Gràcies, J.A.

Qui ens ho havia de dir… aquell any, que a dia d’avui estariem vivint junts, casats i amb un fill preciós…

Recordo la seva cara al ensenyar-li el test d’embaràs… recordo els seus ulls mirant-me quan vaig notar al xic moure’s per primera vegada. Recordo com m’ha renyat per agafar massa bosses, com m’ha cuidat durant l’embaràs, l’olor dels seus menjars plens de no-sé-què «perquè això va bé».

Uns ulls plens de vida quan em tocava la panxa, o quan em mirava fer-ho (a totes hores!!). Les visites control per veure com anava tot… i aquell dia… mare meva… els nostres ulls compartien por… però allà estàvem. Quina nit…

I va baixar amb mi a quiròfan. Recordo aquella dona que em punxava quan va dir «tu t’has d’esperar a fora». Què?!

I quan, ja adormida i plena de cables el va anar a buscar… tot estava a punt… no començariem sense ell… El vaig veure entrar, amb aquella bata, aquells peucs i aquell gorro… Això anava de debó… ja era el moment… es va posar al meu darrera, tocant-me el cap tota l’estona… mirant-me… parlant-me… li mirava els ulls altre cop… Estava amb mi, sí. Però eren uns ulls d’inquietut, controlava tot el que passava, el que feien, el que deien… Volia comprovar que tot anès bé… Sens dubte tenir-lo al costat en aquell moment, no sentir-me sola allà baix va fer que em sentís més acompanyada, menys sola, amb caliu… estava a punt de nèixer el nostre fill…

I aquell indescriptible moment de posar-me’l al pit… de mirar al meu fill i de notar com el Josep Antoni ens acaronava… ara a tots dos…

GRÀCIES…!!!

Benvingut

Després d’uns mesos d’il·lusió incontrolada, d’emoció sense límits, de vivències espectaculars amb el Quim dins la panxa… Arriba un dia que els metges et diuen que ja ha de sortir.

I tu no pares de repetir una vegada i una altra la mateixa frase: «no estic preparada!». Els últims mesos d’embaràs, tothom em demanava si tenia ganes de conèixer-lo, que nasqués i pogués veure-li la carona. La resposta era sempre «no». Per què aquestes ganes d’accelerar moments? Per què aquestes ganes de deixar de viure una etapa tan bonica com l’embaràs? És clar que volia veure-li la carona, però… en el seu moment. Ja arribaria!!

I aquell dia, encara que jo no estava preparada… havia arribat. Abans d’hora.

I una barreja de por, d’inseguretat, de nervis i de negació m’invaia. Però sobretot por… L’embaràs havia anat TAN bé!! Era tan feliç mentre ell estava a la panxa! El notava tan a prop meu, hi havia una connexió… les coces, els moviments, el feedback quasi sense saber-ho… s’havia «apoderat» de la meva panxa, l’havia convertit en la seva casa, el seu forn, el seu cau on madurar i anar creant mica en mica, dia rere dia una part d’ell. Dins meu. No, sens dubte, no estava preparada per parir.

I ja no pots més… saps que avui és el moment però no pots… així que decideixes anar a fer un volt per la planta de l’habitació. I quan sembla que estirar les cames t’ha anat bé… la conversa amb el teu fill encara dins la panxa sembla haver-te tranquilitzat… entres a l’habitació i t’asseus al llit una estona… les infermeres entren i et porten un bressol d’hospital.

Ostres… això comença a ser cada vegada més real… la propera vegada que miri el bressol… segurament el meu fill serà a dins… tot és surealista, increible, bonic però… quina por…

I després de moltes hores, o de poques hores… després de TAN patir… tens al teu fill a sobre el teu pit… brut… acabat de sortir… i tu no pots parar de tremolar… què ha passat? On és ara la por? En què s’ha transformat?

Benvingut al món, Quim.