Regals

L’altre dia llegia un article en una web on deia “Que no debemos regalar jamás en Navidad”. Per curiositat vaig entrar i deia que si us plau, no regaléssim mai de la vida mitjons, bisuteria o pijames. 

Vaig riure molt jeje. Però molt! 

Penso (això és opinió personal total basada en la meva experiència i els meus sentiments) que TOT s’hi val. 

Fer un regal implica TANTES coses! Pensar en la persona, tenir-la al cap durant una bona estona, pensar en els seus gustos, els colors que li agraden, les seves aficions, … implica pensar en allò perfecte per a aquesta persona, buscar-ho i comprar-ho. Buscar un paper per embolicar perfecte per a ell/a, posar-hi una bona cinta, una nota ben bonica amb un paper ben bonic… Tot pensat per a aquesta persona! Què més dona si són uns mitjons, unes arrecades o un pijama? Si és una d’aquestes tres coses (impossible segons la web que us dèia al principi) serà perquè la persona destí li agraden les arrecades, els pijames o els mitjons! I no seran uns mitjons qualsevols, no! Estaran triats amb cura, atenció, dedicació i amor! 

Fer un regal, ja sigui per Nadal, per un aniversari o simplement perquè et ve de gust fer el regal, és una de les coses més boniques que hi ha al món! Perquè per uns instants… l’única cosa que tens al cap és aquella persona. I per tant, a banda del regal físic hi ha un regal molt més important: el temps i l’escalf. 

Nou any.

I a la fi, desembre ha passat, com qui no vol la cosa… i és que semblava un mes molt llarg, un mes que vaig començar amb el peu esquerra, sense ganes.

No sé d’on vaig treure les forçes, però el dia vint i pico vam fer l’arbre i vam posar quatre coses de Nadal a casa. No sé d’on les vaig treure però ho vam fer.

Suposo que arriba un moment que penses que tu estas viva, que tens la oportunitat de veure coses i que potser l’any que ve, qui sap, potser l’any que ve ets tu qui no ho pot veure. Així que ho vam fer.2014.12.14_NadalAcasa (2)

Vam muntar l’arbre, el dia 25 vam reunir-nos per dinar i va estar prou bé. El 26, amb dificultats perquè era el primer any que ho organitzava també va anar bé. A casa, amb la mama, el Jota i els tiets. Què extrany, cuinavem nosaltres. Però com que a tots ens recorria el mateix sentiment de raresa, ens en vam ensortir prou bé!

Per cap d’any vàrem marxar a la muntanya, a un balneari, a desconnectar de tots, de tothom, del món. I vaja si ho vam fer! No teniem ni cobertura!

2014.12.31_CapDany_Rocallaura 20

Fins i tot el dia de reis. Què extrany també. Què difícil. Però el vam passar. Amb llàgrimes, amb somriures i amb aquest sentiment que et recorria de dalt a baix. Però com abans, com a (quasi) tots ens recorria aquest mateix sentiment, tot va ser més fàcil.

Però he de retrocedir una mica abans de reis…

El 27 va ser el meu aniversari. 30 anys. L’any passat, quan en vaig fer 29 el meu pare em va dir “l’any que ve ho hem de celebrar amb una festa ben grosa que en faras 30!”. Com és de suposar, no tenia jo el cos per celebracions però tot i així vaig acceptar fer alguna cosa: un sopar a casa de la meva mare. De fet no podia quedar-me a casa tot el dia, no hagues estat just. Al cap i a la fi, va ser ella qui va fer l’esforç un 27 de desembre. No era just per ella, ni per mi, ni per ningú. Així que vaig acceptar: un sopar a última hora del dia amb la mama, el Jota, el nen i la iaia. Cinc a casa, sopant tranquilets. I de fet era el que necessitava perquè aquell dia no vaig aixecar-me del tot simpàtica (ho sento, carinyu!!!!) però amb tota la paciència del món, ho va entendre.

El que no vaig entendre van ser les presses per anar, a les cinc a un parc nou amb algun castell inflable perquè l’Eloy i l’Agus juguessin. Si, havíem quedat. Però caram, que eren aquelles presses!  Era el meu dia i no tenia ganes de res, doncs al menys, Jota, deixa que ens ho prenguem amb calma!

Res… que no… tot de pressa.

Cullons.

No haviem quedat amb l’Agus. Al creuar la porta, un “llença’t, cada instant és únic no es repetirà” dita per molta gent amb una careta de la meva cara, em cantaven.

No vaig poder aguantar-me.

El meu pare (el meu 50%) no hi era. Però la meva mare (el meu 50%) junt amb el meu home van saber convertir aquell dia en un dia que, de ben segur, no oblidarè mai.

Van saber donar-li la volta al dia, la volta a la truita. Allà hi havia gent de tot tipus! El meu equipazo de la FUB, els DOMINICUS, els meus TIETS, les meves amigues del BAGES, amics nous, amics de tota la vida, l’Anna de GEO… la meva iaia, representants de cada una de les meves etapes de la vida allà reunits, per mi. Puc anomenar a cada una de les persones, perquè les tinc gravades a la retina.

Horacio Quiroga va dir una vegada No escrobas bajo el imperio de la emoción. Déjala morir y evócala luego. Si eres capaz entonces de revivirla tal cual fue, has llegado en arte a la mitad del camino.

I això és el que em passa cada vegada que ho recordo. Que tot i que ja fa dies, no puc evitar l’emoció. L’emoció de tot el que vaig sentir, de tot el que va passar. La gent, les abraçades, les mirades complices, el tracte tan maco de la gent del local, els petons de tots i cada una de les persones que eren allà, els gestos, els pergamins, les pancartes, les paraules, els fanalets… TOT, absolutament TOT. Fins i tot, vaig bufar, tancant els ulls per un desig, les espelmes.

I tot, perquè dues persones van proposar-se que aquell dia, no me’n aniria a dormir de la mateixa manera que vaig despertar-me.

Mama, Jota, us estimo TANT!

Que a penes tinc paraules per seguir. Així que la resta queda dins. Un sentiment per cada segon que vaig viure, per cada persona que vaig veure, per cada cosa que va passar, que si descric amb paraules perd importància.

Així que només em queda dir que…

G R À C I E S!

DSC_6657