Temps

Temps per tocar

Temps per observar

Temps per somriure

Temps per mirar

Temps per besar

Temps per provar

Temps per créixer

Temps per abraçar

Temps per fer pessigolles

Temps per olorar

Temps per descobrir

Temps… Sense pressa.

TU i JO

TU i JO. Sí, en majúscules.

Fa poc que és entre nosaltres. Fa poc que va sortir de dins, del meu ventre. Fa tan poc… i alhora sembla que faci TANT! Sembla que ens coneguem de sempre…

Fa poc que notava les seves patadetes a la panxa. Ara les noto a l’esquena al llit quan es desperta.

Fa poc pensava com seria. Ara conec totes les parts del seu cos.

Fa poc m’amoïnava fer-ho bé. Ara segueix amoïnant-me. (jeje)

TU i JO. Aquest binomi que pensava tan irreal… TU i JO.

M’espantava no saber què fer en segons quina situació. No sé d’on surt l’instint. D’on surt aquest «saber» què té. És visceral, és primitiu, és instintiu.

La meva mare (el meu mirall) em deia l’altre dia «és una passada com et mira, com et coneix, com es calma quan cantes segons què, com riu quan cantes una altra, com et segueix, com et mira…». No n’era conscient. I és TAN bonic veure-ho! Entendre’l, que t’entengui.

Veure com si li cauen les parpelles quan el bressolo… com se li obre la boca mentre dorm plàcidament als meus braços… L’escalfor que desprenen els nostres cossos junts, quan fem teta, quan dormim, quan ens abracem, quan juguem, quan ens toquem…

Tot just ara juga amb la meva ma mentre cantem, mentre l’acarono, mentre fem teta… i què bonic… i què especial… i que… TU i JO.

M’ENCANTA. Simplement, M’ENCANTA.

La canción más hermosa del mundo

Joaquín Sabina volia escriure «la canción más hermosa del mundo» i La Oreja de Van Gogh composava «te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]»

El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.

Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.

Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.

Com? Quan? On? Tot un mistèri.

19 de maig 2017, Manresa.