Lletres d’amor

Perquè el menut tingui el seu nom ben a prop… la meva mare ens va regalar aquestes lletres tan precioses, molsudetes i plenes d’amor per penjar al seu capçal!

I com que el seu nét té un germà amb el qui a més d’estimar-se’l molt, compartiran habitació, el gran de la família no es podia quedar sense les seves! Així que també li ha fet fer les seves!

Un regal preciós que omple l’habitació de personalitat, de detalls, d’identitat personal on cada un té el seu espai. Però sobretot, sobretot, sobretot… d’amor.

Somriure

I de cop i volta ens trobem.

La meva mirada es creua amb la seva. I es troben. I em reconeix. I… somriu.

T’ha trobat. El teu fill, que fins ara et reconeixia la veu, la olor, l’escalfor de les teves mans, del teu cos, el contacte dels teus llavis i les seves galtones i la melodia de les teves cançons… Ara a més a més et veu. I t’identifica.

I ho saps… i ho saps perquè se li il·luminen els ulls quan et troba, perquè somriu satisfet, perquè et segueix amb la mirada quan et mous, perquè emet un indescriptible so, cofoi.

I tu plores. I somrius també. I no pararies de mirar-lo.

Caram quin regal més preciós m’ha fet. Sap qui sóc. Indescriptible moment.

Familiarització

Recordo la sensació dels primers dies. Per tu les rutines estan clares, és la teva vida, la que has creat dia rere dia. I de cop i volta en fas partícip al teu fill.

L’arribada a casa, l’habitació, l’hora d’anar a dormir, el sofà, els coixins que ens acompanyen mentre fem pit, l’olor del sabó de la dutxa, les llums del menjador, la textura del seu bressol… per mi tot és normal. Per ell tot és nou.

Què deu sentir? Què deu percebre? Es deu sentir a gust? Acompanyat? Mai el deixarem sol. Sempre sentirà la nostra escalfor. Sempre.

Gràcies, J.A.

Qui ens ho havia de dir… aquell any, que a dia d’avui estariem vivint junts, casats i amb un fill preciós…

Recordo la seva cara al ensenyar-li el test d’embaràs… recordo els seus ulls mirant-me quan vaig notar al xic moure’s per primera vegada. Recordo com m’ha renyat per agafar massa bosses, com m’ha cuidat durant l’embaràs, l’olor dels seus menjars plens de no-sé-què «perquè això va bé».

Uns ulls plens de vida quan em tocava la panxa, o quan em mirava fer-ho (a totes hores!!). Les visites control per veure com anava tot… i aquell dia… mare meva… els nostres ulls compartien por… però allà estàvem. Quina nit…

I va baixar amb mi a quiròfan. Recordo aquella dona que em punxava quan va dir «tu t’has d’esperar a fora». Què?!

I quan, ja adormida i plena de cables el va anar a buscar… tot estava a punt… no començariem sense ell… El vaig veure entrar, amb aquella bata, aquells peucs i aquell gorro… Això anava de debó… ja era el moment… es va posar al meu darrera, tocant-me el cap tota l’estona… mirant-me… parlant-me… li mirava els ulls altre cop… Estava amb mi, sí. Però eren uns ulls d’inquietut, controlava tot el que passava, el que feien, el que deien… Volia comprovar que tot anès bé… Sens dubte tenir-lo al costat en aquell moment, no sentir-me sola allà baix va fer que em sentís més acompanyada, menys sola, amb caliu… estava a punt de nèixer el nostre fill…

I aquell indescriptible moment de posar-me’l al pit… de mirar al meu fill i de notar com el Josep Antoni ens acaronava… ara a tots dos…

GRÀCIES…!!!

Gràcies, mama.

No tocava. Però allà estic. A l’hospital, amb una bata i esperant (que no a punt…) a que em vinguin a buscar per entrar a quiròfan. No estic preparada. No paro de repetir-ho, però ella em diu que sí, que és el millor dia, que ja sóc allà, que perquè esperar… Que confii. Això he de fer, no tinc més remei.

Ella està serena. O això sembla. No sé què li passarà per dins. Por? És una dona valenta, SEMPRE ho ha estat. Quan em van diagnosticar la diabetis, ella plorava, però quan jo no la veia. És una dona forta. És una dona que dóna exemple. SEMPRE.

Quan va saber que estava embarassada, abans de l’alegria, l’invaia la por. És normal i li agrairé SEMPRE que així sigui. Abans d’àvia, és mare. I al xic no el coneixia, però a mi no em volia perdre. Era un embaràs de risc. Però ens hi vam llençar.

I allà estàvem tots tres. El meu home, la meva mare i jo. Ella serena per fora, mostrant-me seguretat, i un «tot anirà bé» que irradiava els seus ulls cada cop que la mirava.

«Ni li puc dir al papa», li vaig dir. Vaig notar que no li va sentar bé. Potser tenia por de no ser ella suficient? HA! Com no havia de ser suficient? Sols que en moments de por extrema, l’inconscient sempre truca a la porta. És un malxinat l’inconscient.

Toc, toc. Una camilla entra per la porta. I un home tot somrient em diu «a punto?» NO! Clar que no! Pujo a la camilla, m’estiro i m’acomiado de la meva mare. La miro, ploro. Tinc por. Em mira. Ella està forta (per fora). Però els seus ulls la delaten ara ja sí. Marxo i ella es queda a l’habitació. Si tot va bé, pujarem un més. Li dic que la vull tornar a veure. Ploro. I ella té els ulls vermells. Però segueix forta. SEMPRE forta per ajudar-me. Malgrat després trenqui a plorar, malgrat després els nervis la traeixin. Malgrat estigui patint per dins. Sap que és el meu mirall, que hi ha un tros de cordó umbilical que NINGÚ va tallar mai que ens uneix i que les seves emocions són meves. Es manté forta. M’abraça, em toca el cap i em fa un petó. I jo marxo… i ella es queda…

M’estan posant l’epidural. Tinc por. Ploro. I ella? Què deu estar pensant? Està bé? Haurà passat molta estona? Estarà nerviosa? La tornaré a veure? La necessito. Molt.

I després d’interminables minuts… d’interminables instants… pujEM per l’assensor fins a l’habitació. Passadís de nounats… el Quim és al meu pit… i l’habitació ja la veig al fons. No recordo què va passar aleshores… ella va obrir la porta? Ja era oberta? Van trucar? L’únic que recordo és la seva cara, la seva expressió. I com es va deixar anar. Ens vam tornar a trobar i ja no calia la cuirassa. Tot havia passat i allà erem el Quim i jo. I els ulls de la mama vermells i brillants, i els seus llavis eren humits. I les llàgrimes corrien galtes avall. Ja no havia d’aguantar res. Ja es podia deixar anar. Em va tocar el cap, de nou. I em va fer un petó d’aquells que només una mare sap fer. I es va mirar al xic. I les llàgrimes encara corrien. I li va fer un petó.

I durant hores, va tenir les seves mans a les meves galtes… només així em passaven els tremolors.

I aquella nit, es va quedar a dormir amb nosaltres.

La meva mare. El meu cordó umbilical. El meu mirall. La meva heroïna, G R À C I E S

Sant Jordi 2019

Un altre Sant Jordi sense la seva rosa.

Un Sant Jordi diferent, aquest any amb el meu fill entre els braços. Què estrany! I què bonic alhora. Un Sant Jordi amb una rosa preciosa i un bon llibre interessantíssim per llegir!

Passejar pel passeig de la mà del meu home i de la meva mare. No puc tenir més sort. I el petitó, amb els ulls ben tancats dormint. Encara no n’és conscient de la sort que ha tingut de néixer en un país ple de llegendes tan precioses, tan intenses i tan plenes de moralines. Llegendes que formen part de la història, que formen part del col·lectiu i que passen de generació en generació.

Avui, 23 d’abril celebrem la Llegenda de Sant Jordi i tothom surt al carrer de la mà dels seus estimats: els pares, les mares, les parelles, els fills, les filles, els tiets, les tietes, els amics o les amigues. No importa qui, no importa el parentiu.

Importa l’aire d’alegria, d’amor i d’il·lusió del que s’imprengenen els carrers. L’olor i els colors de les roses a dreta i esquerra, la textura de les pàgines dels llibres que ens transporten a mil i un mons diferents…

El xic ha tingut la sort de néixer en aquest bonic país.

I nosaltres tenim la GRAN responsabilitat de fer-lo una persona amb respecte i educació com a valors de base. Respecte cap a TOTHOM. Sense importar la raça, les costums, la llengua, el sexe o la religió. I per això avui, en un dia TAN bonic, reivindico la IGUALTAT per a tothom. El cavaller es deia Jordi. Però… i la princesa? Per què no en sabem el nom?

Pensem-hi…

Montserrat

A casa, Montserrat sempre ha estat especial.

No és una muntanya qualsevol. Al tornar de vacances, quan ja la veiem era com un símbol de «ja som a casa».

No som creients. No ho hem estat mai. No anem a Montserrat per la Moreneta. Anem a Montserrat pel que ens inspiren les seves roques, els seus colors, les seves formes peculiars.

Mama i Alba. Montserrat, 1988
Mama i Alba. Montserrat, 2019

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits «pets-per-dins» i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Dolça espera

Com serà? 

Quin aspecte físic tindrà? Els ulls blaus o marrons? Petits o grans? Tindrà el nas de la mare o del pare? I els llavis? Com seran les seves manetes?

Sabrem educar-lo bé? Serà respectuós, amable, tolerant i empàtic? 

El xic arriba en un món complicat ple de conflictes polítics i socials, que, sota el meu punt de vista, són problemes derivats de la irresponsabilitat, de la falta d’educació, de la falta de valors i de la intolerància i el poc respecte cap a l’altre. 

Sabrem fer-ho bé? Desitjo que sí! Se’ns gira feina… però una feina dolça i amb un objectiu fabulós. Tan és com tingui els cabells, de quin equip de futbol sigui (ostres… això m’ha costat molt escriure-ho… jeje), a què es dediqui quan sigui gran o mil desicions personals que haurà d’anar aprenent. L’important és que sigui bona persona i repeteixo: tolerant, empàtic i educat… 

Intentarem donar tot el que tenim perquè així sigui. 

L’esperem… i… què carai, ja l’estimem! 

Desembre

«Aquí és Nadal i estic content […]» ressona dins del meu cap. Mentre mil imatges vénen i van.

Hi ha cases on el Nadal només hi és present si hi ha canalla. Jo no ho puc comartir ni entendre. El RunRun del Nadal viu en tu mateix i per tant no fa falta que hi hagi infants rondant per casa per decorar, olorar i sentir tot el que aquesta època aporta.

Quan vaig anar a viure sola, de les primeres coses que vaig fer va ser comprar l’arbre de Nadal. Ben gran! Per poder guarnir-lo mentre oloro aquesta època. Sí, olorar-la. Jo l’oloro. I quan tanco els ulls hi veig llums i colors.

Comença el meu mes preferit. La meva època preferida. El fred. El desembre. L’hivern. Va haver un any una mica crític per a mí i els meus cascabells de Nadal. Un any on negava sentir-los. Fins que vaig capgirar aquest sentiment: negar vol dir oblidar? Jo no ho faig això. Jo no sóc així. De manera que encara que hi hagi dies i moments tristos, melancòlics o amb llàgrimes, sens dubte vindràn seguits de somriures, records bonics i abraçades d’aquells qui més estimo.

Per això segueix sent, malgrat tot, la meva època de l’any. La meva. Així que comença avui un altre mes fabulós ple d’il·lusions, cançons, llums, olors i colors.

De fet…  mireu qui ha arribat ja a casa! Hola tió!