9 juliol 2018

Ahir va ser l’aniversari del meu pare. 59 anys!

Des de fa quatre anys, la mama, el Josep Antoni, l’Eloy i jo anem al bosc i berenem allà, fem un picnnic amb ell.

Ahir, però, també li portàvem un regal.

El divendres ens vàrem casar (sí!!! això… en un altre capítol) i el ram l’hem guardat fins ara per poder-li portar. És el seu regal.

Per molts anys. Xin xin.

30 juny 2018

Demà és el meu DiabAniversari. Sí. Demà fa 20 anys… sí! VINT anys que vaig ingresar a l’hospital i que va canviar la meva vida. La meva i sens dubte la dels meus pares.

Tres anys després del diagnòstic, llegia en una revista  que l’esperança de vida de les persones amb diabetis era de 20 anys. Enfadada amb mí, amb la revista i amb el món en general, vaig decidir escriure i reivindicar un PROU a les notícies sensacionalistes i morboses que guanyen subscriptors però malmeten la salut mental d’aquells a qui els toca d’aprop. Per sorpresa la meva, van publicar la meva queixa i van demanar disculpes. Vaig comprometre’m a escriure’ls quan hagues arribat la data. Porto 18 anys esperant, 18 anys sent conscient d’una tasca pendent amb ells: enviar-los una carta saludant-los. Perquè vint anys després, segueixo viva.

Aquí va la nota que els he enviat…

Hola,

Hace unos catorce años, escribí una carta de opinión que publicasteis y además contestasteis.

Hace unos catorce años, leía con asiduidad vuestra revista. Un día topé con un artículo bastante morboso: la esperanza de vida de las enfermedades más comunes hoy en día. “Así nos pegan las nueve enfermedades más comunes”, decía el título del artículo vuestro.

Yo llevaba ya algunos años conviviendo con la diabetes y leer que mi esperanza de vida eran 20 años (desde el diagnóstico) me dio una patada allá donde más duele.

¿Por qué? Pues porque cuando te diagnostican una patología con la que morirás porqué no hay una cura, haces un trabajo interno de aquellos de campeonato. Tu y también quienes están más cerca de ti. En mi caso, mi madre y mi padre. Aprendimos en un tiempo récord a contar los gramos de los alimentos, pasarlos a número de raciones y hacer los cálculos necesarios para poder hacer en una comida el aporte necesario. A la vez, calcular la dosis de insulina necesaria teniendo en cuenta el aporte de hidratos, el ejercicio que acaba de realizar o realizaría después de la comida y el valor de glucemia en sangre del momento. Todo eso, claro, sin tener en cuenta si hay un desajuste hormonal, unos granos de más, una discusión con alguien o unos nervios pre examen.

Aprendes a contar. A analizar tus síntomas cada medio minuto por si tienes una bajada poder detectarla a tiempo. Te las ves y te las deseas para poder mantener, aun haciéndolo todo correctamente, unos niveles dentro de lo normal. Los pinchazos. Los controles. Los cálculos constantes. Los horarios. Las normas. Aprendes a vivir de otra manera. En tu cuerpo ya no solo cuenta lo que tú quieres, sino que tienes que ponerte de acuerdo con la diabetes. Si tienes una gastroenteritis y todo lo que comes lo vomitas, pero en ese momento tienes una hipoglucemia… ya puedes tener toda la gastroenteritis del mundo, que si no quieres terminar mal, ya puedes ingerir algo.

Aprendes a luchar contra aquellos que te dicen que el carné de conducir lo tienes que renovar cada año (y ganas (un poco) esa lucha).

Aprendes a hacer exámenes en la universidad pendiente de aquello que has estudiado, de aquello que estás redactando y por supuesto, pendiente de la hora porqué tienes que parar el examen, controlarte, pensar cuanta insulina necesitas y volver a ello. Y cuando has sacado en ese examen un 6, en realidad ese 6 es un 10. Porqué tenías más cosas en la cabeza que solo vomitar algo que habías estudiado.

Aprendes a luchar contra los falsos mitos. Aprendes a vivir con ello. Ojo! Aprendes muchas cosas positivas! Muchas!

Y justo cuando estás en ese momento en el que tu madre y tu padre que TANTO te han ayudado y tú que ya lo tienes como si hubiese sido así toda la vida… Justo entonces lees un artículo en una de las revistas que más te gustan en el que dice que tu esperanza de vida va a ser de 20 años. Toma jarrón de agua fría en pleno invierno.

En fin, me atreví a escribiros. Me atreví porqué entre otras cosas soy luchadora. Y para sorpresa la mía, publicasteis parte de lo que escribí i también me contestasteis pidiendo disculpas y rectificando.

En mi carta os decía que esperaba poder escribiros a los 65 años.

Todavía no he llegado… pero mañana, día 30 de junio, hará 20 años exactos que me diagnosticaron diabetes.

Desde hace trece años, tenía un reto: llegar a los 20 años con diabetes y escribiros. Soy consciente que muchas cosas han pasado en éste tiempo y quizás las personas que leáis esto no estabais por ese entonces.

Pero tengo una obligación moral conmigo misma (conmigo y con mi diabetes) de escribiros ahora, cuando se supone que se iba a terminar mi vida, para saludaros. Para deciros que aún sigo aquí.

Adjunto el artículo y la carta que os mandé hace trece años.

Un saludo bien dulce…

Alba.

20 desembre 2016

Ahir…

Sí, ahir va fer anys la persona amb la que, amb il·lusió, passió, estima, respecte, complicitat, carinyo i diversió, caminem de la mà per la vida.

2016-12-08_girona13

Encarant tot allò que ve, amb llàgrimes o amb somriures. Tan hi fa. L’important és que SEMPRE ho encarem de la mateixa manera: agafats de la mà.

2016-12-20_aniversarija-5

PER MOLTS ANYS!!!

28 octubre 2016

Avui és l’aniversari de la meva mare!!!!!

I precisament avui, la frase que em regala el calendari de sobretaula és… «Las palabras son semillas. Para cosechar cosas buenas en la vida, siembra palabras con cariño, fuerza, energía y victoria«.

Precisament avui!!!!! Ella ha conreat llavors des del dia que em va notar a la seva panxa. I no només amb paraules sinò també amb força, amb sinceritat, amb empempta, amb energía, amb voluntat, amb fe (per què no?), amb objectivitat i amb passió.

Amb… en definitiva, amb tot allò que és ella. Una persona lluitadora, valenta i amb força, que li planta cara a totes les adversitats que es va trobant a la vida. Amb por, és clar. Però endavant.

I algú que t’encoratja, que no deixa que t’enfonsis.

Les seves paraules, els seus gestos, les seves accions i els seus pensaments i sentiments, sempre, SEMPRE m’acaronen. I sempre, SEMPRE m’han acompanyat i m’acompanyen. Què faria la mama si…? Aqui em diria…?

I és que tenim un cordó umbilical invisible a l’ull humà, imperceptible per la resta. Però que totes dues el notem i sabem que hi és. Perquè estem connectades, allà on anem, per molts o pocs kilòmetres que ens separin. Un cordó indestructible!

Avui va per ella… per la meva HEROÏNA, pel meu MIRALL, per … perquè l’estimo TANT!

2016-08-18_islandia-22_godafoss_lacascadadelsdeus

FELIÇOS 55!!!!!

Alexia (3)

Ahir va ser l’aniversari de l’Alexia!

Tres anyets ja des de que va nèixer! I està feta una dona! Riallera, xarrameca, sociable… i presumida!!! :)

Està guapíssima!!!

2015.08.20_ParcDeLagulla (22)

Un petó ben gran per ella! (i per molts anys més!!!)

Arya (2)

Dimecres passat va ser l’aniversari de l’Arya, la petita en va fer dos!

I diumenge vam poder anar a la festa que celebràven, i allà vam compartir un moment molt maco amb ella, els seus pares i més familiars i amics.

A part de passar-nos-ho molt bé, també ens vam emocionar veient un video del seu segon any de vida on, amb molta il·lusió, hi formàvem part!!!

IMG-20160717-WA0025 (1)_Monkey

Contenta de ser, una tieta afortunada!!!! Per molts anys a la petita!!!!

Luck (8)

El divendres passat va ser l’aniversari del Luck!

Encara recordo el primer dia que el vaig veure… amagat sota una caixa perquè els altres gats no l’ataquessin… va ser amor a primera vista!

_20160403_114430

I des d’aleshores, és el meu ullets… És mimós, mandrós, es deixa fer de tot! És un buenazo… és… el meu trasto! i viu… com un rei! jeje

Un gat que no ensenya mai les ungles, que s’apropa quan les coses no van bé, un company inseparable… VUIT anys acompanyant-me allà on vaig. És… indescriptible!

Així que: PER MOLTS ANYS AL LUCK!

DSC_0150

20 Desembre 2015

Aquest dia va fer anys el Josep Antoni. Aquell home amb el qui fa més de cinc anys que comparteixo el camí de la vida.

Precisament aquest any n’ha fet 40! Un número rodó, un número especial, un número que no podia passar desapercebut! Així que des de fa temps que tot gira entorn un regal molt especial. Un regal envoltat de natura, de neu, de silenci, de tranquilitat i alhora de moltes persones, paraules, anècdotes i records.

Un cap de setmana perduts… què més podria demanar? Bé, això potser se li podría demanar a ell!! jeje2015.12.18_CapDeSetmanaSorpresa_ErillLaVall 09

(A dalt: la foto més bonica del món)

El cap de setmana, la sorpresa de «raptar-lo», els sobres de cada dia, els regals físics, els regals emocionals i els regals psicològics. Una mica de tot! El més important, però, és que cada un d’ells estan fets des del carinyo i amb preparats i triats amb tota la cura del món.

IMG-20151221-WA0045

PER MOLTS ANYS !!!!!!!!!!!!! 

Alex (2)

Avui és el segon aniversari de l’Alexia!!!!

La xicarrona creix, creix, creix… i creix xarrameca, espavilada i guapíssima!!! I a la «tieta» de Manresa se li cau la baba cada cop que la veu… jeje.

2015.04.25_Alexia 02Per molts anys més, petita!