allunyament de les plaques tectòniques, ovelles sempre de tres en tres, gent amable, càlida, una carretera principal quasi desèrtica, cascades, pau, silenci, tranquil·litat, harmonia, balenes, foques, … Hem vist, hem tocat, hem olorat, hem palpat, savorejat i escoltat la natura al 100%.

Ens hem meravellat i alhora entristit al veure amb els nostres propis ulls el “deshielo” a sols 60km de Groenlàndia. Hem après el perquè de les tonalitats dels icebergs i també hem patit al veure blocs de gel caure i desaparèixer en un llac inundat d’aigua cap a l’oceà, on fa pocs anys era tot gel.

Hem anat i hem tornat… i ara encara ens falten uns dies per interioritzat tot allò que hem viscut.

2016.08.19_Islàndia (155)_ParcNacionalDeVatnajökull_Panoramica

(Imatge: Vatnajökull, divendres 19 d’agost ’16)

20 Desembre 2015

Aquest dia va fer anys el Josep Antoni. Aquell home amb el qui fa més de cinc anys que comparteixo el camí de la vida.

Precisament aquest any n’ha fet 40! Un número rodó, un número especial, un número que no podia passar desapercebut! Així que des de fa temps que tot gira entorn un regal molt especial. Un regal envoltat de natura, de neu, de silenci, de tranquilitat i alhora de moltes persones, paraules, anècdotes i records.

Un cap de setmana perduts… què més podria demanar? Bé, això potser se li podría demanar a ell!! jeje2015.12.18_CapDeSetmanaSorpresa_ErillLaVall 09

(A dalt: la foto més bonica del món)

El cap de setmana, la sorpresa de “raptar-lo”, els sobres de cada dia, els regals físics, els regals emocionals i els regals psicològics. Una mica de tot! El més important, però, és que cada un d’ells estan fets des del carinyo i amb preparats i triats amb tota la cura del món.

IMG-20151221-WA0045

PER MOLTS ANYS !!!!!!!!!!!!! 

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)

Sant Jordi 2015

Demà és la diada de Sant Jordi!

Una diada preciosa, amb una llegenda més maca encara! M’encanta aquest dia.

Una rosa, un llibre i una història. Què més es pot afegir? Reivindico, des d’aqui, proclamar el 23 d’abril com a dia festiu a Catalunya!

Mireu quina il·lustració més xula ha fet en “Joan Turu” per aquest dia! (visiteu la seva pàgina de facebook  https://www.facebook.com/pages/Joan-Turu/261355487354378?fref=ts, que està molt bé!!!) I és que a vegades, els rols no han de perquè ser els establerts…. ;)

IXG1ZKiB7griyE4UmTIVrDl72eJkfbmt4t8yenImKBVvK0kTmF0xjctABnaLJIm9

El segon StJordi sense la rosa del meu pare. És molt extrany encara. Bé, no sé si extrany és la paraula, però no tinc ganes de buscar-la i recrear-m’hi… avui no. Avui, mantinc al cap i al cor, les 29 que em va donar.

Espero passar el dia entre petons i petons de la mama i el Jota! :)

FELIÇ SANT JORDI A TOTS I A TOTES!

 

Terrassa. Remodelació.

Quan vam entrar al pis, vam veure que les rajoles de la terrassa eren no aptes per l’exterior, i per tant, estaven malmeses per la meteorologia.

L’any passat, l’estiu del 2014 i gràcies a la tossuderia de la mama… vam fer un canvi al·lucinant! Vam crear un racó ChillOut i vam gaudir de la terrassa moltissim!

Però no contents amb això, veient la impossibilitat de canviar el terra, aquest any, el JA i jo ens hem avançat a l’estiu i hem decidit anar més enllà: una terrassa encara més acollidora… i el resultat és aquest!!!

2015.03.31_CanviTerrassa04

La zona de la taula – abans –

2015.03.31_CanviTerrassa05

La zona de la taula – després –

2015.03.31_CanviTerrassa08

La zona Chillout – abans –

2015.03.31_CanviTerrassa09

La zona Chillout – després –

Preparats pel solete…. la cervesa… i la reflexió. ;)

Bomba.

Després d’anys d’anar-li al darrera… anys de lluita, d’incerteses, d’esperançes… Després de 16 anys amb diabetis, fa quatre mesos que no em punxo, des del maig que porto la bomba connectada.

Per què ara? Per què ara si? Per què abans no? Per què…? Per què…?

Van donar-me la oportunitat als pocs mesos de que papa marxès… recordo la plorera mentre pujava sola pel passeig… quan vaig asseure’m a taula amb la Mama i el Jota. Quines cares que feiem tots tres…

I el dia de connectar-me? Aquell primer “clac” que va fer al meu cos. Uau… quants sentiments a flor de pell… quanta il·lusió d’anys dipositada en aquell aparell… quina alegria tan gran… i quina pena tan gran també.

Quantes preguntes… quants per què’s!

Un esforç molt gran de la mama per aconseguir-la.

I potser també una empenta del papa des d’allà on sigui.

El dia a dia és més fàcil ara. Més hores estable i regular. Menys dependència horaria. Més facilitats. Més llibertats. Més autonòmia. Els meus braços descansen. El meu metabolisma s’assembla cada cop més al d’una persona amb un pancrees que funcioni. (bé, caldrà esperar les analítiques per veure’n el resultat també a la sang!)

Encara amb dependència tecnològica, havent de retocar dosis tot sovint… pero sens dubte és una millora de la qual no me’n arrepenteixo gens!

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies….!!!!!!

2014.09.07_VisitemCardona (7)

Ara haurem de seguir anhelant més avanços i millores… !!!!