Sant Jordi 2016

Diu la llegenda que…

Cada any explico la llegenda de Sant Jordi a algú perquè la tinc molt interioritzada, m’emociona i m’encoratja! Dracs, regnes, roses, llibres, amor, tradició…

I un altre any sense la rosa del meu pare. “mentre estigui viu, sempre tindràs la meva rosa”, va dir-me un dia. I així va ser. Cada any. Mai vermella, perquè la vermella era per la meva mare. Per a mi, d’algun altre color.

Mai m’acostumaré al seu buit.

Aquest any, però, ha estat un Sant Jordi diferent. Dolç i amarg, trist i alegre.

He tingut una rosa preciosa del meu company de vida:

DSC_0339I he passat un dia meravellós a Barcelona amb ell i amb la meva mare. Hem rigut, hem parlat, hem voltat, ens hem agafat les mans i he descobert coses que no m’hagués imaginat. Passejant pel barri gòtic, hem anat a parar a una plaça on, mentre escoltava a Txarango, el meu 50% (la meva mare) em descobria una predilecció del meu altre 50%.

Entre alguna llàgrima però sobretot amb somriures, avui he passat el millor Sant Jordi dels últims tres anys.

_20160423_211747

Thay (6)

Avui, és l’aniversari de la Thay!

2015.08.13_Thay 02

Aquests ulls verds segueixen enamorar-me cada dia! Fa sis anys la vàrem acollir del carrer. Era una ratolina!!! Petiiiiiiiiiiiita com ella sola, només tenia una cua ben llarga! No sabia pujar al sofà, no tenia gaire agilitat… pero va tenir un bon mestre, el Luck li va fer de pare.

I ara no hi ha qui la pari! És àgil, inquieta, curiosa… i també espantadissa i desconfiada. És una gata de cap a peus! Ara, és una experta en sol·licitar mimos i en ronronejar-te sense parar!

També és un bon detector de persones. Quan ve algú a casa, la Thay s’amaga al pis de dalt. I només baixa i surt quan la olor o la veu (encara no sé ben bé què és) la fa confiar en la persona.

Bé, la petita es fa gran. SIS anys!!! I el més important: PER MOLTS ANYS MÉS!

Equip

Ja vaig dir fa un temps que fer de la teva passió la teva professió és tot un repte! Però què dir quan l’equip que formes amb la persona amb la que treballes és fantàstic?

És un plaer treballar amb una persona amb la qui t’hi fas, amb la que us feu favors mutus sense esperar-ne un altre a canvi, amb la que et poses d’acord tan sols amb una mirada, amb la que us compenetreu amb les tasques, amb les desicions, amb els pasos a fer, amb els pensaments, en el dia a dia… i fins i tot en la vida!

2016.02.02_AnemAlZoo_UnProjecteFetRealitat (57)

És un plaer MOLT gran! Un gran equip d’Alba’s!

Ràpid

Avui pensava en la rapidesa de les coses, en la rapidesa del món.

Vivim avançant-nos sempre: a casa, a la feina, a l’escola, en moments d’oci, en moments formals, en moments informals… el món ens obliga a avançar-nos a tot. Fins i tot el calendari de sobretaula em diu que comenci a comprar ja el de l’any que ve!

A principi de novembre els supermercats t’avancen el Nadal. No puc. Jo encara  no estic preparada, necessito el meu temps per enfrontar-me d’una manera millor que l’any passat. I veure ja un mes abans aquestes dates i no poder fer res per anar al meu ritme, em fa angoixar. Per tant deixa que el temps flueixi, no t’avancis.

A la feina un superior et diu “vull això per demà o sinó no cobraràs els objectius”. Deixa que faci la feina i després em dius si m’he guanyat o no aquests objectius, no facis que treballi amb un únic objectiu monetari. Deixa que el temps flueixi, no t’avancis.

A l’escola et diuen “si no t’aprens això de memòria no aprovaràs i suspendràs”. Confia en les meves possibilitats i capacitats. No em jutgis. Deixa que el temps flueixi, no t’avancis.

Al parc els diem als nens/es “Vigila que cauràs”. Deixa que l’infant provi, experimenti, es posi objectius i intenti fins on arriben les seves possibilitats. Si cau, aprendrà. I allí estarem per ajudar-los si ho necessiten. I si no cau, el seu rostre reflectirà un èxit escandalós.  Deixa que el temps flueixi, no t’avancis.

Quan et quedes a l’atur, la gent et diu “tranquil/a, ja sortirà alguna cosa”. Deixa que em senti malament. Deixa que passi el meu dol. Ho necessito. Deixa que el temps flueixi, no t’avancis.

Quan trobes una feina, la gent et diu “segur que et va de perles!”. No em presionis, no situïs en mi unes expectatives. Deixa que pugui fer sense pressions socials, deixa que m’adapti, que m’entusiasmi, que em decepcioni o que m’apassioni. Però deixa que el temps flueixi, no t’avancis.

Sempre he pensat en aquest aspecte de la vida. I des de fa un temps ençà (més d’un any i mig ja) que intento dedicar a cada cosa el seu temps, sense avançar-me ni en una situació meva ni en una situació dels altres. El temps és necessari. I avançar-te, sigui pel motiu que sigui (perquè creus que ajudes, perquè creus que motives, perquè creus que encoratges, perquè creus que eduques, perquè creus que és el que has de fer) no és pas la millor opció, sinó no tot el contrari.

Jo no estic preparada.