Primers moviments

I de cop i volta… alguna cosa que no ets tu, es mou dins del teu ventre.

I de cop i volta prens més consciència encara que hi ha un petitó formant-se dins teu. Ja fa temps que ho saps. El veus i l’escoltes a la consulta del metge. Però això és diferent. Una sensació estranya. Molt estranya. Però que a mesura que es repeteix i enténs què és el que passa aquí… passa a ser una sensació preciosa.

D’alguna manera, malgrat que de forma innata i inconscient encara, s’està comunicant amb tu. “Ep, sóc aquí”, De manera reflexe, mou les seves extremitats i els mou d’un cantó a l’altre. Encara té espai tot i que cada vegada menys.

I el que més impresió fa és saber que ja pot escoltar la meva veu. I que pot fins i tot percebre les meves emocions. Uau!

Vida lenta.

No fa pas tants anys, l’alfombreta de l’entrada de casa meva deia justament això: “Vida lenta”.

Joan Domènech, en el seu llibre “Elogi de l’educació lenta” diu que més, abans i més ràpid no són sinòmis de millor.

Ens passem el dia repetint frases com “anem tard”, “tinc pressa”, “afanya’t” “vinga ves més de pressa”, “no arribarem”, “ja faig tard”, “ara no pot ser perquè he de marxar corrents” …

Vivim en una societat on el temps domina tot el que fem. Angoixats per atrapar.ho tot. I al cap i a la fi, després ens adonem que el que hem fet és prioritzar allò que és urgent, d’allò que és realment important.

monton-relojes

No podem voler canviar el món si abans no canviem nosaltres mateixos. Verbalitzar “no passa res”, “tranquil si no ho atrapes” o “ja ho faràs demà”, no té sentit si nosaltres no ho fem.

I si el que volem és canviar el ritme de les coses, primer hem de canviar el nostre propi ritme. El bategar del nostre cor.

Calma.

Relax.

Poc a poc.

Vida lenta.

I al final, sense proposar-nos-ho, acabarem priorizant allò que és realment important: nosaltres i el nostre entorn.