Somriure

I de cop i volta ens trobem.

La meva mirada es creua amb la seva. I es troben. I em reconeix. I… somriu.

T’ha trobat. El teu fill, que fins ara et reconeixia la veu, la olor, l’escalfor de les teves mans, del teu cos, el contacte dels teus llavis i les seves galtones i la melodia de les teves cançons… Ara a més a més et veu. I t’identifica.

I ho saps… i ho saps perquè se li il·luminen els ulls quan et troba, perquè somriu satisfet, perquè et segueix amb la mirada quan et mous, perquè emet un indescriptible so, cofoi.

I tu plores. I somrius també. I no pararies de mirar-lo.

Caram quin regal més preciós m’ha fet. Sap qui sóc. Indescriptible moment.

Desconnexió

Aquests dies buscàvem conèixer, caminar, admirar, veure, tocar, escoltar, sentir, notar, observar, descansar, reflexionar, descobrir… però al final, hem fet molt més que això: hem desconnectat.

Molta gent diu que busca desconnectar de la realitat i marxa un cap de setmana, uns dies… però no desconnecta en realitat. Segueix connectat al mòbil, al correu, al whatsaap, al facebook, a aquesta informació instantània de tot el que estàs fent, aquest contacte immediat i constant amb altres persones. Això no és desconnectar.

Sense buscar-ho, nosaltres ho hem fet. Hem estat sense connexió, quatre dies en el que només vam poder-nos connectar un vespre.

Nomobil

Podeu creure-us que ha estat una de les reflexions més importants que n’hem extret? Estem en un món on tot ho compartim amb persones que, de no existir aquests programes, no ho faríem.

L’altre dia al cine vèiem una parella en una taula prenent un cafè on tots dos només feien moviments de ninetes dels ulls i dels dits polzes de la mà. Quina comunicació hi havia? Si tan important era aquella conversa, perquè no convidaven al cine a aquelles persones amb les qui parlaven? No hi havia contacte ocular, ni físic… i per tant, tampoc emotiu. Quan has quedat per fer un cafè, per sopar, per parlar o per anar al parc, és perquè has quedat amb aquella persona, no amb vint amb les que mantens una conversa paral·lela.

Fa temps vaig veure un anunci on la frase clau se’m va quedar ben a dins «desconnectar per connectar». L’he buscat i us el deixo aqui sota perquè descriu amb imatges el que acabo de dir. I sobretot, perquè no deixa indiferent.

Aquests dies hem pogut sentir i provar què significa estar «pel que s’ha d’estar». I … val la pena.

De fet penso que TOTS hauríem d’obligar-nos a estar tres o quatre dies l’any (com a mínim) sense mòbil. Aprendríem a connectar amb la reallitat, a viure i gaudir el moment, i a compartir-ho quan tornes a casa, no durant.

I és que si haguéssim tingut connexió, segur que haguéssim compartit els plats que menjàvem en comptes de comentar-los en directe o saborerar i descobrir amb el sentit del gust què portava aquell plat. Si haguèssim tingut connexió, segur que haguèssim enviat una foto del lloc on estàvem, comentant lo bé que ens ho estavem passant i tot el que estavem gaudint plegats, en comptes de dedicar-nos a admirar, a omplir-nos la vista amb les imatges tan espectaculars que teniem al davant, comentar la sensació que ens donava, compartir emocions, potser un silenci agafats de la mà. Potser una observació càlida, detinguda…

Hem estat fent el que anàvem a fer. Hem vist, observat, admirat, palpat, saborejat, comentat, compartit i retingut tot allò que hem fet i hem sentit. Era un viatge de dos. Un viatge quasi improvisat en el que hem pogut, en el sentit estricte de la paraula: desconnectar.

2014.08.17_Paris (13)_PasseigPelSena