La canción más hermosa del mundo

Joaquín Sabina volia escriure “la canción más hermosa del mundo” i La Oreja de Van Gogh composava “te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]”

El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.

Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.

Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.

Com? Quan? On? Tot un mistèri.

19 de maig 2017, Manresa.

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)