Demà és 11 de setembre, demà farà 300 anys d’aquell onze de setembre de 1714.

Tres-cents anys de la derrota… més de tres-cents anys lluitant per una identitat que (encara no entenc perquè) ens volen treure.

Parlar un idioma no és dolent. Sentir-se part d’una cultura humana no és dolent. Pensar en una llengua diferent a la d’algú no és dolent. Reclamar tot allò que se’t està treient no és dolent. Defensar allò per el que els teus avantpassats han lluitat, no és dolent.

 ( Només un apunt: «les persones plurilingües presenten avantatges cognitives que van més enllà del llenguatge atès que aporta majors capacitats en el control de l’atenció que s’adquireixen principalment a un edat primerenca. […] Els subjectes bilingües són més eficients, tenen més matèria gris a l’escorça cingulada anterior (àrea cerebral fonamental per suprimir informació irrellevant i conflictiva) […] això sembla indicar que el bilingüisme té una influència directe sobre la morfologia del cervell i que des del naixement es va optimitzant durant el creixement per dur a terme tasques cognitives que requereixen decisions ràpides i eficients»

«Bilingualism Tunes the Anterior Cingulate Cortex for Conflict Monitoring, 2011 )

Voler pensar, respirar, fer, desfer, gaudir i viure sentin-te part d’un grup, no és dolent, sinò tot el contrari: som éssers socials.

Per això m’agrada veure la senyera moure’s amb el vent. Me la sento meva. M’identifico. Persones amb un passat comú, amb un pensament semblant… col·locant aquella bandera que ens identifica ara que ningú ens pot apedregar per fer-ho.

Quin mal hi ha en parlar anglés? I francés? i l’italià? i… oi que no? Oi que no els censurem per comunicar-se? Una llengua és més que una manera de parlar, una llengua té frases fetes, paraules amb significat propi dificils de traduir literalment a una altra llengua… un idioma és una identitat, amb una cultura al darrera, amb una història, amb unes persones i amb una manera de fer.

És la meva llengua, amb la que penso, parlo i visc.

I n’estic tipa d’aquells qui la critiquen: tant a la llengua com al territori. Hi ha molts, MOLTS problemes en la gestió d’un país, del món si voleu, com perquè es centrin en malmetre una cultura.

Aquells qui no son nascuts a Catalunya però hi viuen saben que no passa res si parles castellà, o anglés: pots trobar una feina i una familia que ningú et farà fora ni et posarà mala cara. I quantes persones nouvingudes han entés la cultura d’aqui i fan el possible en aprendre-ho? Moltes! (Igual que fariem nosaltres si anessim a viure a Australia, per exemple). Entendre aquesta mirada a Europa, al futur, a evolucionar… i alhora aquest amor al passat i a tot el que amaga la cultura, a tot amb el que arribes a connectar. Per què no es defensa això a l’exterior? L’únic que fan les persones de poder per malmetre Catalunya, és mentir.

He vist notícies de canals radicals i t’esgarrifa.

Estic tipa de crítiques, atacs gratuits i sense fonaments, robatòris monetàris i culturals.

Si que hi ha poca feina …

Al meu parer, tots aquells qui miren la casa del veí abans de mirar-se la seva propia casa, haurien de fer un esforç potser massa gran i tot: fer servir el sentit comú, raonar i, com sempre m’han dit a casa: fer servir el cap per alguna cosa més que per pentinar-se.

Visca Catalunya.

Visc, a Catalunya.