Regals

L’altre dia llegia un article en una web on deia “Que no debemos regalar jamás en Navidad”. Per curiositat vaig entrar i deia que si us plau, no regaléssim mai de la vida mitjons, bisuteria o pijames. 

Vaig riure molt jeje. Però molt! 

Penso (això és opinió personal total basada en la meva experiència i els meus sentiments) que TOT s’hi val. 

Fer un regal implica TANTES coses! Pensar en la persona, tenir-la al cap durant una bona estona, pensar en els seus gustos, els colors que li agraden, les seves aficions, … implica pensar en allò perfecte per a aquesta persona, buscar-ho i comprar-ho. Buscar un paper per embolicar perfecte per a ell/a, posar-hi una bona cinta, una nota ben bonica amb un paper ben bonic… Tot pensat per a aquesta persona! Què més dona si són uns mitjons, unes arrecades o un pijama? Si és una d’aquestes tres coses (impossible segons la web que us dèia al principi) serà perquè la persona destí li agraden les arrecades, els pijames o els mitjons! I no seran uns mitjons qualsevols, no! Estaran triats amb cura, atenció, dedicació i amor! 

Fer un regal, ja sigui per Nadal, per un aniversari o simplement perquè et ve de gust fer el regal, és una de les coses més boniques que hi ha al món! Perquè per uns instants… l’única cosa que tens al cap és aquella persona. I per tant, a banda del regal físic hi ha un regal molt més important: el temps i l’escalf. 

Desembre

“Aquí és Nadal i estic content […]” ressona dins del meu cap. Mentre mil imatges vénen i van.

Hi ha cases on el Nadal només hi és present si hi ha canalla. Jo no ho puc comartir ni entendre. El RunRun del Nadal viu en tu mateix i per tant no fa falta que hi hagi infants rondant per casa per decorar, olorar i sentir tot el que aquesta època aporta.

Quan vaig anar a viure sola, de les primeres coses que vaig fer va ser comprar l’arbre de Nadal. Ben gran! Per poder guarnir-lo mentre oloro aquesta època. Sí, olorar-la. Jo l’oloro. I quan tanco els ulls hi veig llums i colors.

Comença el meu mes preferit. La meva època preferida. El fred. El desembre. L’hivern. Va haver un any una mica crític per a mí i els meus cascabells de Nadal. Un any on negava sentir-los. Fins que vaig capgirar aquest sentiment: negar vol dir oblidar? Jo no ho faig això. Jo no sóc així. De manera que encara que hi hagi dies i moments tristos, melancòlics o amb llàgrimes, sens dubte vindràn seguits de somriures, records bonics i abraçades d’aquells qui més estimo.

Per això segueix sent, malgrat tot, la meva època de l’any. La meva. Així que comença avui un altre mes fabulós ple d’il·lusions, cançons, llums, olors i colors.

De fet…  mireu qui ha arribat ja a casa! Hola tió!

27 desembre 2017

Dia rodó!

M’encanta el Nadal, m’encanten les llums, m’encanten els colors! I evidentment m’encanta el 26 i el 27!!!

 

26/12: Sant Esteve sempre a Manresa!

 

27/12: Al matí amb el meu pare!

 

27/12: Al migdia amb la meva mare!

 

27/12: Bufant les espelmes!

 

27/12: A la tarda al cine!

 

27/12: i durant tooooot el dia… amb el meu company de vida.

Fantàstic dia. Dia rodó!

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)

Nou any.

I a la fi, desembre ha passat, com qui no vol la cosa… i és que semblava un mes molt llarg, un mes que vaig començar amb el peu esquerra, sense ganes.

No sé d’on vaig treure les forçes, però el dia vint i pico vam fer l’arbre i vam posar quatre coses de Nadal a casa. No sé d’on les vaig treure però ho vam fer.

Suposo que arriba un moment que penses que tu estas viva, que tens la oportunitat de veure coses i que potser l’any que ve, qui sap, potser l’any que ve ets tu qui no ho pot veure. Així que ho vam fer.2014.12.14_NadalAcasa (2)

Vam muntar l’arbre, el dia 25 vam reunir-nos per dinar i va estar prou bé. El 26, amb dificultats perquè era el primer any que ho organitzava també va anar bé. A casa, amb la mama, el Jota i els tiets. Què extrany, cuinavem nosaltres. Però com que a tots ens recorria el mateix sentiment de raresa, ens en vam ensortir prou bé!

Per cap d’any vàrem marxar a la muntanya, a un balneari, a desconnectar de tots, de tothom, del món. I vaja si ho vam fer! No teniem ni cobertura!

2014.12.31_CapDany_Rocallaura 20

Fins i tot el dia de reis. Què extrany també. Què difícil. Però el vam passar. Amb llàgrimes, amb somriures i amb aquest sentiment que et recorria de dalt a baix. Però com abans, com a (quasi) tots ens recorria aquest mateix sentiment, tot va ser més fàcil.

Però he de retrocedir una mica abans de reis…

El 27 va ser el meu aniversari. 30 anys. L’any passat, quan en vaig fer 29 el meu pare em va dir “l’any que ve ho hem de celebrar amb una festa ben grosa que en faras 30!”. Com és de suposar, no tenia jo el cos per celebracions però tot i així vaig acceptar fer alguna cosa: un sopar a casa de la meva mare. De fet no podia quedar-me a casa tot el dia, no hagues estat just. Al cap i a la fi, va ser ella qui va fer l’esforç un 27 de desembre. No era just per ella, ni per mi, ni per ningú. Així que vaig acceptar: un sopar a última hora del dia amb la mama, el Jota, el nen i la iaia. Cinc a casa, sopant tranquilets. I de fet era el que necessitava perquè aquell dia no vaig aixecar-me del tot simpàtica (ho sento, carinyu!!!!) però amb tota la paciència del món, ho va entendre.

El que no vaig entendre van ser les presses per anar, a les cinc a un parc nou amb algun castell inflable perquè l’Eloy i l’Agus juguessin. Si, havíem quedat. Però caram, que eren aquelles presses!  Era el meu dia i no tenia ganes de res, doncs al menys, Jota, deixa que ens ho prenguem amb calma!

Res… que no… tot de pressa.

Cullons.

No haviem quedat amb l’Agus. Al creuar la porta, un “llença’t, cada instant és únic no es repetirà” dita per molta gent amb una careta de la meva cara, em cantaven.

No vaig poder aguantar-me.

El meu pare (el meu 50%) no hi era. Però la meva mare (el meu 50%) junt amb el meu home van saber convertir aquell dia en un dia que, de ben segur, no oblidarè mai.

Van saber donar-li la volta al dia, la volta a la truita. Allà hi havia gent de tot tipus! El meu equipazo de la FUB, els DOMINICUS, els meus TIETS, les meves amigues del BAGES, amics nous, amics de tota la vida, l’Anna de GEO… la meva iaia, representants de cada una de les meves etapes de la vida allà reunits, per mi. Puc anomenar a cada una de les persones, perquè les tinc gravades a la retina.

Horacio Quiroga va dir una vegada No escrobas bajo el imperio de la emoción. Déjala morir y evócala luego. Si eres capaz entonces de revivirla tal cual fue, has llegado en arte a la mitad del camino.

I això és el que em passa cada vegada que ho recordo. Que tot i que ja fa dies, no puc evitar l’emoció. L’emoció de tot el que vaig sentir, de tot el que va passar. La gent, les abraçades, les mirades complices, el tracte tan maco de la gent del local, els petons de tots i cada una de les persones que eren allà, els gestos, els pergamins, les pancartes, les paraules, els fanalets… TOT, absolutament TOT. Fins i tot, vaig bufar, tancant els ulls per un desig, les espelmes.

I tot, perquè dues persones van proposar-se que aquell dia, no me’n aniria a dormir de la mateixa manera que vaig despertar-me.

Mama, Jota, us estimo TANT!

Que a penes tinc paraules per seguir. Així que la resta queda dins. Un sentiment per cada segon que vaig viure, per cada persona que vaig veure, per cada cosa que va passar, que si descric amb paraules perd importància.

Així que només em queda dir que…

G R À C I E S!

DSC_6657

 

 

Desembre

Fa 10 dies que vam encetar desembre…

Com n’és d’especial per a mi aquest mes! Sempre ho ha sigut. Un mes màgic.

No sabem pas que passarà, però al menys, sé que el començo amb il·lusió, perquè sense il·lusió ni passió per allò que vols … res funciona.

Així que avui per fi la olor a Nadal ha arribat a casa! Huummm!!!! Oiteu!

Un arbre ple de llums i boletes que donen vida al Nadal. Començem per aqui. I segur segur segur, que ens esperem dies meravellosos.

Jo, li posarè tota la il·lusió del món, com sempre. I més a més, farè el possible per contagiar aquesta il·lusió i aquestes ganes … ;)

Bon començament de Desembre!!!