Gràcies, mama.

No tocava. Però allà estic. A l’hospital, amb una bata i esperant (que no a punt…) a que em vinguin a buscar per entrar a quiròfan. No estic preparada. No paro de repetir-ho, però ella em diu que sí, que és el millor dia, que ja sóc allà, que perquè esperar… Que confii. Això he de fer, no tinc més remei.

Ella està serena. O això sembla. No sé què li passarà per dins. Por? És una dona valenta, SEMPRE ho ha estat. Quan em van diagnosticar la diabetis, ella plorava, però quan jo no la veia. És una dona forta. És una dona que dóna exemple. SEMPRE.

Quan va saber que estava embarassada, abans de l’alegria, l’invaia la por. És normal i li agrairé SEMPRE que així sigui. Abans d’àvia, és mare. I al xic no el coneixia, però a mi no em volia perdre. Era un embaràs de risc. Però ens hi vam llençar.

I allà estàvem tots tres. El meu home, la meva mare i jo. Ella serena per fora, mostrant-me seguretat, i un «tot anirà bé» que irradiava els seus ulls cada cop que la mirava.

«Ni li puc dir al papa», li vaig dir. Vaig notar que no li va sentar bé. Potser tenia por de no ser ella suficient? HA! Com no havia de ser suficient? Sols que en moments de por extrema, l’inconscient sempre truca a la porta. És un malxinat l’inconscient.

Toc, toc. Una camilla entra per la porta. I un home tot somrient em diu «a punto?» NO! Clar que no! Pujo a la camilla, m’estiro i m’acomiado de la meva mare. La miro, ploro. Tinc por. Em mira. Ella està forta (per fora). Però els seus ulls la delaten ara ja sí. Marxo i ella es queda a l’habitació. Si tot va bé, pujarem un més. Li dic que la vull tornar a veure. Ploro. I ella té els ulls vermells. Però segueix forta. SEMPRE forta per ajudar-me. Malgrat després trenqui a plorar, malgrat després els nervis la traeixin. Malgrat estigui patint per dins. Sap que és el meu mirall, que hi ha un tros de cordó umbilical que NINGÚ va tallar mai que ens uneix i que les seves emocions són meves. Es manté forta. M’abraça, em toca el cap i em fa un petó. I jo marxo… i ella es queda…

M’estan posant l’epidural. Tinc por. Ploro. I ella? Què deu estar pensant? Està bé? Haurà passat molta estona? Estarà nerviosa? La tornaré a veure? La necessito. Molt.

I després d’interminables minuts… d’interminables instants… pujEM per l’assensor fins a l’habitació. Passadís de nounats… el Quim és al meu pit… i l’habitació ja la veig al fons. No recordo què va passar aleshores… ella va obrir la porta? Ja era oberta? Van trucar? L’únic que recordo és la seva cara, la seva expressió. I com es va deixar anar. Ens vam tornar a trobar i ja no calia la cuirassa. Tot havia passat i allà erem el Quim i jo. I els ulls de la mama vermells i brillants, i els seus llavis eren humits. I les llàgrimes corrien galtes avall. Ja no havia d’aguantar res. Ja es podia deixar anar. Em va tocar el cap, de nou. I em va fer un petó d’aquells que només una mare sap fer. I es va mirar al xic. I les llàgrimes encara corrien. I li va fer un petó.

I durant hores, va tenir les seves mans a les meves galtes… només així em passaven els tremolors.

I aquella nit, es va quedar a dormir amb nosaltres.

La meva mare. El meu cordó umbilical. El meu mirall. La meva heroïna, G R À C I E S

Sant Jordi 2019

Un altre Sant Jordi sense la seva rosa.

Un Sant Jordi diferent, aquest any amb el meu fill entre els braços. Què estrany! I què bonic alhora. Un Sant Jordi amb una rosa preciosa i un bon llibre interessantíssim per llegir!

Passejar pel passeig de la mà del meu home i de la meva mare. No puc tenir més sort. I el petitó, amb els ulls ben tancats dormint. Encara no n’és conscient de la sort que ha tingut de néixer en un país ple de llegendes tan precioses, tan intenses i tan plenes de moralines. Llegendes que formen part de la història, que formen part del col·lectiu i que passen de generació en generació.

Avui, 23 d’abril celebrem la Llegenda de Sant Jordi i tothom surt al carrer de la mà dels seus estimats: els pares, les mares, les parelles, els fills, les filles, els tiets, les tietes, els amics o les amigues. No importa qui, no importa el parentiu.

Importa l’aire d’alegria, d’amor i d’il·lusió del que s’imprengenen els carrers. L’olor i els colors de les roses a dreta i esquerra, la textura de les pàgines dels llibres que ens transporten a mil i un mons diferents…

El xic ha tingut la sort de néixer en aquest bonic país.

I nosaltres tenim la GRAN responsabilitat de fer-lo una persona amb respecte i educació com a valors de base. Respecte cap a TOTHOM. Sense importar la raça, les costums, la llengua, el sexe o la religió. I per això avui, en un dia TAN bonic, reivindico la IGUALTAT per a tothom. El cavaller es deia Jordi. Però… i la princesa? Per què no en sabem el nom?

Pensem-hi…

Montserrat

A casa, Montserrat sempre ha estat especial.

No és una muntanya qualsevol. Al tornar de vacances, quan ja la veiem era com un símbol de «ja som a casa».

No som creients. No ho hem estat mai. No anem a Montserrat per la Moreneta. Anem a Montserrat pel que ens inspiren les seves roques, els seus colors, les seves formes peculiars.

Mama i Alba. Montserrat, 1988
Mama i Alba. Montserrat, 2019

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits «pets-per-dins» i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Acompanyament

Les persones trien a algú perquè les entri quan es casen. Jo no vaig triar a algú que m’entrés, sinò a algú que m’acompanyés.

Agafades de la mà, no del braçet. Agafades de la mà com quan passejem.

Allò típic és que t’entri el pare. El papa no hi és… així que havia de buscar a un home substitut? Això és impossible.

Si les circumstàncies ens ho haguessin permès, hagués volgut passar pel passadís amb la mama a un cantó i el papa a l’altre.

Però com que no ha sigut possible, ella m’acompanya. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.

Sempre mirant-nos mentre caminem.

Sempre amb un somriure d’aquells que ensenyen les dents.

Sempre amb pas ferm.

Sempre agafades de la mà.

Sempre.

9 juliol 2018

Ahir va ser l’aniversari del meu pare. 59 anys!

Des de fa quatre anys, la mama, el Josep Antoni, l’Eloy i jo anem al bosc i berenem allà, fem un picnnic amb ell.

Ahir, però, també li portàvem un regal.

El divendres ens vàrem casar (sí!!! això… en un altre capítol) i el ram l’hem guardat fins ara per poder-li portar. És el seu regal.

Per molts anys. Xin xin.

El meu nom

A l’escola he demanat a les famílies que em diguin l’origen del nom dels infants. No pas el seu significat (google està a la disposició de tothom per a això) sinò que els va portar a decidir posar aquell nom i no un altra. Com vaig dir fa algunes entrades al blog, per a mi el nom és el regal més maco que uns pares poden posar al seu fill o filla. És el primer regal i aquell que perdura sempre, aquell que t’identifica. És el més preuat…

He penjat tot el que m’han dit a l’entrada de l’escola perquè em sembla important poder-ho compartir, que tota la comunitat (les poques famílies que som) pugui conéixer els origens de tothom. Què maco. Què íntim. Què personal. I què fantàstic!

Veient com ha quedat… vaig sentir la necessitat de fer el mateix. Ja coneixia el perquè del meu nom. Però una cosa és saber-ho i l’altra que t’ho escriguin perquè en aquell moment, la persona que escriu no se sent observada per l’altra interlocutor.

Així que vaig demanar a la meva mare el mateix. Mama, podries escriure el perquè del meu nom? Ella va accedir encantada (la part literària l’he heredat d’ella…!! ) i això és el que ella diu:

i jo només puc dir… GRÀCIES!! Un gràcies ben gran. Un gràcies amb la boca ben oberta. Un gràcies amb els ulls ben oberts i plens de llàgrimes d’emoció (positiva) i un gràcies sentit i notant el sentint de cada una de les lletres que conformen la paraula.

 

 

Grècia, 2017

Doncs ja hem tornat!

Hem passat uns dies intensos a Grècia! Un viatje on tornes amb respostes però també amb preguntes. Tornes amb més cultura, amb un cervell cada vegada més flexible i ric per veure altres maneres de viure, d’entendre la vida. Amb història dins nostra però com deia, amb més interrogants.

A casa sempre he sentit a dir que mentre més saps, més te’n adones que no saps res! I això és el que em passa cada dia amb cada aprenentatge i en aquest cas, amb cada viatje! D’aqui la riquesa de viatjar, de conéixer, d’entendre, d’interioritzar…

Com cada any, m’emporto tot de coses positives per fer servir a partir d’ara. I també deixo enrere allò que he vist que no m’agradaria reproduir.

I ara… intento resumir en algunes fotos les 900 que hem fet!

El Partenón, Atenes.

Acropolis, Atenes.

Delfos.

Delfos.

Corinto

Sunset en Santorini, Grècia.

Sunset

Vaixell cap a la Black Beach!

Un viatge molt xulo al costat de les persones que MÉS m’estimo!!! La mama a un costat, el Josep Antoni a l’altre, i el papa al cap i al cor.

Doctor.

Aquest estiu farà 19 anys que tinc diabetis.

El debut, malgrat semblar impossible, no va ser gaire traumàtic. Tenia els meus dos guardians, el meu pare i la meva mare, que es van encarregar de facilitar-me la feina. Potser ploraven quan jo no els veia, vés a saber. Van fer una GRAN feina. Sense ells, no seria qui sóc en aquest àmbit (bé, ni en aquest ni en cap altre, però ara aquest és el que ens ocupa).

Vaig passar per un parell d’endocrins que em van adjudicar. El primer va ser a nivell pediàtric i el segon quan em va «tocar» l’endocrí de les persones adultes.

No vaig durar gaire. No ens convencien. Ni als meus pares ni a mi. Llegien les analítiques mentre feien sorolls extranys i aleshores ho apuntava a l’ordinador sense ni mirar-te a la cara per dir-te què passava o què hi veia. I tu, que tot just estaves aprenent a viure de nou (perquè el diagnòstic implicava aprendre a viure des de zero) et miraves amb la mare o el pare amb cares espantades, de dubtes, d’incerteses, de pors.

Vam parlar-ho molt a casa. Molt. I vam decidir deixar-ho estar quan un d’ells, al plantejar-li la possibilitat de la incorporació d’una nova insulina que havia sortit no feia gaire, ens va tractar de bojos i d’inconscients «Aquesta Lantus pot causar esterilitat i un munt de problemes més que no voldrieu saber», ens deia.

Per què és tan escèptic a una novetat tan estudiada i tan ansiada en aquest camp?

Dit i fet. Vam allunyar-nos d’aquell endocrí adjudicat i, encara no sé com, vam anar a parar a ell, al Dr. Odriozola.

Ell no és només un metge per mí. És part de la meva família.

Ell va ensenyar-me a viure de debó amb la nova condició. Ell va ser qui em va encoratjar a la temuda Lantus! I què bé va anar!  Després vam deixar enrere les xeringues, van arribar els bolis! Les agulles més petites! I després les Mix. Ara la bomba. Toooooots els avenços que hi havia en el camp de la diabetis, ens els feia saber i els incorporavem.

És un metge que no para. Viatja, apren, demana, incorpora i aplica. Es desviu per la diabetis i vol anar cada dia més enllà. Què més se li pot demanar a un doctor, oi?

Doncs qui pensi que res més, s’equivoca.

Quan deia que ell m’ha ensenyat a viure desde zero, no em referia només a termes mèdics. Sinò a la vida. La vida pràctica. La diabetis i la conducció, la diabetis i el sexe, la diabetis i les relacions humanes, la diabetis i la feina, la diabetis i la familia, la diabetis i les emocions.

Ens passem les 24 hores del dia amb una mena de sensor al cervell que ja hem incorporat. Massa insulina per l’exercici que farè? Ui, això és de la calor o és una hipo? Tinc un examen però a dos quarts he de parar per punxar-me (i és clar, aprovar l’examen malgrat desconnectis tanta estona), tinc una entrevista de feina i em sembla que estic a punt d’una hipo. He conegut a un xicot i m’he de punxar… MIL pensaments, a cada segon.

Doncs el doctor, el MEU doctor, m’ha ensenyat a VIURE. A vetllar per la meva salut actual i futura però a no obsessionar-me, perquè sóc una persona, no un pàncrees. jeje.

El MEU doctor, m’ha acompanyat desde la meva pre-adolescència fins ara, ha passat per tots els moments de la meva vida, els ha viscut tots i cada un d’ells.

Dubtes, alegries, penes, etapes.

Els estudis, els amors, la família, l’espiritualitat.

«Te conozco, Albita», em diu sempre.

I tant que em coneix.

Ell és el MEU metge. Aquell qui no dubta en seure amb mi a l’altra banda de la taula i plorar plegats en un dels moments més durs de la meva vida, ara fa tres anys.

Aquell amb qui parlem des del Cicle de Krebs fins a l’energia de les persones, des del metabolisme dels hidrats de carboni fins a recorre al troç de cotó o seda per l’angoixa al volar, o des de les dosis d’insulina fins a projectes laborals o personals.

Ell ha viscut de dels meus 13 anys amb mi. UAU!

I no sé que és el que ens va»enganxar». Suposo que la llibertat.

Sí. La llibertat. Ell va ser clar des del principi. «Esto es crónico», així que em va dir que no podia dependre de ningú, perquè si ho feia, ho faria TOTA la vida. I això, en principi, té pinta de ser molts anys. Deia que no podia dependre ni tan sols d’un metge especialista en el tema. Ell em donaria eines per tirar endavant, per prendre decisions en moments concrets, ell em donaria la confiança i la responsabilitat de fer-me càrrec de la meva motxilla. I així va ser.

I això no vol dir que no pugui consultar-li coses. Ens hem trucat en moments crítics, és clar! Però moments que es poden contar amb les mans. La resta del temps, la responsable de com tenir cura de la meva patologia sóc jo. I això és culpa dels meus pares i d’ell.

«Ai, Albita!».

M’agrada veure-li als ulls l’alegria d’una bona analítica, l’emoció d’una recompensa a una dura lluita, d’una hemoglobina glicosilada que millora gràcies als avenços que fem plegats, la cara de preocupació quan ha passat alguna cosa o l’expressió concentrada quan calcula el percentatge a baixar o pujar de la basal de la bomba.

Ell és el meu metge. Qui m’ha ajudat a encaixar una, i dues i tres i quatre i cinc… peces al puzzle de la vida.

Ells.

Són ells.

Ells són els responsables de qui sóc, de com sóc. imagen1Ells són els que em donen força cada dia, els que m’ajuden a seguir, els que m’ajuden a ser. Ells són els que em guien, els que m’encoratgen, els que em protegeixen i els que m’enlluernen amb la seva manera de fer, de ser i d’estar.

Un dia a la universitat em van fer dibuixar un arbre. A les arrels, allò que m’alimenta, allò que em fa creixer. En el tronc allò que em fa forta. A les fulles, allò que neix en mi. I en el fruit, els meus objectius.

imagen2

Ells són qui són. Amb els seus punts forts i amb els seus punts febles. Però ells són qui són per la balança que van formar, per el tàndem al que van pujar.

imagen3

Ells són la meva passió (i les meves arrels, i el meu tronc, i les meves fulles i els meus fruits): la meva mare i el meu pare.