Nou any.

I a la fi, desembre ha passat, com qui no vol la cosa… i és que semblava un mes molt llarg, un mes que vaig començar amb el peu esquerra, sense ganes.

No sé d’on vaig treure les forçes, però el dia vint i pico vam fer l’arbre i vam posar quatre coses de Nadal a casa. No sé d’on les vaig treure però ho vam fer.

Suposo que arriba un moment que penses que tu estas viva, que tens la oportunitat de veure coses i que potser l’any que ve, qui sap, potser l’any que ve ets tu qui no ho pot veure. Així que ho vam fer.2014.12.14_NadalAcasa (2)

Vam muntar l’arbre, el dia 25 vam reunir-nos per dinar i va estar prou bé. El 26, amb dificultats perquè era el primer any que ho organitzava també va anar bé. A casa, amb la mama, el Jota i els tiets. Què extrany, cuinavem nosaltres. Però com que a tots ens recorria el mateix sentiment de raresa, ens en vam ensortir prou bé!

Per cap d’any vàrem marxar a la muntanya, a un balneari, a desconnectar de tots, de tothom, del món. I vaja si ho vam fer! No teniem ni cobertura!

2014.12.31_CapDany_Rocallaura 20

Fins i tot el dia de reis. Què extrany també. Què difícil. Però el vam passar. Amb llàgrimes, amb somriures i amb aquest sentiment que et recorria de dalt a baix. Però com abans, com a (quasi) tots ens recorria aquest mateix sentiment, tot va ser més fàcil.

Però he de retrocedir una mica abans de reis…

El 27 va ser el meu aniversari. 30 anys. L’any passat, quan en vaig fer 29 el meu pare em va dir «l’any que ve ho hem de celebrar amb una festa ben grosa que en faras 30!». Com és de suposar, no tenia jo el cos per celebracions però tot i així vaig acceptar fer alguna cosa: un sopar a casa de la meva mare. De fet no podia quedar-me a casa tot el dia, no hagues estat just. Al cap i a la fi, va ser ella qui va fer l’esforç un 27 de desembre. No era just per ella, ni per mi, ni per ningú. Així que vaig acceptar: un sopar a última hora del dia amb la mama, el Jota, el nen i la iaia. Cinc a casa, sopant tranquilets. I de fet era el que necessitava perquè aquell dia no vaig aixecar-me del tot simpàtica (ho sento, carinyu!!!!) però amb tota la paciència del món, ho va entendre.

El que no vaig entendre van ser les presses per anar, a les cinc a un parc nou amb algun castell inflable perquè l’Eloy i l’Agus juguessin. Si, havíem quedat. Però caram, que eren aquelles presses!  Era el meu dia i no tenia ganes de res, doncs al menys, Jota, deixa que ens ho prenguem amb calma!

Res… que no… tot de pressa.

Cullons.

No haviem quedat amb l’Agus. Al creuar la porta, un «llença’t, cada instant és únic no es repetirà» dita per molta gent amb una careta de la meva cara, em cantaven.

No vaig poder aguantar-me.

El meu pare (el meu 50%) no hi era. Però la meva mare (el meu 50%) junt amb el meu home van saber convertir aquell dia en un dia que, de ben segur, no oblidarè mai.

Van saber donar-li la volta al dia, la volta a la truita. Allà hi havia gent de tot tipus! El meu equipazo de la FUB, els DOMINICUS, els meus TIETS, les meves amigues del BAGES, amics nous, amics de tota la vida, l’Anna de GEO… la meva iaia, representants de cada una de les meves etapes de la vida allà reunits, per mi. Puc anomenar a cada una de les persones, perquè les tinc gravades a la retina.

Horacio Quiroga va dir una vegada No escrobas bajo el imperio de la emoción. Déjala morir y evócala luego. Si eres capaz entonces de revivirla tal cual fue, has llegado en arte a la mitad del camino.

I això és el que em passa cada vegada que ho recordo. Que tot i que ja fa dies, no puc evitar l’emoció. L’emoció de tot el que vaig sentir, de tot el que va passar. La gent, les abraçades, les mirades complices, el tracte tan maco de la gent del local, els petons de tots i cada una de les persones que eren allà, els gestos, els pergamins, les pancartes, les paraules, els fanalets… TOT, absolutament TOT. Fins i tot, vaig bufar, tancant els ulls per un desig, les espelmes.

I tot, perquè dues persones van proposar-se que aquell dia, no me’n aniria a dormir de la mateixa manera que vaig despertar-me.

Mama, Jota, us estimo TANT!

Que a penes tinc paraules per seguir. Així que la resta queda dins. Un sentiment per cada segon que vaig viure, per cada persona que vaig veure, per cada cosa que va passar, que si descric amb paraules perd importància.

Així que només em queda dir que…

G R À C I E S!

DSC_6657

 

 

Sopar!

Aquest divendres passat vam fer una trobada, com és habitual cada cert temps. En tenia moltes ganes, però és que a més ens ho vam passar genial!

Una feina que un dia ens va unir, i on vàrem crear un cercle que ja es palpava a l’ambient. Un cercle que va més enllà que en l’àmbit laboral, vam crear un cercle d’amistat, de vides i de vincles. I això es nota quan ens reunim, perquè les hores ens passen que no ens n’adonem! Compartim experiències, vivències, sentiments, percepcions… expliquem anècdotes, il·lusions, metes que tenim a nivell personal o professional, ens expliquem temors, ens recolsem…

Les nostres cares delaten la complicitat que tenim! Mireu quin equip!! (Mius i Ceci, falteu vosaltres!!!)

Blog 1

Sóm més que un grup d’amics, som una petita colla on ens estimem, ens fem petons i abraçades mortals!!! Ah! I riem!! … Oi tant si ho fem!! I quin fart que ens en vam fer!!!

Blog 2

Parlem amb complicitat, fem el ruc, ens divertim, ens escoltem i ens comprenem!

Blog 3

I ballem! Ens ho passem en gran!

Blog 4

Sabeu per què? Perquè som importants els uns per als altres. Mireu quins somriures!!

Blog 5Ens veim aviat, si? Aquesta vegada tots vuit!!! D’acord??? Vinga que setembre està a tocar! Bones vacances família!!

 

Sopar!

El dissabte vam sopar a casa amb la Ceci i el Najib!! Una combinació de luxe amb…

Uns entrants, un pastís de carn i unes maduixes amb xocolata! Un sopar per llepar-se’n els dits!

Sopar

Seguit d’una sessió de sofà, música, xarrameca, riures, joc, mitjons i beure!

Sopar_Joc

Tot resumit amb 4 fotos: una nit d’amor, d’amistat, de compenetració, d’afinitat i de bon rotllo!!

Sopar_AmistatRepetirem ben aviat!

 

Dinar de diumenge!

Diumenge al matí vam compartir una paella al solet de la terrassa d’uns amics de St.Fruitós. Uns amics que son part de la família, una família amb qui compartir bons moments, però també dolents. Llàgrimes i riures. Anècdotes divertides i temors. I és que això és precisament el que comparteixes amb els amics que consideres part de la teva familia: tot. Riem a «carcajada limpia» tot el que podem i també ens recolzem quan cal. Anem aqui i allà. Aprenem i creixem plegats. I això és el que passa quan les teves portes i les seves estan obertes sempre: que el vincle, els moments compartits i les històries individuals compartides acaben construint una història conjunta. Una història mooooolt bonica!

Vam passar un migdia i una tarda favulosa!!

Sin título

AnaMari, Jaime, Ainhoa, Adrian, Lidia, Zopi, JA i jo! Un brindis per nosaltres! I per la Marieta que ens va acompanyar… jeje

Marató de contes!

Aquest passat dissabte dia 20, a la Biblioteca del Casino de Manresa es va fer la Marató de contes! Les dues sales de l’Àrea Infantil de la Biblioteca es van destinar a explicar contes populars sense parar. El més xulo de tot és que la marató es va organitzar des de segon d’E.I. de la FUB perquè l’activitat s’engloba dins d’una de les assignatures (i, és clar, puntua). Aquest era el cartell que es va repartir:

DSC_2310

Nosaltres vam escollir «El Patufet» com a conte tradicional i el vam explicar amb ombres xines! Tot una experiència per nosaltres perquè no ho haviem fet mai! I el resultat… està gravat en un vídeo jeje. (Ufff ufff!!!!). Per plasmar una mica aqui la posada en escena, aqui enganxo una captura de pantalla del vídeo. No es veuen les ombres perquè així ens veiem totes les del grup, tot just abans de començar…

PATUFETTT

Heu vist quines patufetes?? jeje. Hem fet (de fet el fem!!) un molt bon equip totes quatre! La Montse, l’Eli, la Virgi i jo ens vam compenetrar fins al final! Com en tot aprenentatge bidireccional, sempre hi ha coses a millorar! I és just això el que ens emportem totes quatre: l’experiència, l’equip, les ganes i una avaluació general amb tot d’aspectes a repetir i alguns a millorar!! Poc a poc…. !!! Però amb moooolta il·lusió!

[Com la il·lusió que espero els hi faci a la resta de l’equip veure’s al blog ;) ]

Gràcies als espectadors (no gaires per cert… jeje era massa d’hora!!!) i a la meva mare i al JA per venir!!! Vaig sentir-me molt acompanyada, em fa fer molta il·lusió!!!