Seient del darrera

Fa bastants anys, treballava a Texpol.

Necessitava un cotxe i, no en recordo el motiu, no tenia el meu allà. Una companya que mica en mica s’havia convertit en un àngel de la guarda que vetllava per mi, em va deixar el seu cotxe.

Un Peugeot.

No recordo on anava. No recordo per a què el necessitava. No en recordo la matrícula.

Però hi ha una cosa que recordo amb molta claredat perquè em va impressionar molt: asseguda davant del volant, vaig mirar enrere i vaig veure dues cadiretes al seient del darrera.

Mentre anava allà on hagués hagut d’anar, recordo com si fos ahir la sensació que em va provocar conduir un cotxe amb dues cadiretes al darrera. Imaginava com seria la vida conduint amb un petitó al darrera. La vida en general sent allò que tan anhelava ser: mare.

Avui miro darrera del meu cotxe.

I hi veig això:

Hi tinc una cadireta. La cadireta del meu fill.

Què bèstia. jeje.

Sense dubtar-ho li envio un missatge a la que es va convertir en la meva amiga. Anna… tinc una cadireta al cotxe (amb tot el que aquesta frase comporta).

Gràcies, mama.

No tocava. Però allà estic. A l’hospital, amb una bata i esperant (que no a punt…) a que em vinguin a buscar per entrar a quiròfan. No estic preparada. No paro de repetir-ho, però ella em diu que sí, que és el millor dia, que ja sóc allà, que perquè esperar… Que confii. Això he de fer, no tinc més remei.

Ella està serena. O això sembla. No sé què li passarà per dins. Por? És una dona valenta, SEMPRE ho ha estat. Quan em van diagnosticar la diabetis, ella plorava, però quan jo no la veia. És una dona forta. És una dona que dóna exemple. SEMPRE.

Quan va saber que estava embarassada, abans de l’alegria, l’invaia la por. És normal i li agrairé SEMPRE que així sigui. Abans d’àvia, és mare. I al xic no el coneixia, però a mi no em volia perdre. Era un embaràs de risc. Però ens hi vam llençar.

I allà estàvem tots tres. El meu home, la meva mare i jo. Ella serena per fora, mostrant-me seguretat, i un «tot anirà bé» que irradiava els seus ulls cada cop que la mirava.

«Ni li puc dir al papa», li vaig dir. Vaig notar que no li va sentar bé. Potser tenia por de no ser ella suficient? HA! Com no havia de ser suficient? Sols que en moments de por extrema, l’inconscient sempre truca a la porta. És un malxinat l’inconscient.

Toc, toc. Una camilla entra per la porta. I un home tot somrient em diu «a punto?» NO! Clar que no! Pujo a la camilla, m’estiro i m’acomiado de la meva mare. La miro, ploro. Tinc por. Em mira. Ella està forta (per fora). Però els seus ulls la delaten ara ja sí. Marxo i ella es queda a l’habitació. Si tot va bé, pujarem un més. Li dic que la vull tornar a veure. Ploro. I ella té els ulls vermells. Però segueix forta. SEMPRE forta per ajudar-me. Malgrat després trenqui a plorar, malgrat després els nervis la traeixin. Malgrat estigui patint per dins. Sap que és el meu mirall, que hi ha un tros de cordó umbilical que NINGÚ va tallar mai que ens uneix i que les seves emocions són meves. Es manté forta. M’abraça, em toca el cap i em fa un petó. I jo marxo… i ella es queda…

M’estan posant l’epidural. Tinc por. Ploro. I ella? Què deu estar pensant? Està bé? Haurà passat molta estona? Estarà nerviosa? La tornaré a veure? La necessito. Molt.

I després d’interminables minuts… d’interminables instants… pujEM per l’assensor fins a l’habitació. Passadís de nounats… el Quim és al meu pit… i l’habitació ja la veig al fons. No recordo què va passar aleshores… ella va obrir la porta? Ja era oberta? Van trucar? L’únic que recordo és la seva cara, la seva expressió. I com es va deixar anar. Ens vam tornar a trobar i ja no calia la cuirassa. Tot havia passat i allà erem el Quim i jo. I els ulls de la mama vermells i brillants, i els seus llavis eren humits. I les llàgrimes corrien galtes avall. Ja no havia d’aguantar res. Ja es podia deixar anar. Em va tocar el cap, de nou. I em va fer un petó d’aquells que només una mare sap fer. I es va mirar al xic. I les llàgrimes encara corrien. I li va fer un petó.

I durant hores, va tenir les seves mans a les meves galtes… només així em passaven els tremolors.

I aquella nit, es va quedar a dormir amb nosaltres.

La meva mare. El meu cordó umbilical. El meu mirall. La meva heroïna, G R À C I E S

Primers moviments

I de cop i volta… alguna cosa que no ets tu, es mou dins del teu ventre.

I de cop i volta prens més consciència encara que hi ha un petitó formant-se dins teu. Ja fa temps que ho saps. El veus i l’escoltes a la consulta del metge. Però això és diferent. Una sensació estranya. Molt estranya. Però que a mesura que es repeteix i enténs què és el que passa aquí… passa a ser una sensació preciosa.

D’alguna manera, malgrat que de forma innata i inconscient encara, s’està comunicant amb tu. «Ep, sóc aquí», De manera reflexe, mou les seves extremitats i els mou d’un cantó a l’altre. Encara té espai tot i que cada vegada menys.

I el que més impresió fa és saber que ja pot escoltar la meva veu. I que pot fins i tot percebre les meves emocions. Uau!

La canción más hermosa del mundo

Joaquín Sabina volia escriure «la canción más hermosa del mundo» i La Oreja de Van Gogh composava «te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]»

El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.

Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.

Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.

Com? Quan? On? Tot un mistèri.

19 de maig 2017, Manresa.

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)