Archivo de la etiqueta: Embaras

Gràcies, mama.

Posted on por
2

No tocava. Però allà estic. A l’hospital, amb una bata i esperant (que no a punt…) a que em vinguin a buscar per entrar a quiròfan. No estic preparada. No paro de repetir-ho, però ella em diu que sí, que és el millor dia, que ja sóc allà, que perquè esperar… Que confii. Això he de fer, no tinc més remei.

Ella està serena. O això sembla. No sé què li passarà per dins. Por? És una dona valenta, SEMPRE ho ha estat. Quan em van diagnosticar la diabetis, ella plorava, però quan jo no la veia. És una dona forta. És una dona que dóna exemple. SEMPRE.

Quan va saber que estava embarassada, abans de l’alegria, l’invaia la por. És normal i li agrairé SEMPRE que així sigui. Abans d’àvia, és mare. I al xic no el coneixia, però a mi no em volia perdre. Era un embaràs de risc. Però ens hi vam llençar.

I allà estàvem tots tres. El meu home, la meva mare i jo. Ella serena per fora, mostrant-me seguretat, i un «tot anirà bé» que irradiava els seus ulls cada cop que la mirava.

«Ni li puc dir al papa», li vaig dir. Vaig notar que no li va sentar bé. Potser tenia por de no ser ella suficient? HA! Com no havia de ser suficient? Sols que en moments de por extrema, l’inconscient sempre truca a la porta. És un malxinat l’inconscient.

Toc, toc. Una camilla entra per la porta. I un home tot somrient em diu «a punto?» NO! Clar que no! Pujo a la camilla, m’estiro i m’acomiado de la meva mare. La miro, ploro. Tinc por. Em mira. Ella està forta (per fora). Però els seus ulls la delaten ara ja sí. Marxo i ella es queda a l’habitació. Si tot va bé, pujarem un més. Li dic que la vull tornar a veure. Ploro. I ella té els ulls vermells. Però segueix forta. SEMPRE forta per ajudar-me. Malgrat després trenqui a plorar, malgrat després els nervis la traeixin. Malgrat estigui patint per dins. Sap que és el meu mirall, que hi ha un tros de cordó umbilical que NINGÚ va tallar mai que ens uneix i que les seves emocions són meves. Es manté forta. M’abraça, em toca el cap i em fa un petó. I jo marxo… i ella es queda…

M’estan posant l’epidural. Tinc por. Ploro. I ella? Què deu estar pensant? Està bé? Haurà passat molta estona? Estarà nerviosa? La tornaré a veure? La necessito. Molt.

I després d’interminables minuts… d’interminables instants… pujEM per l’assensor fins a l’habitació. Passadís de nounats… el Quim és al meu pit… i l’habitació ja la veig al fons. No recordo què va passar aleshores… ella va obrir la porta? Ja era oberta? Van trucar? L’únic que recordo és la seva cara, la seva expressió. I com es va deixar anar. Ens vam tornar a trobar i ja no calia la cuirassa. Tot havia passat i allà erem el Quim i jo. I els ulls de la mama vermells i brillants, i els seus llavis eren humits. I les llàgrimes corrien galtes avall. Ja no havia d’aguantar res. Ja es podia deixar anar. Em va tocar el cap, de nou. I em va fer un petó d’aquells que només una mare sap fer. I es va mirar al xic. I les llàgrimes encara corrien. I li va fer un petó.

I durant hores, va tenir les seves mans a les meves galtes… només així em passaven els tremolors.

I aquella nit, es va quedar a dormir amb nosaltres.

La meva mare. El meu cordó umbilical. El meu mirall. La meva heroïna, G R À C I E S

Benvingut

Posted on por
1

Després d’uns mesos d’il·lusió incontrolada, d’emoció sense límits, de vivències espectaculars amb el Quim dins la panxa… Arriba un dia que els metges et diuen que ja ha de sortir.

I tu no pares de repetir una vegada i una altra la mateixa frase: «no estic preparada!». Els últims mesos d’embaràs, tothom em demanava si tenia ganes de conèixer-lo, que nasqués i pogués veure-li la carona. La resposta era sempre «no». Per què aquestes ganes d’accelerar moments? Per què aquestes ganes de deixar de viure una etapa tan bonica com l’embaràs? És clar que volia veure-li la carona, però… en el seu moment. Ja arribaria!!

I aquell dia, encara que jo no estava preparada… havia arribat. Abans d’hora.

I una barreja de por, d’inseguretat, de nervis i de negació m’invaia. Però sobretot por… L’embaràs havia anat TAN bé!! Era tan feliç mentre ell estava a la panxa! El notava tan a prop meu, hi havia una connexió… les coces, els moviments, el feedback quasi sense saber-ho… s’havia «apoderat» de la meva panxa, l’havia convertit en la seva casa, el seu forn, el seu cau on madurar i anar creant mica en mica, dia rere dia una part d’ell. Dins meu. No, sens dubte, no estava preparada per parir.

I ja no pots més… saps que avui és el moment però no pots… així que decideixes anar a fer un volt per la planta de l’habitació. I quan sembla que estirar les cames t’ha anat bé… la conversa amb el teu fill encara dins la panxa sembla haver-te tranquilitzat… entres a l’habitació i t’asseus al llit una estona… les infermeres entren i et porten un bressol d’hospital.

Ostres… això comença a ser cada vegada més real… la propera vegada que miri el bressol… segurament el meu fill serà a dins… tot és surealista, increible, bonic però… quina por…

I després de moltes hores, o de poques hores… després de TAN patir… tens al teu fill a sobre el teu pit… brut… acabat de sortir… i tu no pots parar de tremolar… què ha passat? On és ara la por? En què s’ha transformat?

Benvingut al món, Quim.

Cansada? No!

Posted on por
1

Set mesos d’embaràs. SET! I sembla que va ser ahir quan el test marcava les dues ratlles roses… quin munt de sentiments, emocions, quines sensacions que recordo d’aquell dia. D’aquell dia i de fet de tot el que ha vingut després!

Cada etapa és diferent. A cada etapa passen coses.

En l’últim trimestre, diuen, estàs cansada de dur-lo/la a la panxa i tens ansies per veure’l/-la ja.

No és el meu cas.

Per res del món.

Estic vivint una etapa dolça, feliç. Amb cosetes (Et canses més, mal d’esquena, costa molt fer coses que abans feies amb un pis pas…) però no vull que s’acabi! Notar al menut com es mou, seure al sofà i veure com la panxa es deforma amb els seus moviments és tan preciós! Cantar-li, parlar-li, connectar-te amb ell. És simplement preciós.

I que coi, m’encanta la meva panxa!!!!

Així que no, no estic cansada.

Tinc ganes de veure’l? Sí… per ensumar-lo molt… molt molt molt!!! Però tot arribarà. No tinc pas pressa perquè cap etapa s’acabi. Cada cosa, al seu temps, al seu ritme, en el seu moment.

Ara… ara l’acarono i el bressolo a través de la panxa… l’alimento a través de la placenta… i l’estimo ja des de les dues ratlletes del test…

Connexió

Posted on por
Responder

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits «pets-per-dins» i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Dolça espera

Posted on por
Responder

Com serà? 

Quin aspecte físic tindrà? Els ulls blaus o marrons? Petits o grans? Tindrà el nas de la mare o del pare? I els llavis? Com seran les seves manetes?

Sabrem educar-lo bé? Serà respectuós, amable, tolerant i empàtic? 

El xic arriba en un món complicat ple de conflictes polítics i socials, que, sota el meu punt de vista, són problemes derivats de la irresponsabilitat, de la falta d’educació, de la falta de valors i de la intolerància i el poc respecte cap a l’altre. 

Sabrem fer-ho bé? Desitjo que sí! Se’ns gira feina… però una feina dolça i amb un objectiu fabulós. Tan és com tingui els cabells, de quin equip de futbol sigui (ostres… això m’ha costat molt escriure-ho… jeje), a què es dediqui quan sigui gran o mil desicions personals que haurà d’anar aprenent. L’important és que sigui bona persona i repeteixo: tolerant, empàtic i educat… 

Intentarem donar tot el que tenim perquè així sigui. 

L’esperem… i… què carai, ja l’estimem! 

Avisador d’Àngel

Posted on por
4

Sempre deia que quan estiguès embarassada, voldria dur un d’aquests penjolls tan preciosos que veig sovint en les panxes de les futures mares. Trobo precioses les panxes i trobo preciós el complement de l’avisador.

Bé doncs… ja el tinc!

És preciós, oi? El que no sabia era que té una llegenda al seu darrere.  El nadó a l’úter, a partir de les 20 setmanes d’embaràs, pot escoltar la veu de la mare i també alguns sons provinents de l’exterior. Aquest collaret es porta a l’alçada de la panxa precisament per això, perquè el seu suau so, arribi al xic i així el petit o la petita s’acostumarà a ell i pot ser un so conegut i per tant calmant (com el bategar del cor de la mare) un cop hagi sortit del ventre.

A banda, es veu que hi ha una tradició mexicana que diu que l’Avisador ha de ser en forma de bola, símbol de sort per la futura mare i el seu nadó, aportant benestar, creixement i protecció.

M’encanta.