Set mesos d’embaràs. SET! I sembla que va ser ahir quan el test marcava les dues ratlles roses… quin munt de sentiments, emocions, quines sensacions que recordo d’aquell dia. D’aquell dia i de fet de tot el que ha vingut després!
Cada etapa és diferent. A cada etapa passen coses.
En l’últim trimestre, diuen, estàs cansada de dur-lo/la a la panxa i tens ansies per veure’l/-la ja.
No és el meu cas.
Per res del món.
Estic vivint una etapa dolça, feliç. Amb cosetes (Et canses més, mal d’esquena, costa molt fer coses que abans feies amb un pis pas…) però no vull que s’acabi! Notar al menut com es mou, seure al sofà i veure com la panxa es deforma amb els seus moviments és tan preciós! Cantar-li, parlar-li, connectar-te amb ell. És simplement preciós.
I que coi, m’encanta la meva panxa!!!!
Així que no, no estic cansada.
Tinc ganes de veure’l? Sí… per ensumar-lo molt… molt molt molt!!! Però tot arribarà. No tinc pas pressa perquè cap etapa s’acabi. Cada cosa, al seu temps, al seu ritme, en el seu moment.
Ara… ara l’acarono i el bressolo a través de la panxa… l’alimento a través de la placenta… i l’estimo ja des de les dues ratlletes del test…
