Desembre

Alegria.

Tristor.

Llums.

Il·lusió

Melancolia.

Anyorança.

Pena.

Diversió.

Trobades.

Presents.

Ulls plens de llum.

Records.

Família.

Ganes.

Tot això és desembre.

B E N V I N G U T   D E S E M B R E!!! Sens dubte, i malgrat tot, el meu mes preferit !

El Nom

“El nom, el símbol més pur de la identitat i la individualitat: el nom ens identifica, ens representa, ens “significa”. Jo sóc jo i el meu nom, el meu nom és jo. Tot nom té una història única i personal, una forta càrrega emotiva. El nom no l’esculls, perì algú l’escull per a tu i pensant en tu. És un dels primers regals que els pares fan als fills: un nom per a tota una vida. Aquest nom, només aquest, i no qualsevol altre. Les primeres lletres que hem après són les que conformen els nostres noms i, amb la nostra inicial, molts hi tenim una veritable història d’amor”

[Angaleta Bosch]

I jo em sento afortunada. MOLT afortunada d’aquest primer regal (el més autèntic, el que perdurarà per tota la vida) que em van fer.

“Es diu Alba”, li va dir la meva mare al meu pare quan vam sortir de quiròfan. Va ser un flechazo. Només veure’m la cara ja va saber com em deia.

GRÀCIES!

El ojo que todo lo ve.

El meu pare tenia sempre al costat de l’ordinador on treballava a casa una bola d’aquestes amb líquid i purpurina a dins. Però aquesta era especial, a més de la purpurina, hi havia un ull. Sí… un ull!! A la meva mare sempre li ha fet una mica de “cosa” i l’entenc!! jeje.

Per mi era quelcom més que una bola. Ell li deia “el ojo que todo lo ve”, de la mateixa manera que sempre deia que tenia un ull posat en tot el que feia, sempre a punt per sortir corrents si feia falta.

Avui, la bola té aquest aspecte: ben seca.

Potser quan ho hagi pait, m’animo a reomplir-la d’alguna manera o bé a deixar-la com està. Les desicions millor en fred.

 

La canción más hermosa del mundo

Joaquín Sabina volia escriure “la canción más hermosa del mundo” i La Oreja de Van Gogh composava “te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]”

El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.

Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.

Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.

Com? Quan? On? Tot un mistèri.

19 de maig 2017, Manresa.

Sant Jordi 2016

Diu la llegenda que…

Cada any explico la llegenda de Sant Jordi a algú perquè la tinc molt interioritzada, m’emociona i m’encoratja! Dracs, regnes, roses, llibres, amor, tradició…

I un altre any sense la rosa del meu pare. “mentre estigui viu, sempre tindràs la meva rosa”, va dir-me un dia. I així va ser. Cada any. Mai vermella, perquè la vermella era per la meva mare. Per a mi, d’algun altre color.

Mai m’acostumaré al seu buit.

Aquest any, però, ha estat un Sant Jordi diferent. Dolç i amarg, trist i alegre.

He tingut una rosa preciosa del meu company de vida:

DSC_0339I he passat un dia meravellós a Barcelona amb ell i amb la meva mare. Hem rigut, hem parlat, hem voltat, ens hem agafat les mans i he descobert coses que no m’hagués imaginat. Passejant pel barri gòtic, hem anat a parar a una plaça on, mentre escoltava a Txarango, el meu 50% (la meva mare) em descobria una predilecció del meu altre 50%.

Entre alguna llàgrima però sobretot amb somriures, avui he passat el millor Sant Jordi dels últims tres anys.

_20160423_211747