Diuen, que una amiga és aquella germana que escollim.
Quina alegria quan, aquesta germana et fa tieta. És la manera d’estimar a la petita com un fill, sols que et permet consentir-la i experimentar-hi jeje. Mireu com juga amb un glaçó!
Avui, tretze de juliol, l’Arya fa un anyet! Així que els tiets posstisos, els papes i la petitona, ho hem volgut celebrar amb un sopar personalitzat, uns regals sensorials, i…
Molt, però que MOLT d’amor.
T’ESTIMEM, petita!
Tots els colors junts fan negre? El negre és la base de tots els colors?
Quan ens sentim alegres, contents, feliços o enrabiats… implica que la tristor negra i fosca està present?
O que la tristor s’enmascara pels colors?
O que els colors ens fan enmascarar-la i fugir-ne?
Sigui com sigui, avui… colors. De tots els tipus, de totes les tonalitats, amb tots els significats, ben barrejats.
Avui és l’aniversari de la Thay!
La més petita de la casa se’ns fa gran! Avui és el seu dia i fa cinc anys!
La Thay és prudent, tímida, desconfiada i desapareix quan vénen extranys a casa, no li agrada la presència de persones que no coneix, així que prefereix refugiar-se.
És felina al 100%, sempre amb les orelles pendents de qualsevol soroll al seu voltant, sempre preparada per caçar o per fugir. Amb els seus ulls verds i grans… amb la seva mirada perfilada t’ho diu tot.
Ara bé, quan té ganes de mimos… és la gata més propera que hi ha! Se’t acosta amb els ulls mig tancats, posant el cap preparat per les caricies, el llom ben estirat… i et regala el millor dels ronronejos!
Avui per tu, petita! Per la més bonica!
I a la fi, desembre ha passat, com qui no vol la cosa… i és que semblava un mes molt llarg, un mes que vaig començar amb el peu esquerra, sense ganes.
No sé d’on vaig treure les forçes, però el dia vint i pico vam fer l’arbre i vam posar quatre coses de Nadal a casa. No sé d’on les vaig treure però ho vam fer.
Suposo que arriba un moment que penses que tu estas viva, que tens la oportunitat de veure coses i que potser l’any que ve, qui sap, potser l’any que ve ets tu qui no ho pot veure. Així que ho vam fer.
Vam muntar l’arbre, el dia 25 vam reunir-nos per dinar i va estar prou bé. El 26, amb dificultats perquè era el primer any que ho organitzava també va anar bé. A casa, amb la mama, el Jota i els tiets. Què extrany, cuinavem nosaltres. Però com que a tots ens recorria el mateix sentiment de raresa, ens en vam ensortir prou bé!
Per cap d’any vàrem marxar a la muntanya, a un balneari, a desconnectar de tots, de tothom, del món. I vaja si ho vam fer! No teniem ni cobertura!
Fins i tot el dia de reis. Què extrany també. Què difícil. Però el vam passar. Amb llàgrimes, amb somriures i amb aquest sentiment que et recorria de dalt a baix. Però com abans, com a (quasi) tots ens recorria aquest mateix sentiment, tot va ser més fàcil.
Però he de retrocedir una mica abans de reis…
El 27 va ser el meu aniversari. 30 anys. L’any passat, quan en vaig fer 29 el meu pare em va dir «l’any que ve ho hem de celebrar amb una festa ben grosa que en faras 30!». Com és de suposar, no tenia jo el cos per celebracions però tot i així vaig acceptar fer alguna cosa: un sopar a casa de la meva mare. De fet no podia quedar-me a casa tot el dia, no hagues estat just. Al cap i a la fi, va ser ella qui va fer l’esforç un 27 de desembre. No era just per ella, ni per mi, ni per ningú. Així que vaig acceptar: un sopar a última hora del dia amb la mama, el Jota, el nen i la iaia. Cinc a casa, sopant tranquilets. I de fet era el que necessitava perquè aquell dia no vaig aixecar-me del tot simpàtica (ho sento, carinyu!!!!) però amb tota la paciència del món, ho va entendre.
El que no vaig entendre van ser les presses per anar, a les cinc a un parc nou amb algun castell inflable perquè l’Eloy i l’Agus juguessin. Si, havíem quedat. Però caram, que eren aquelles presses! Era el meu dia i no tenia ganes de res, doncs al menys, Jota, deixa que ens ho prenguem amb calma!
Res… que no… tot de pressa.
Cullons.
No haviem quedat amb l’Agus. Al creuar la porta, un «llença’t, cada instant és únic no es repetirà» dita per molta gent amb una careta de la meva cara, em cantaven.
No vaig poder aguantar-me.
El meu pare (el meu 50%) no hi era. Però la meva mare (el meu 50%) junt amb el meu home van saber convertir aquell dia en un dia que, de ben segur, no oblidarè mai.
Van saber donar-li la volta al dia, la volta a la truita. Allà hi havia gent de tot tipus! El meu equipazo de la FUB, els DOMINICUS, els meus TIETS, les meves amigues del BAGES, amics nous, amics de tota la vida, l’Anna de GEO… la meva iaia, representants de cada una de les meves etapes de la vida allà reunits, per mi. Puc anomenar a cada una de les persones, perquè les tinc gravades a la retina.
Horacio Quiroga va dir una vegada No escrobas bajo el imperio de la emoción. Déjala morir y evócala luego. Si eres capaz entonces de revivirla tal cual fue, has llegado en arte a la mitad del camino.
I això és el que em passa cada vegada que ho recordo. Que tot i que ja fa dies, no puc evitar l’emoció. L’emoció de tot el que vaig sentir, de tot el que va passar. La gent, les abraçades, les mirades complices, el tracte tan maco de la gent del local, els petons de tots i cada una de les persones que eren allà, els gestos, els pergamins, les pancartes, les paraules, els fanalets… TOT, absolutament TOT. Fins i tot, vaig bufar, tancant els ulls per un desig, les espelmes.
I tot, perquè dues persones van proposar-se que aquell dia, no me’n aniria a dormir de la mateixa manera que vaig despertar-me.
Mama, Jota, us estimo TANT!
Que a penes tinc paraules per seguir. Així que la resta queda dins. Un sentiment per cada segon que vaig viure, per cada persona que vaig veure, per cada cosa que va passar, que si descric amb paraules perd importància.
Així que només em queda dir que…
G R À C I E S!
Avui, 28 d’Octubre és un dia especial. I ESPECIAL en majúscules.
Avui la meva mare fa 53 anys. I per ella aquest poema de Pablo Neruda que duc sempre a sobre desde que ella me’l va ensenyar:
Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarse un día sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.
[…]
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti, este mundo no sería igual
A la familia se l’estima perquè toca, diuen. No és el meu cas. I aquest és un discurs que m’haureu sentit a dir sovint… però és que és veritat. No l’estimo només perquè és la meva mare i em toca estimar-la. L’estimo com a persona, com a dona, com a ésser individual. Ella és el mirall on em miro, el reflex que em guia i allò que vull ser. Ella és el meu cordó umbilical, aquella persona que m’acompanya allà on sóc. Aquella a qui dec tot, aquella sense la que no sería qui sóc.
Així que sería injust dir que estimo a la meva mare, de la mateixa mare que tothom diu que «estima» a la seva, perquè no és veritat. Jo l’estimo per qui és. Perquè l’admiro, perquè l’estimo amb tots els detalls i matissos de la paraula.
I aixo no és perquè toca. Això és perquè s’ho ha guanyat des del minut zero.
PER MOLTS ANYS, MAMA!!!!!
I per molts anys més juntes. Molts. Molts. Molts. Molts.
FELICITAAAAAATS!!!!
Avui és l’aniversari del J.A.! jeje
Quin dia! Que bé fer anys un divendres, oi? Una mica de feina… i festa! Aquest any espero que sigui del teu gust ;)
No dirè gaire cosa perquè jo amb aquestes coses m’enrotllo molt, em poso tontorrona i és un no parar… i per aqui aquestes coses no fan falta. Ja les hi he anat escribint arreu avui… jijijijiji.
MOLTES FELICITATS, carinyu!!! Uns 38 anys ben col·locats! Desitjo que en facis moooolts més igual de bé que aquests, i que jo els vegi!!! :)
Que tots els teus desitjos es facin realitat…
3, 2, 1… bufa les espelmes!
Muaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!
Ja feia força dies que no actualitzava. La tornada després de vacances no és fàcil! On és el temps lliure? I els matins sense despertador? I les no presses? jeje Malgrat això m’agrada estar ocupada, invertir el temps en allò que m’agrada, créixer, conèixer, preguntar, evolucionar…
Però res d’això és excusa per oblidar el blog! Ho sé, ho sé…!!!
I quina millor manera de re.obrir-lo que amb un dia tan especial? Avui la meva mare fa anys!
PER MOLTS ANYS!!!!!
Si res en nosaltres ha canviat en vint-i.vuit anys que fa que ens coneixem… què ha de canviar ara? GRÀCIES per ser la responsable de qui soc ara. Gràcies per fer-ho tant bé. Per un suport incondicional sempre. Cap mare ho ha fet ni ho farà millor que tu. M’has possat el llistó massa alt…!!!!
I endavant. La mirada sempre endavant. I pensant sempre en gaudir del moment que passes amb cadascú de nosaltres. Només gaudeix.
Feliços 52!!!
T’estimo.
Alba.
Ahir, dia 1 d’Abril, va ser l’aniversari del Luck!!
Aquest gat d’ullassos blaus va treure’m totes les pors el dia que va arribar a casa. Es un model a seguir per la Thay, des del primer dia va ser molt més que un germà gran per ella, malgrat que a vegades no sap com treure-se-la de sobre… jeje.
En Luck ha aconseguit robar-nos el cor a tots cada vegada que es llença a terra i fa la croqueta en busca de mimos!!!
Cinc anyets ja, … tot un homenot ple de característiques que el fa únic entre nosaltres. És un més de la família!
F E L I C I T A T S al Rey León de casa!!!!!
Avui, 16 de Març, és l’aniversari de la Thay!
Aquesta princesa d’ulls verds, fa tres anys!
Aquella cosa petita que quan va arribar semblava un ratolinet, es va fer estimar de seguida! Va sortir del transportin sense saber molt bé on anar i de cop i volta es va trobar al Luck. Ni ells ni nosaltres ho sabiem, però ell s’acabaria convertint en molt més que un germà gran, s’acabaria convertint en un protector, en un referent. I és que la Thay es deixava fer quan el Luck l’agafava del clatell per guiar-la!
La Thay és una gata desconfiada, independent i sobretot prudent. Però també és extremadament carinyosa, afectuosa, mimosa i juganera!
Molts diran que és «rancia» però realment el seu caràcter fa honor a la seva espècie: els gats són, per naturalesa, interesats. Ella no permetrà que algú se li acosti si no vol. Però quan vol mimos, atenció o afecte ja sap com fer-s’ho! I s’hi estaria hores i hores!!! Això si, a qualsevol moviment brusc… pam! Desapareix.
A la Thay ens l’estimem un munt. Tan guapa ella, amb aquests ulls que et penetren l’ànima, amb aquest pelatje, el moviment de cua, el contoneig de les caderes al caminar, la manera de dormir, d’escoltar-te… i tots aquells petits detalls que només comparteix amb aquells a qui creu propers.
Guiteu quina senyoreta…!!!!
FELICITATS, THAY!
És curiós que, a vegades, gent que apareix a la teva vida així de sopetón, arriba a ser part important, part de la teva propia familia.
Doncs avui és l’aniversari d’una amiga de la familia de la meva parella i de retruc, de la meva. Avui és l’aniversari d’algú que és més que una amiga. De la meva cunyadaaaaaaaaaaaaa!!!!! Jeje.
Intentarè no ser “nyonya”, ho aconseguirè? Avui la Lidia fa 18 anys. Divuit! Un número especial, important, d’aquells que no s’obliden. Comença l’edat de “ja puc fer…” i també del no parar de prendre desicions. Fins ara tot “tocava”, una cosa anava després de l’altre. A partir d’ara tu decideixes el teu propi camí, les tevés decisions, les tevés tries, el que tu vulguis fer, dir, pensar o sentir. Tu decideixes. Llibertat, en diuen alguns. La tan anhelada llibertat! Però no ens hem d’oblidar que, com t’ensenyarà la vida mateixa, la llibertat també comporta responsabilitats, conseqüències, així com no només drets, sinó també deures. A casa meva sempre hi ha hagut aquella famosa premissa de “mi libertad termina donde empieza la del otro”, és a dir que no per ser lliure hem de trepitjar, oblidar, passar, … osti que sóc la teva cunyada, no la teva mare! Jeje
Així que prou! Que fas 18 anys!!! Sé per tot el que estàs passant i sé que això no et farà gran il·lusió, però saps que dedico aquest raconet virtual que tinc a la gent important per a mi. I tu ho ets! I avui és el teu dia! No ho oblidis. No deixis que el passat, que els records i que les males experiències ofeguin el present. Saps per què? Perquè no serveix de res, només serveix per no gaudir de la teva propia vida. I això si que és un delicte.
Lidia… DISFRUTA! Baila! Rie! Juega! Besa! Experimenta! Abraza! Sonrie! Aprende! Haz! Sueña! És la teva vida i per tant, tu pots dissenyar-la com més t’agradi. Tens la graaaan sort de tenir gent al teu voltant que t’estima i que està disposada a córrer allà on diguis. Així que somriu per ells. Somriu per… si em permets, nosaltres.
Em sento orgullosa de formar part de la teva familia. De ser la parella del “teu germà”, i per tant, que siguem familia. Orgullosa de que tinguem aquest vincle tan maco. De formar part del teu cap, del teu esperit. De compartir aquelles coses que no exterioritzem amb freqüència amb els altres.
No hagues imaginat mai que hagues compartit tot el que hem compartit l’una amb l’altra: somriures, llàgrimes, moments durs, moments alegres, diversions, atacs d’abraçades, xarrades al parc i el que no és el parc. Te acuerdas de todo lo que hemos llegado a hablar i a compartir? Coses que costen dir als altres però no entre nosaltres dues. Hem compartit llàgrimes bones i llàgrimes dolentes. Mals de caps. Bones notícies. Segur que quan llegeixes tot això, recordes cada una de les nostres converses i de tota l’emoció i sentiment que hi vam deixar anar quan ho exterioritzàvem d’una a l’altra. Al menys jo sí que ho recordo.
I saps què? Això només ho fas amb gent que t’importa. Així que… te has delatado. Sé que en el fondo, muyyyyy en el fondo, también me quieres… aunque sea solo una micarrona. Jejejeje
FELICIDADES, Lidia. De verdad. De corazón.
Muaaaaaaaaaa!!!!!!!!!
