Mama

Avui és el dia de la mare.

No he celebrat mai aquest dia. Ni el penso celebrar.

Pot semblar rotund i sec però…

… a casa meva ens hem estimat molt. MOLT. M O L T. M-O-L-T.

(ep, i ho seguim fent!)

No hem celebrat mai el dia del pare ni el dia de la mare. Jo no era conscient que havia un dia per la mama i un dia pel papa. Digueu-me ignorant…

No recordo fer un dibuix pel papa perquè la mama em digués «corre fes un dibuix que avui és el dia dels papes» o a ‘inrevés.

El que sí recordo són els sormiures.

I les mirades còmplices.

I l’amor que rebia.

I l’amor que els donava.

No perquè els toqués aquell dia.

Sinó perquè veia a la mama capficada estudiant i me la mirava i pensava que tenia la sort més gran del món al tenir-la com a mare. Perquè m’hi apropava i perquè l’abraçava. La seva olor m’impregna encara ara si tanco els ulls. Perquè m’acaronava i perquè em posava les mans a la cara com ningú més sap fer-ho. Perquè de cop i volta li feia un dibuix i se puntetes anava a la seva habitació i li deixava sota el coixí. Un dibuix de nosaltres dues. Perquè sí. Sense saber quin dia era. Perquè l’estimava (i l’estimo) i li volia dir.

I perquè tal dia arribava a casa el papa de treballar i em moria de ganes d’abraçar-lo, posar el meu cap a la seva panxa i tancar els ulls mentre el meu cap anava amunt i avall amb la seva respiració. En silenci. Amb l’escalfor. Sabent-nos. Notant-nos. Estimant-nos. Perquè cantavem a cor que vols al cotxe mentre anàvem a Barcelona els dissabtes al matí a buscar calendaris. Perquè ens hi passàvem hores. I perquè quan la mama marxava a treballar els dissabtes al matí, jo anava al seu llit i m’arraulia al seu costat i ens quedàvem fregits tots dos abraçats. I perquè no feiem el llit fins al migdia. I no sabia quin dia era. Però li deia «t’estimo».

Això és el més valuós per mi. I té un rerefons que no es pot explicar amb paraules.

I això és el que vull pel meu fill.

No vull que no-sé-quin-dia em regali un dibuix que algú l’hagi obligat a fer. No vull que no-sé-quin-dia em digui que sóc la millor mare del món perquè es veu que és el dia de les mares.

El meu millor regal és quan em busca. Quan canvio d’habitació i em segueix i em diu «mama». I em mira amb aquells ulls que em diuen TANTES coses. I l’agafo a coll i em planta un petó. I em mira als ulls i riem. I em busca per jugar. I assenyala el tren perquè juguem plegats. I repeteix «mama» tantes vegades al dia que no les puc comptar. Això per mi és un regal TAN preuat que ploraria cada moment al mirar-lo.

I això és el que li vull transmetre al Quim.

I per això avui no felicito a la meva mare. Perquè li dic CADA DIA que l’estimo. Perquè li agraeixo CADA DIA qui és. I perquè l’estimaré d’una manera inexplicable CADA DIA de la meva vida. Per això avui no rebrà un missatge especial. Ni unes flors. Ni un pastís.

I per això jo tampoc el voldré rebre. Perquè voldré aquest t’estimo cada dia. Aquesta mirada de connexió. Aquests petons dolços. Aquest «mammmma» que em desfà.

M A M A

Primers moviments

I de cop i volta… alguna cosa que no ets tu, es mou dins del teu ventre.

I de cop i volta prens més consciència encara que hi ha un petitó formant-se dins teu. Ja fa temps que ho saps. El veus i l’escoltes a la consulta del metge. Però això és diferent. Una sensació estranya. Molt estranya. Però que a mesura que es repeteix i enténs què és el que passa aquí… passa a ser una sensació preciosa.

D’alguna manera, malgrat que de forma innata i inconscient encara, s’està comunicant amb tu. «Ep, sóc aquí», De manera reflexe, mou les seves extremitats i els mou d’un cantó a l’altre. Encara té espai tot i que cada vegada menys.

I el que més impresió fa és saber que ja pot escoltar la meva veu. I que pot fins i tot percebre les meves emocions. Uau!

Esperança

Una bona notícia arriba.

I de seguida, la il·lusió t’invaeix. La il·lusió i les ganes… Però també la por, la incertesa i les preguntes.

Anirà bé? Me’n sortirè?

Preguntes sense resposta.

I el temps ho va posant tot a lloc. I el temps et diu que per què no et pot anar bé? Per què ha d’anat malament?

I arriba l’esperança. La il·lusió barrejada amb prudència. Una prudència i una il·lusió que es mantindran agafades de la mà. Fins que arribi el dia i pugui dir: Sí! Ha anat bé!! I tant!

Doctor.

Aquest estiu farà 19 anys que tinc diabetis.

El debut, malgrat semblar impossible, no va ser gaire traumàtic. Tenia els meus dos guardians, el meu pare i la meva mare, que es van encarregar de facilitar-me la feina. Potser ploraven quan jo no els veia, vés a saber. Van fer una GRAN feina. Sense ells, no seria qui sóc en aquest àmbit (bé, ni en aquest ni en cap altre, però ara aquest és el que ens ocupa).

Vaig passar per un parell d’endocrins que em van adjudicar. El primer va ser a nivell pediàtric i el segon quan em va «tocar» l’endocrí de les persones adultes.

No vaig durar gaire. No ens convencien. Ni als meus pares ni a mi. Llegien les analítiques mentre feien sorolls extranys i aleshores ho apuntava a l’ordinador sense ni mirar-te a la cara per dir-te què passava o què hi veia. I tu, que tot just estaves aprenent a viure de nou (perquè el diagnòstic implicava aprendre a viure des de zero) et miraves amb la mare o el pare amb cares espantades, de dubtes, d’incerteses, de pors.

Vam parlar-ho molt a casa. Molt. I vam decidir deixar-ho estar quan un d’ells, al plantejar-li la possibilitat de la incorporació d’una nova insulina que havia sortit no feia gaire, ens va tractar de bojos i d’inconscients «Aquesta Lantus pot causar esterilitat i un munt de problemes més que no voldrieu saber», ens deia.

Per què és tan escèptic a una novetat tan estudiada i tan ansiada en aquest camp?

Dit i fet. Vam allunyar-nos d’aquell endocrí adjudicat i, encara no sé com, vam anar a parar a ell, al Dr. Odriozola.

Ell no és només un metge per mí. És part de la meva família.

Ell va ensenyar-me a viure de debó amb la nova condició. Ell va ser qui em va encoratjar a la temuda Lantus! I què bé va anar!  Després vam deixar enrere les xeringues, van arribar els bolis! Les agulles més petites! I després les Mix. Ara la bomba. Toooooots els avenços que hi havia en el camp de la diabetis, ens els feia saber i els incorporavem.

És un metge que no para. Viatja, apren, demana, incorpora i aplica. Es desviu per la diabetis i vol anar cada dia més enllà. Què més se li pot demanar a un doctor, oi?

Doncs qui pensi que res més, s’equivoca.

Quan deia que ell m’ha ensenyat a viure desde zero, no em referia només a termes mèdics. Sinò a la vida. La vida pràctica. La diabetis i la conducció, la diabetis i el sexe, la diabetis i les relacions humanes, la diabetis i la feina, la diabetis i la familia, la diabetis i les emocions.

Ens passem les 24 hores del dia amb una mena de sensor al cervell que ja hem incorporat. Massa insulina per l’exercici que farè? Ui, això és de la calor o és una hipo? Tinc un examen però a dos quarts he de parar per punxar-me (i és clar, aprovar l’examen malgrat desconnectis tanta estona), tinc una entrevista de feina i em sembla que estic a punt d’una hipo. He conegut a un xicot i m’he de punxar… MIL pensaments, a cada segon.

Doncs el doctor, el MEU doctor, m’ha ensenyat a VIURE. A vetllar per la meva salut actual i futura però a no obsessionar-me, perquè sóc una persona, no un pàncrees. jeje.

El MEU doctor, m’ha acompanyat desde la meva pre-adolescència fins ara, ha passat per tots els moments de la meva vida, els ha viscut tots i cada un d’ells.

Dubtes, alegries, penes, etapes.

Els estudis, els amors, la família, l’espiritualitat.

«Te conozco, Albita», em diu sempre.

I tant que em coneix.

Ell és el MEU metge. Aquell qui no dubta en seure amb mi a l’altra banda de la taula i plorar plegats en un dels moments més durs de la meva vida, ara fa tres anys.

Aquell amb qui parlem des del Cicle de Krebs fins a l’energia de les persones, des del metabolisme dels hidrats de carboni fins a recorre al troç de cotó o seda per l’angoixa al volar, o des de les dosis d’insulina fins a projectes laborals o personals.

Ell ha viscut de dels meus 13 anys amb mi. UAU!

I no sé que és el que ens va»enganxar». Suposo que la llibertat.

Sí. La llibertat. Ell va ser clar des del principi. «Esto es crónico», així que em va dir que no podia dependre de ningú, perquè si ho feia, ho faria TOTA la vida. I això, en principi, té pinta de ser molts anys. Deia que no podia dependre ni tan sols d’un metge especialista en el tema. Ell em donaria eines per tirar endavant, per prendre decisions en moments concrets, ell em donaria la confiança i la responsabilitat de fer-me càrrec de la meva motxilla. I així va ser.

I això no vol dir que no pugui consultar-li coses. Ens hem trucat en moments crítics, és clar! Però moments que es poden contar amb les mans. La resta del temps, la responsable de com tenir cura de la meva patologia sóc jo. I això és culpa dels meus pares i d’ell.

«Ai, Albita!».

M’agrada veure-li als ulls l’alegria d’una bona analítica, l’emoció d’una recompensa a una dura lluita, d’una hemoglobina glicosilada que millora gràcies als avenços que fem plegats, la cara de preocupació quan ha passat alguna cosa o l’expressió concentrada quan calcula el percentatge a baixar o pujar de la basal de la bomba.

Ell és el meu metge. Qui m’ha ajudat a encaixar una, i dues i tres i quatre i cinc… peces al puzzle de la vida.

P-R-O-C-R-A-S-T-I-N-A-R

En el transcurs de l’elaboració del TFG, he aprés una paraula nova… una paraula que, sense saber-ho, porto anys fent-la servir.

Que tinc un examen la setmana que ve i un treball d’aquí dues setmanes? SEGUR que avui, em dedicaré a fer el treball en comptes de preparar l’examen.

Que tinc tres treballs per entregar aquesta setmana? Segur que avui tindré la necessitat de treure la pols del menjador.

Que tinc…

SÍ, jo…PROCRASTINO.

«Procrastinar és l’acció o hàbit de posposar activitats o situacions que s’han d’atendre, substituint-les per altres situacions més irrellevants o agradables.»

 

Vida lenta.

No fa pas tants anys, l’alfombreta de l’entrada de casa meva deia justament això: «Vida lenta».

Joan Domènech, en el seu llibre «Elogi de l’educació lenta» diu que més, abans i més ràpid no són sinòmis de millor.

Ens passem el dia repetint frases com «anem tard», «tinc pressa», «afanya’t» «vinga ves més de pressa», «no arribarem», «ja faig tard», «ara no pot ser perquè he de marxar corrents» …

Vivim en una societat on el temps domina tot el que fem. Angoixats per atrapar.ho tot. I al cap i a la fi, després ens adonem que el que hem fet és prioritzar allò que és urgent, d’allò que és realment important.

monton-relojes

No podem voler canviar el món si abans no canviem nosaltres mateixos. Verbalitzar «no passa res», «tranquil si no ho atrapes» o «ja ho faràs demà», no té sentit si nosaltres no ho fem.

I si el que volem és canviar el ritme de les coses, primer hem de canviar el nostre propi ritme. El bategar del nostre cor.

Calma.

Relax.

Poc a poc.

Vida lenta.

I al final, sense proposar-nos-ho, acabarem priorizant allò que és realment important: nosaltres i el nostre entorn.

Diuen…

Diuen que si no t’arrisques, no ho aconseguiràs; que si no ho intentes no ho tindràs.

Diuen que els adults perdem la il·lusió per somiar, ens aferrem al terra i ens col·loquem una cuirassa per no patir: som prudents, cap quadrats i anem amb peus de plom.

Diuen que…

somni

Jo dic que no.

Jo somio, visc, gaudeixo i m’il·lusiono. Per tot el que m’envolta i per tots als qui duc al cor.

A mirar la vida amb il·lusió i amb ganes de viure-la… cada dia! És el que hem de fer ara. Demà… demà serà demà.

Jo somio, i tu?

Colors!

M’entusiasmen els colors!

A l’hivern, a l’estiu, a la tardor o a la primavera. Què més dóna? COLORS! Colors que ens alegren el dia a dia. Colors que ens defineixen. Colors que delaten el nostre estat d’ànim.

colores1

Colors per aprendre i colors per ensenyar. Colors per viure!

Colors per definir-te, per pintar les parets de la teva llar, per vestir-te, per dibuixar, per imaginar, per crear, per cuinar, per dormir, per regalar, per sentir, per notar.

Colors per il·lusionar-se!

 

Comandament

Us heu plantejat mai què fariem amb un comandament de vida? Segur que, malgrat en un principi a tots ens agradaria, la lògica i la raó ens farien renunciar-hi. Els dies passen, és llei de vida.

Però deixem la raó de banda… a qui no li agradaria un «pause» en alguns moments del dia?! O un «avance rápido» en altres?! Inclús un «capturar pantalla» en aquells que fotografiaries perquè perduressin i puguessis mirar i remirar per recordar-los? A la meva vida tocaria un botó per a cada aspecte. Un «avance rápido» en els mals moments, un «restaurar sistema» per allò que vull que millori, un «pause» en molts instants, i un «capturar pantalla» per suposat! Hi ha hagut moments preciosos impossibles de fotografiar… – i que per sort perduren en el nostre record ;) –

Com en tot, està bé somiar, però també tocar de peus a terra. Com deia, els dies passen i per tant, ens toca gaudir de cada un dels moments que vivim. Aprendre inclús dels dies que passariem a tota pastilla, segur que alguna cosa en treiem de bo! El que està clar és que, el més important, de totes totes, és tenir ganes i il·lusió per seguir prement el «play» !!!!!