Cansada? No!

Set mesos d’embaràs. SET! I sembla que va ser ahir quan el test marcava les dues ratlles roses… quin munt de sentiments, emocions, quines sensacions que recordo d’aquell dia. D’aquell dia i de fet de tot el que ha vingut després!

Cada etapa és diferent. A cada etapa passen coses.

En l’últim trimestre, diuen, estàs cansada de dur-lo/la a la panxa i tens ansies per veure’l/-la ja.

No és el meu cas.

Per res del món.

Estic vivint una etapa dolça, feliç. Amb cosetes (Et canses més, mal d’esquena, costa molt fer coses que abans feies amb un pis pas…) però no vull que s’acabi! Notar al menut com es mou, seure al sofà i veure com la panxa es deforma amb els seus moviments és tan preciós! Cantar-li, parlar-li, connectar-te amb ell. És simplement preciós.

I que coi, m’encanta la meva panxa!!!!

Així que no, no estic cansada.

Tinc ganes de veure’l? Sí… per ensumar-lo molt… molt molt molt!!! Però tot arribarà. No tinc pas pressa perquè cap etapa s’acabi. Cada cosa, al seu temps, al seu ritme, en el seu moment.

Ara… ara l’acarono i el bressolo a través de la panxa… l’alimento a través de la placenta… i l’estimo ja des de les dues ratlletes del test…

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits “pets-per-dins” i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Primers moviments

I de cop i volta… alguna cosa que no ets tu, es mou dins del teu ventre.

I de cop i volta prens més consciència encara que hi ha un petitó formant-se dins teu. Ja fa temps que ho saps. El veus i l’escoltes a la consulta del metge. Però això és diferent. Una sensació estranya. Molt estranya. Però que a mesura que es repeteix i enténs què és el que passa aquí… passa a ser una sensació preciosa.

D’alguna manera, malgrat que de forma innata i inconscient encara, s’està comunicant amb tu. “Ep, sóc aquí”, De manera reflexe, mou les seves extremitats i els mou d’un cantó a l’altre. Encara té espai tot i que cada vegada menys.

I el que més impresió fa és saber que ja pot escoltar la meva veu. I que pot fins i tot percebre les meves emocions. Uau!

Vida lenta.

No fa pas tants anys, l’alfombreta de l’entrada de casa meva deia justament això: “Vida lenta”.

Joan Domènech, en el seu llibre “Elogi de l’educació lenta” diu que més, abans i més ràpid no són sinòmis de millor.

Ens passem el dia repetint frases com “anem tard”, “tinc pressa”, “afanya’t” “vinga ves més de pressa”, “no arribarem”, “ja faig tard”, “ara no pot ser perquè he de marxar corrents” …

Vivim en una societat on el temps domina tot el que fem. Angoixats per atrapar.ho tot. I al cap i a la fi, després ens adonem que el que hem fet és prioritzar allò que és urgent, d’allò que és realment important.

monton-relojes

No podem voler canviar el món si abans no canviem nosaltres mateixos. Verbalitzar “no passa res”, “tranquil si no ho atrapes” o “ja ho faràs demà”, no té sentit si nosaltres no ho fem.

I si el que volem és canviar el ritme de les coses, primer hem de canviar el nostre propi ritme. El bategar del nostre cor.

Calma.

Relax.

Poc a poc.

Vida lenta.

I al final, sense proposar-nos-ho, acabarem priorizant allò que és realment important: nosaltres i el nostre entorn.