Exés – Alternatives

A vegades ens passa, sobretot a l’estiu. A vegades necessitem temps per nosaltres i els infants s’avorreixen. I fruit de l’avorriment i de la falta de temps de l’adult per dedicar-li, l’infant demana algun aparell electrònic.

El problema ve quan el temps que l’infant dedica a aquest aparell no és una estona determinada, sinó que després d’un en ve un altre, i un altre i un altre… I després ens queixem perquè els infants no s’estan quiets, no tenen paciència, ho volen tot ràpid, s’avorreixen…

És clar, són infants hiperestimulats. Els auriculars amb música mentre juguen a la play i tenen el mòbil (que per cert no necessiten) al costat per quan es cansin de la play i la tablet a punt per quan es cansin del mòbil.

Per contrarestar això, l’adult ha de fer una inversió de temps exageradament gran, però amb un èxit a llarg termini.

Als matins, sortim cada dia una estoneta per evitar les llaaaargues estones a la tele. Però sortir no agrada gaire… l’aire condicionat de casa és molt golós! jeje Així que avui li he proposat un repte. Agafem llibreta i boli i anem a la caça de senyals de tràfic!

I quan hem arribat, hem desenterrat un material que feia servir fa uns anys, materials que guardem i que de tant en tant, quan es treuen són… un regal caigut del cel que comporta hores i hores de joc!

 

 

“Equipazo”

El que la FUB va unir… que no ho separin els anys!!!

Tot va començar un juny de 2011 on vaig conincidir amb una noia a la xarrada de benvinguda als estudis d’Educació Infantil. Estàvem soles totes dues amb la Directora dels estudis perquè ambdues veniem per la mateixa via: segona carrera.

Al setembre quan vam començar el curs, ens vam buscar i des d’aleshores… vam ser companyes de viatge!! Coincidiem en moltes coses i feiem un bon duet pels treballs, ens enteniem a la perfecció. Ella és… La VIRGI!

Aquell mateix primer any ens vàrem ajuntar amb una colla, d’entre les quals hi havia una noia amb la que compartiem necessitats (teniem família, feina… així que ens compaginavem molt bé amb els estudis). Poc a poc, a més dels estudis, vam començar a compaginar-nos també a la vida privada, així que vàrem formar un trio ben maco! Ella és… La MONTSE!

I a segon, va arribar una noia com caiguda de vesasaberon que ens va enamorar de seguida!. Ens va demanar alguna cosa al acabar una de les classes i… caram tu! Compartiem mooooooooooltes coses i ens vam avenir de seguida!!! Ella és… L’ELI!

I des d’aleshores…  vam crear un grup de Whatsaap sota el títol d’ “equipazo”, grup que no em suprimit i que ens permet posar-nos d’acord per seguir fent cafes, sopars o teràpies de grup. jeje.

Un brindis per nosaltres!!! Per l’equipazo!!! Per el nostre passat, per el nostre present i per el nostre futur (us imagineu treballant plegades?)

_20160921_140511-1

(Foto: dijous 15 de setembre de 2016)

Pluja

Fa uns dies plovia. No vàrem poder fer la sortida al bosc per qüestions lògiques: tot estarà moll, no podrem seure per dinar,  hi haurà fang i no podrem fer segons quin tipus d’activitat o de joc…

Així que ens vàrem quedar a l’escola. Però malgrat no poder fer la sortida, vam gaudir de les condicions meteorològiques que el temps ens havia donat aquell dia: botes d’aigua i… a sentir les gotes de pluja sobre nostre i a saltar bassals! (Fotografia: infant de 6 anys, gaudint d’un dia fantàstic)

2016.04.28_Tolls (13)

Jorge Wagensberg va dir que “la joia de la ment es troba entre la predicció (una mica abans) i la sorpresa (una mica després) d’alguna mena de canvi”.

La joia de l’aprenentatge, la joia de les experiències viscudes.

En definitiva, la joia d’entendre com funciona el món en el que vivim.

L’Arrel

Arribar a la feina i trobar-te això… no té preu.

IMG-20160317-WA0024

Quin dia tan meravellós i fantàstic que ens va oferir la natura! Ens vam adaptar a la climatologia, vam fer allò que en la teoria en diuen “flexibilitat”. Tenim neu a l’escola? Ens hem de quedar dins? NO!!! Botes d’aigua i… cap a la fora!! Tot el que vàrem aprendre (grans i petits) simplement gaudint del que teniem al voltant no es pot descriure en un sol post. Així que deixo la imatge. La imatge i prou.

2016.03.17_Nevada (4)

Equip

Ja vaig dir fa un temps que fer de la teva passió la teva professió és tot un repte! Però què dir quan l’equip que formes amb la persona amb la que treballes és fantàstic?

És un plaer treballar amb una persona amb la qui t’hi fas, amb la que us feu favors mutus sense esperar-ne un altre a canvi, amb la que et poses d’acord tan sols amb una mirada, amb la que us compenetreu amb les tasques, amb les desicions, amb els pasos a fer, amb els pensaments, en el dia a dia… i fins i tot en la vida!

2016.02.02_AnemAlZoo_UnProjecteFetRealitat (57)

És un plaer MOLT gran! Un gran equip d’Alba’s!

Repte

On comença el repte? Quin és l’inici?

Potser el dia que vaig decidir compaginar la feina amb els estudis? Potser el dia que vaig llençar-me a la piscina per estudiar (quan ja se’m havia passat l’edat… GRÀCIES mama, GRÀCIES papa) Educació Infantil? Potser el dia que vaig decidir deixar-me portar per tot allò que la meva coherència diu que és encertat?

Sigui com sigui, fa dos mesos i una miqueta més que vaig acabar els estudis. I fa dues setmanes que se’m va plantejar un nou repte: una escola lliure.

No puc descriure tots els aprenentatges que faig a diari, el repte que suposa per mi, les pors, els dubtes, les incerteses… però tampoc puc descriure la il·lusió, la passió, les ganes, l’entusiasme i el desig que tinc cada dia que pasas per aquesta tasca docent.

Una paraula? Il·lusió? Fantàstic? Aprenentatge? Reptes? Dedicació? Voluntat? Creences?

Per què no poder sortir del que ha vingut sent “normal” durant tants anys?

Recordo amb un somriure aquells qui a vegades questionen amb constància: no seria millor si…? per què això? per què així? per què d’aquesta manera? per què sense allò? Jo demano…

Per què no?

No podem nedar contracorrent?

No poderm seguir els nostres instints? Allò més primitiu que ens diu cap a on anar?

challenge

A casa, m’han ensenyat desde ben xicarrona que si a la vida fas coses que t’enriqueixen (ja siguin coses fàcils o difícils d’aconseguir), la teva vida serà més plena.

Som-hi!

De copilot a pilot

No fa gaire vaig haver d’escriure un article que relacionés el lloc, l’espai i les perspectives amb quelcom molt intern. De l”article que en va sortir, he de dir que n’estic molt orgullosa. I de fet els resultats van ser molt bons, tan a nivell acadèmic com a nivell personal.

El títol?

De copilot a pilot. 

Entre d’altres coses, a l’article vaig incloure una frase de l’Eva Bach que avui, no sé perquè, recordo amb força. Ella deia que: 

L’amor és la capacitat de mirar al passat per poder sortir-ne enduent-nos la força, tant de l’amor com del dolor que hi ha hagut, cap al nostre futur […] Quan amor i emoció poden ser integrades, reverteixen en força per a la vida. La força no ens la dóna el sol fet de mirar enrere. Ens la dóna el sentir-nos arrelats i interiorment en pau amb el nostre sistema familiar, amb els nostres pares, amb el que aquests ens van donar […] i poder mirar cap al futur amb tot això darrera, sostenint-nos.”            -Eva Bach, 2008-

A tres setmanes.

A tres setmanes que s’acabi el curs.

Si tot va bé, a tres setmanes d’acabar la carrera.

Fa quatre anys vaig tornar a la Universitat altra vegada. Aquest cop, cap a un altre repte, i sobretot, cap a una altra il·lusió.

En tenia ganes, tenia la oportunitat, era el moment i el lloc idòni per tornar-me a llençar a la piscina.

La meva mare i el meu pare, suports incondicionals des de sempre, van animar-me a fer-ho. La pregunta no era “per què?” sinò que era “per què no?”

Dit i fet… de cap a la piscina!

Han estat quatre anys d’altibaixos, de convinar la feina i els estudis, la vida privada, els treballs, els examens, la vida… altibaixos emocionals també, durant aquests anys han passat coses MOLT bones a la meva vida, i també coses MOLT dolentes.

El fet és que he arribat a l’últim curs, i de fet he arribat a l’últim mes… Les ultimes tres setmanes…

A tres setmanes de començar una nova etapa.

El Jota estarà content, ja no l’ametrallarè cada vespre amb tot el què he aprés aquell dia! jejej

Acabo amb regustet dolç i amarg. Acabo amb ganes i també amb temor. Però acabo amb il·lusió i això és el que més forta em fa.

A tres setmanes…

Tres setmanes de gas, de córrer, d’entregar, de presentar, d’exposar, d’examinar-me…

Tres setmanes…

NOMÉS tres setmanes!!!

fingers-157936_640

 

 

P-R-O-C-R-A-S-T-I-N-A-R

En el transcurs de l’elaboració del TFG, he aprés una paraula nova… una paraula que, sense saber-ho, porto anys fent-la servir.

Que tinc un examen la setmana que ve i un treball d’aquí dues setmanes? SEGUR que avui, em dedicaré a fer el treball en comptes de preparar l’examen.

Que tinc tres treballs per entregar aquesta setmana? Segur que avui tindré la necessitat de treure la pols del menjador.

Que tinc…

SÍ, jo…PROCRASTINO.

Procrastinar és l’acció o hàbit de posposar activitats o situacions que s’han d’atendre, substituint-les per altres situacions més irrellevants o agradables.”