Lletres d’amor

Perquè el menut tingui el seu nom ben a prop… la meva mare ens va regalar aquestes lletres tan precioses, molsudetes i plenes d’amor per penjar al seu capçal!

I com que el seu nét té un germà amb el qui a més d’estimar-se’l molt, compartiran habitació, el gran de la família no es podia quedar sense les seves! Així que també li ha fet fer les seves!

Un regal preciós que omple l’habitació de personalitat, de detalls, d’identitat personal on cada un té el seu espai. Però sobretot, sobretot, sobretot… d’amor.

Connexió

Els primers moviments del menut dins la panxa eren incòmodes… De cop i volta, sense que tu ho esperis, alguna cosa dins teu es remou. Però no és un moviment clar. És… estrany.

A mesura que avança el temps, els moviments canvien. Deixen de ser petits «pets-per-dins» i pasen a ser cops clars i concisos. En aquest moment tot canvia. Ja no són moviments estranys. Ja és un moviment clar, conscient. Inreïble… De cop i volta estas tan tranquila i… pam! És una sensació molt bonica, fins i tot diria que reconfortant!

I ara, és impresionant. Perquè fins i tot quan li parles… quan el toques a través de la panxa, o quan tens un malestar, quan expresses una emoció… sembla que estiguem connectats. Perquè tot sovint es mou quan ell ho vol, quan ho necessita, és clar. Però a vegades coincideix amb un fet, amb unes paraules, amb un sentiment. I és simplement preciós.

Ara fins i tot quan una tercera persona posa la mà sobre la panxa pot notar els copets. I gaudeixo quan la mà del JA o de la meva mare percep aquests moviments. És com connectar-los a ells dos també amb el menut. I això és el que vull també. Tots tres serem els seus pilars. I així vull que ho sàpiga desde ja.

No sé com anirà tot. És la primera vegada que passo per tot això. Però sé que estic gaudint de cada una de les etapes que visc. Incloses les d’angoixa, l’espera de proves, els vòmits dels tres primers mesos, el mal d’esquena o la necessitat imperiosa de fer pipí cada cinc minuts… jeje.

Anhelo el dia de poder-lo veure, abraçar… me’l penso menjar de dalt a baix! El vull olorar, mirar-lo, parlar-li, acaronar-lo, cantar-li, bressolar-lo… però també vull seguir gaudint de cada moment que passa dins meu. Perquè cada dia que passa aquí dins li pasen coses importants! Obre els ulls, es porta el dit a la boca, els seus pulmons es van fent més autònoms… necessita aquest temps aquí dins. I suposo que jo també! Perquè d’alguna manera el sento créixer. Estem… connectats.

Humans

Com som els humans.

Quan algú fa coses bones, fa bé la seva tasca, etc etc… ho assumim com a quelcom normal. Quan algú que no ho fa mai, de cop i volta fa quelcom bo, ho alabem.

Quan la persona que normalment fa aquell tasca bé, de cop i volta té una relliscada… patapam. Allà que se la critica.

Carai, l’espècia humana.

 

Desembre

Alegria.

Tristor.

Llums.

Il·lusió

Melancolia.

Anyorança.

Pena.

Diversió.

Trobades.

Presents.

Ulls plens de llum.

Records.

Família.

Ganes.

Tot això és desembre.

B E N V I N G U T   D E S E M B R E!!! Sens dubte, i malgrat tot, el meu mes preferit !

El Nom

«El nom, el símbol més pur de la identitat i la individualitat: el nom ens identifica, ens representa, ens «significa». Jo sóc jo i el meu nom, el meu nom és jo. Tot nom té una història única i personal, una forta càrrega emotiva. El nom no l’esculls, perì algú l’escull per a tu i pensant en tu. És un dels primers regals que els pares fan als fills: un nom per a tota una vida. Aquest nom, només aquest, i no qualsevol altre. Les primeres lletres que hem après són les que conformen els nostres noms i, amb la nostra inicial, molts hi tenim una veritable història d’amor»

[Angaleta Bosch]

I jo em sento afortunada. MOLT afortunada d’aquest primer regal (el més autèntic, el que perdurarà per tota la vida) que em van fer.

«Es diu Alba», li va dir la meva mare al meu pare quan vam sortir de quiròfan. Va ser un flechazo. Només veure’m la cara ja va saber com em deia.

GRÀCIES!

El ojo que todo lo ve.

El meu pare tenia sempre al costat de l’ordinador on treballava a casa una bola d’aquestes amb líquid i purpurina a dins. Però aquesta era especial, a més de la purpurina, hi havia un ull. Sí… un ull!! A la meva mare sempre li ha fet una mica de «cosa» i l’entenc!! jeje.

Per mi era quelcom més que una bola. Ell li deia «el ojo que todo lo ve», de la mateixa manera que sempre deia que tenia un ull posat en tot el que feia, sempre a punt per sortir corrents si feia falta.

Avui, la bola té aquest aspecte: ben seca.

Potser quan ho hagi pait, m’animo a reomplir-la d’alguna manera o bé a deixar-la com està. Les desicions millor en fred.

 

La canción más hermosa del mundo

Joaquín Sabina volia escriure «la canción más hermosa del mundo» i La Oreja de Van Gogh composava «te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]»

El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.

Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.

Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.

Com? Quan? On? Tot un mistèri.

19 de maig 2017, Manresa.