Montserrat

A casa, Montserrat sempre ha estat especial.

No és una muntanya qualsevol. Al tornar de vacances, quan ja la veiem era com un símbol de “ja som a casa”.

No som creients. No ho hem estat mai. No anem a Montserrat per la Moreneta. Anem a Montserrat pel que ens inspiren les seves roques, els seus colors, les seves formes peculiars.

Mama i Alba. Montserrat, 1988
Mama i Alba. Montserrat, 2019

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits “pets-per-dins” i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Dolça espera

Com serà? 

Quin aspecte físic tindrà? Els ulls blaus o marrons? Petits o grans? Tindrà el nas de la mare o del pare? I els llavis? Com seran les seves manetes?

Sabrem educar-lo bé? Serà respectuós, amable, tolerant i empàtic? 

El xic arriba en un món complicat ple de conflictes polítics i socials, que, sota el meu punt de vista, són problemes derivats de la irresponsabilitat, de la falta d’educació, de la falta de valors i de la intolerància i el poc respecte cap a l’altre. 

Sabrem fer-ho bé? Desitjo que sí! Se’ns gira feina… però una feina dolça i amb un objectiu fabulós. Tan és com tingui els cabells, de quin equip de futbol sigui (ostres… això m’ha costat molt escriure-ho… jeje), a què es dediqui quan sigui gran o mil desicions personals que haurà d’anar aprenent. L’important és que sigui bona persona i repeteixo: tolerant, empàtic i educat… 

Intentarem donar tot el que tenim perquè així sigui. 

L’esperem… i… què carai, ja l’estimem! 

Desembre

“Aquí és Nadal i estic content […]” ressona dins del meu cap. Mentre mil imatges vénen i van.

Hi ha cases on el Nadal només hi és present si hi ha canalla. Jo no ho puc comartir ni entendre. El RunRun del Nadal viu en tu mateix i per tant no fa falta que hi hagi infants rondant per casa per decorar, olorar i sentir tot el que aquesta època aporta.

Quan vaig anar a viure sola, de les primeres coses que vaig fer va ser comprar l’arbre de Nadal. Ben gran! Per poder guarnir-lo mentre oloro aquesta època. Sí, olorar-la. Jo l’oloro. I quan tanco els ulls hi veig llums i colors.

Comença el meu mes preferit. La meva època preferida. El fred. El desembre. L’hivern. Va haver un any una mica crític per a mí i els meus cascabells de Nadal. Un any on negava sentir-los. Fins que vaig capgirar aquest sentiment: negar vol dir oblidar? Jo no ho faig això. Jo no sóc així. De manera que encara que hi hagi dies i moments tristos, melancòlics o amb llàgrimes, sens dubte vindràn seguits de somriures, records bonics i abraçades d’aquells qui més estimo.

Per això segueix sent, malgrat tot, la meva època de l’any. La meva. Així que comença avui un altre mes fabulós ple d’il·lusions, cançons, llums, olors i colors.

De fet…  mireu qui ha arribat ja a casa! Hola tió!

Primers moviments

I de cop i volta… alguna cosa que no ets tu, es mou dins del teu ventre.

I de cop i volta prens més consciència encara que hi ha un petitó formant-se dins teu. Ja fa temps que ho saps. El veus i l’escoltes a la consulta del metge. Però això és diferent. Una sensació estranya. Molt estranya. Però que a mesura que es repeteix i enténs què és el que passa aquí… passa a ser una sensació preciosa.

D’alguna manera, malgrat que de forma innata i inconscient encara, s’està comunicant amb tu. “Ep, sóc aquí”, De manera reflexe, mou les seves extremitats i els mou d’un cantó a l’altre. Encara té espai tot i que cada vegada menys.

I el que més impresió fa és saber que ja pot escoltar la meva veu. I que pot fins i tot percebre les meves emocions. Uau!

Espera

I mentre sona Romeo and Juliet, dels Dire Straits, agafada de la mà de la meva mare, caminem pel petit passadís que han format les cadires dels convidats.

I entre nervis, alegria, il·lusió, records i mil i un sentiment més… el veig allà, de peu, al costat de la lluna on seurem.

Guapo com ningú més. Amb el seu traje blau ple de matissos. Amb els seus ulls blaus humits. Amb la seva carona plena de nervis també. Es mossega els llavis! Sorpresa al veure’m?

Què pensarà? Què sentirà? Mare meva… què guapo que està!

Allà està ell… ai ai… em caso! I no podria haver triat millor company.

 

Acompanyament

Les persones trien a algú perquè les entri quan es casen. Jo no vaig triar a algú que m’entrés, sinò a algú que m’acompanyés.

Agafades de la mà, no del braçet. Agafades de la mà com quan passejem.

Allò típic és que t’entri el pare. El papa no hi és… així que havia de buscar a un home substitut? Això és impossible.

Si les circumstàncies ens ho haguessin permès, hagués volgut passar pel passadís amb la mama a un cantó i el papa a l’altre.

Però com que no ha sigut possible, ella m’acompanya. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.

Sempre mirant-nos mentre caminem.

Sempre amb un somriure d’aquells que ensenyen les dents.

Sempre amb pas ferm.

Sempre agafades de la mà.

Sempre.

9 juliol 2018

Ahir va ser l’aniversari del meu pare. 59 anys!

Des de fa quatre anys, la mama, el Josep Antoni, l’Eloy i jo anem al bosc i berenem allà, fem un picnnic amb ell.

Ahir, però, també li portàvem un regal.

El divendres ens vàrem casar (sí!!! això… en un altre capítol) i el ram l’hem guardat fins ara per poder-li portar. És el seu regal.

Per molts anys. Xin xin.

El meu nom

A l’escola he demanat a les famílies que em diguin l’origen del nom dels infants. No pas el seu significat (google està a la disposició de tothom per a això) sinò que els va portar a decidir posar aquell nom i no un altra. Com vaig dir fa algunes entrades al blog, per a mi el nom és el regal més maco que uns pares poden posar al seu fill o filla. És el primer regal i aquell que perdura sempre, aquell que t’identifica. És el més preuat…

He penjat tot el que m’han dit a l’entrada de l’escola perquè em sembla important poder-ho compartir, que tota la comunitat (les poques famílies que som) pugui conéixer els origens de tothom. Què maco. Què íntim. Què personal. I què fantàstic!

Veient com ha quedat… vaig sentir la necessitat de fer el mateix. Ja coneixia el perquè del meu nom. Però una cosa és saber-ho i l’altra que t’ho escriguin perquè en aquell moment, la persona que escriu no se sent observada per l’altra interlocutor.

Així que vaig demanar a la meva mare el mateix. Mama, podries escriure el perquè del meu nom? Ella va accedir encantada (la part literària l’he heredat d’ella…!! ) i això és el que ella diu:

i jo només puc dir… GRÀCIES!! Un gràcies ben gran. Un gràcies amb la boca ben oberta. Un gràcies amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes d’emoció (positiva) i un gràcies sentit i notant el sentint de cada una de les lletres que conformen la paraula.

 

 

27 desembre 2017

Dia rodó!

M’encanta el Nadal, m’encanten les llums, m’encanten els colors! I evidentment m’encanta el 26 i el 27!!!

 

26/12: Sant Esteve sempre a Manresa!

 

27/12: Al matí amb el meu pare!

 

27/12: Al migdia amb la meva mare!

 

27/12: Bufant les espelmes!

 

27/12: A la tarda al cine!

 

27/12: i durant tooooot el dia… amb el meu company de vida.

Fantàstic dia. Dia rodó!