Mama

Avui és el dia de la mare.

No he celebrat mai aquest dia. Ni el penso celebrar.

Pot semblar rotund i sec però…

… a casa meva ens hem estimat molt. MOLT. M O L T. M-O-L-T.

(ep, i ho seguim fent!)

No hem celebrat mai el dia del pare ni el dia de la mare. Jo no era conscient que havia un dia per la mama i un dia pel papa. Digueu-me ignorant…

No recordo fer un dibuix pel papa perquè la mama em digués «corre fes un dibuix que avui és el dia dels papes» o a ‘inrevés.

El que sí recordo són els sormiures.

I les mirades còmplices.

I l’amor que rebia.

I l’amor que els donava.

No perquè els toqués aquell dia.

Sinó perquè veia a la mama capficada estudiant i me la mirava i pensava que tenia la sort més gran del món al tenir-la com a mare. Perquè m’hi apropava i perquè l’abraçava. La seva olor m’impregna encara ara si tanco els ulls. Perquè m’acaronava i perquè em posava les mans a la cara com ningú més sap fer-ho. Perquè de cop i volta li feia un dibuix i se puntetes anava a la seva habitació i li deixava sota el coixí. Un dibuix de nosaltres dues. Perquè sí. Sense saber quin dia era. Perquè l’estimava (i l’estimo) i li volia dir.

I perquè tal dia arribava a casa el papa de treballar i em moria de ganes d’abraçar-lo, posar el meu cap a la seva panxa i tancar els ulls mentre el meu cap anava amunt i avall amb la seva respiració. En silenci. Amb l’escalfor. Sabent-nos. Notant-nos. Estimant-nos. Perquè cantavem a cor que vols al cotxe mentre anàvem a Barcelona els dissabtes al matí a buscar calendaris. Perquè ens hi passàvem hores. I perquè quan la mama marxava a treballar els dissabtes al matí, jo anava al seu llit i m’arraulia al seu costat i ens quedàvem fregits tots dos abraçats. I perquè no feiem el llit fins al migdia. I no sabia quin dia era. Però li deia «t’estimo».

Això és el més valuós per mi. I té un rerefons que no es pot explicar amb paraules.

I això és el que vull pel meu fill.

No vull que no-sé-quin-dia em regali un dibuix que algú l’hagi obligat a fer. No vull que no-sé-quin-dia em digui que sóc la millor mare del món perquè es veu que és el dia de les mares.

El meu millor regal és quan em busca. Quan canvio d’habitació i em segueix i em diu «mama». I em mira amb aquells ulls que em diuen TANTES coses. I l’agafo a coll i em planta un petó. I em mira als ulls i riem. I em busca per jugar. I assenyala el tren perquè juguem plegats. I repeteix «mama» tantes vegades al dia que no les puc comptar. Això per mi és un regal TAN preuat que ploraria cada moment al mirar-lo.

I això és el que li vull transmetre al Quim.

I per això avui no felicito a la meva mare. Perquè li dic CADA DIA que l’estimo. Perquè li agraeixo CADA DIA qui és. I perquè l’estimaré d’una manera inexplicable CADA DIA de la meva vida. Per això avui no rebrà un missatge especial. Ni unes flors. Ni un pastís.

I per això jo tampoc el voldré rebre. Perquè voldré aquest t’estimo cada dia. Aquesta mirada de connexió. Aquests petons dolços. Aquest «mammmma» que em desfà.

M A M A

1 comentario en “Mama

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *