Bomba.

Després d’anys d’anar-li al darrera… anys de lluita, d’incerteses, d’esperançes… Després de 16 anys amb diabetis, fa quatre mesos que no em punxo, des del maig que porto la bomba connectada.

Per què ara? Per què ara si? Per què abans no? Per què…? Per què…?

Van donar-me la oportunitat als pocs mesos de que papa marxès… recordo la plorera mentre pujava sola pel passeig… quan vaig asseure’m a taula amb la Mama i el Jota. Quines cares que feiem tots tres…

I el dia de connectar-me? Aquell primer «clac» que va fer al meu cos. Uau… quants sentiments a flor de pell… quanta il·lusió d’anys dipositada en aquell aparell… quina alegria tan gran… i quina pena tan gran també.

Quantes preguntes… quants per què’s!

Un esforç molt gran de la mama per aconseguir-la.

I potser també una empenta del papa des d’allà on sigui.

El dia a dia és més fàcil ara. Més hores estable i regular. Menys dependència horaria. Més facilitats. Més llibertats. Més autonòmia. Els meus braços descansen. El meu metabolisma s’assembla cada cop més al d’una persona amb un pancrees que funcioni. (bé, caldrà esperar les analítiques per veure’n el resultat també a la sang!)

Encara amb dependència tecnològica, havent de retocar dosis tot sovint… pero sens dubte és una millora de la qual no me’n arrepenteixo gens!

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies….!!!!!!

2014.09.07_VisitemCardona (7)

Ara haurem de seguir anhelant més avanços i millores… !!!!

1 comentario en “Bomba.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *