Regals

Sempre he dit que els regals de diners no són regals. Un regal implica pensar en la persona. Dedicar temps a tenir-la al cap, pensar què li agrada, què no li agrada… què li fa falta o què és allò que li faria tanta il·lusió… o fins i tot què és allò que jo vull que tingui o que se sorprendrà…

Per la meva situació, penso en aquest any. I penso que el regal més preuat, encara que sembli mentida i a priori costi de creure… és el temps.

Peus descalços

Com a mestra he tingut molt clar sempre que caminar descalços per l’escola era el millor pels infants (bé, amb mitjons quan fa molt fred!). El peu és un mitjà fantàstic de descoberta!

També quan sortim al pati, o quan fem alguna sortida. Els peus dels infants en contacte amb la sorra del sorral, amb les fulles seques del bosc, amb l’aigua freda de la riera.. aporta un aprenentatge que no existeix amb la sabata.

Ara que soc (uff em costa horrors no posar el «soc» amb accent!) mare, penso encara amb més fermesa aquesta premisa.

El Quim, malgrat no caminar encara, aprèn amb els seus peus. Utilitza es dits de manera premsil, reacciona a estímuls, a sensacions, a temperatures… L’aire tocant.li la planta quan fem porteig, l’aigua de la banyera o del riu, les fulles de la gespa o l’escorça dels arbres…

De fet així ho deia Isabel Gentil (Madrid, 2007): És necessari que la planta del peu de l’infant es posi en contacte amb superfícies irregulars amb la finalitat d’estimular sensacions i els reflexes posturals. L’infant necessita l’estímul tàctil de pressions, d’irregularitats del terreny per desenvolupar la propiocepció, millorar la posició d’articulacions i reforçar la musculatura»

Apa doncs: Peus descalços!

reCORdar

Ahir vaig rebre un vídeo d’una nena que vaig tenir com a alumna a l’aula fa tres cursos. En el vídeo, ella em saludava verbalitzant el meu nom, fent-me molts petons i amb un somriure d’orella a orella.

Els que treballem en etapes primerenques tenim MOLTA sort, però també sabem que els infants a mesura que van creixent, recorden aquells docents que tenen més presents, pocs i poques tenen en ment aquells docents d’Educació Infantil, és una etapa que, tot i que importantíssima i vital, queda massa lluny dels seus records.

Què feliç va fer-me el vídeo, que feliç veure-li la carona, veure-la tan gran, tan contenta, tan bé! Però sobretot, què feliç va fer-me saber que em recorda.

I és que com bé diu la paraula, reCORdar, és passar pel cor dues vegades…

GRÀCIES!

Exés – Alternatives

A vegades ens passa, sobretot a l’estiu. A vegades necessitem temps per nosaltres i els infants s’avorreixen. I fruit de l’avorriment i de la falta de temps de l’adult per dedicar-li, l’infant demana algun aparell electrònic.

El problema ve quan el temps que l’infant dedica a aquest aparell no és una estona determinada, sinó que després d’un en ve un altre, i un altre i un altre… I després ens queixem perquè els infants no s’estan quiets, no tenen paciència, ho volen tot ràpid, s’avorreixen…

És clar, són infants hiperestimulats. Els auriculars amb música mentre juguen a la play i tenen el mòbil (que per cert no necessiten) al costat per quan es cansin de la play i la tablet a punt per quan es cansin del mòbil.

Per contrarestar això, l’adult ha de fer una inversió de temps exageradament gran, però amb un èxit a llarg termini.

Als matins, sortim cada dia una estoneta per evitar les llaaaargues estones a la tele. Però sortir no agrada gaire… l’aire condicionat de casa és molt golós! jeje Així que avui li he proposat un repte. Agafem llibreta i boli i anem a la caça de senyals de tràfic!

I quan hem arribat, hem desenterrat un material que feia servir fa uns anys, materials que guardem i que de tant en tant, quan es treuen són… un regal caigut del cel que comporta hores i hores de joc!

 

 

«Equipazo»

El que la FUB va unir… que no ho separin els anys!!!

Tot va començar un juny de 2011 on vaig conincidir amb una noia a la xarrada de benvinguda als estudis d’Educació Infantil. Estàvem soles totes dues amb la Directora dels estudis perquè ambdues veniem per la mateixa via: segona carrera.

Al setembre quan vam començar el curs, ens vam buscar i des d’aleshores… vam ser companyes de viatge!! Coincidiem en moltes coses i feiem un bon duet pels treballs, ens enteniem a la perfecció. Ella és… La VIRGI!

Aquell mateix primer any ens vàrem ajuntar amb una colla, d’entre les quals hi havia una noia amb la que compartiem necessitats (teniem família, feina… així que ens compaginavem molt bé amb els estudis). Poc a poc, a més dels estudis, vam començar a compaginar-nos també a la vida privada, així que vàrem formar un trio ben maco! Ella és… La MONTSE!

I a segon, va arribar una noia com caiguda de vesasaberon que ens va enamorar de seguida!. Ens va demanar alguna cosa al acabar una de les classes i… caram tu! Compartiem mooooooooooltes coses i ens vam avenir de seguida!!! Ella és… L’ELI!

I des d’aleshores…  vam crear un grup de Whatsaap sota el títol d’ «equipazo», grup que no em suprimit i que ens permet posar-nos d’acord per seguir fent cafes, sopars o teràpies de grup. jeje.

Un brindis per nosaltres!!! Per l’equipazo!!! Per el nostre passat, per el nostre present i per el nostre futur (us imagineu treballant plegades?)

_20160921_140511-1

(Foto: dijous 15 de setembre de 2016)

Pluja

Fa uns dies plovia. No vàrem poder fer la sortida al bosc per qüestions lògiques: tot estarà moll, no podrem seure per dinar,  hi haurà fang i no podrem fer segons quin tipus d’activitat o de joc…

Així que ens vàrem quedar a l’escola. Però malgrat no poder fer la sortida, vam gaudir de les condicions meteorològiques que el temps ens havia donat aquell dia: botes d’aigua i… a sentir les gotes de pluja sobre nostre i a saltar bassals! (Fotografia: infant de 6 anys, gaudint d’un dia fantàstic)

2016.04.28_Tolls (13)

Jorge Wagensberg va dir que «la joia de la ment es troba entre la predicció (una mica abans) i la sorpresa (una mica després) d’alguna mena de canvi».

La joia de l’aprenentatge, la joia de les experiències viscudes.

En definitiva, la joia d’entendre com funciona el món en el que vivim.

L’Arrel

Arribar a la feina i trobar-te això… no té preu.

IMG-20160317-WA0024

Quin dia tan meravellós i fantàstic que ens va oferir la natura! Ens vam adaptar a la climatologia, vam fer allò que en la teoria en diuen «flexibilitat». Tenim neu a l’escola? Ens hem de quedar dins? NO!!! Botes d’aigua i… cap a la fora!! Tot el que vàrem aprendre (grans i petits) simplement gaudint del que teniem al voltant no es pot descriure en un sol post. Així que deixo la imatge. La imatge i prou.

2016.03.17_Nevada (4)

Equip

Ja vaig dir fa un temps que fer de la teva passió la teva professió és tot un repte! Però què dir quan l’equip que formes amb la persona amb la que treballes és fantàstic?

És un plaer treballar amb una persona amb la qui t’hi fas, amb la que us feu favors mutus sense esperar-ne un altre a canvi, amb la que et poses d’acord tan sols amb una mirada, amb la que us compenetreu amb les tasques, amb les desicions, amb els pasos a fer, amb els pensaments, en el dia a dia… i fins i tot en la vida!

2016.02.02_AnemAlZoo_UnProjecteFetRealitat (57)

És un plaer MOLT gran! Un gran equip d’Alba’s!

Repte

On comença el repte? Quin és l’inici?

Potser el dia que vaig decidir compaginar la feina amb els estudis? Potser el dia que vaig llençar-me a la piscina per estudiar (quan ja se’m havia passat l’edat… GRÀCIES mama, GRÀCIES papa) Educació Infantil? Potser el dia que vaig decidir deixar-me portar per tot allò que la meva coherència diu que és encertat?

Sigui com sigui, fa dos mesos i una miqueta més que vaig acabar els estudis. I fa dues setmanes que se’m va plantejar un nou repte: una escola lliure.

No puc descriure tots els aprenentatges que faig a diari, el repte que suposa per mi, les pors, els dubtes, les incerteses… però tampoc puc descriure la il·lusió, la passió, les ganes, l’entusiasme i el desig que tinc cada dia que pasas per aquesta tasca docent.

Una paraula? Il·lusió? Fantàstic? Aprenentatge? Reptes? Dedicació? Voluntat? Creences?

Per què no poder sortir del que ha vingut sent «normal» durant tants anys?

Recordo amb un somriure aquells qui a vegades questionen amb constància: no seria millor si…? per què això? per què així? per què d’aquesta manera? per què sense allò? Jo demano…

Per què no?

No podem nedar contracorrent?

No poderm seguir els nostres instints? Allò més primitiu que ens diu cap a on anar?

challenge

A casa, m’han ensenyat desde ben xicarrona que si a la vida fas coses que t’enriqueixen (ja siguin coses fàcils o difícils d’aconseguir), la teva vida serà més plena.

Som-hi!