Moments

Moments que guardo dins el cap i dins el cor.

Records que m’omplen. Records que em traslladen. Records que m’emocionen.

Ell va ser el meu primer amor.

Ell és el meu pare.

2011.08.14_Bellpuig006

Mirall

I és que el millor és tenir algú com ella per emirallar-se…

Algú que ha estat, està i estarà sempre al teu costat. I per la que sempre estas disponible en cos i ànima.

Ella és el meu mirall.

Ella és la meva mare.

2013.12.27_CumpleAlba_Dinar (11)

Il·lusió

El meu pare sempre em deia que el millor que et podia passar a la vida és fer de la teva professió, la teva passió. Quan gaudeixes del que fas, treballar no és un sacrifici sinó tot el contrari.

Ell ho va portar a terme. Tan és així que, emprenedor nat, va fundar la seva propia empresa. Per què? Perquè li agradava el que feia. Perquè es motivava, perquè l’entusiasmava, perquè s’apasionava treballant.

I aquesta filosofia la va transmetre a casa. De fet la meva mare així ho ha aconseguit també, després de treballar per subsistir durant molts anys, fer una carrera mentre es cuidava de tot: de casa, del seu home, de la seva filla, de la seva feina… Va aconseguir treballar d’allò del que es va graduar, tan sols un any després de fer-se la foto amb el birret! Ara treballa d’allò que vol, d’allò que li agrada. Ha fet de la seva professió… la seva passió.

I ara em passa a mi. Després de moure’m en diferents àmbits… treballo de la meva passió. I això no només em satisfà sinó que em motiva a seguir aprenent cada dia, a pensar, reflexionar, canviar plans, estratègies… Sento que faig el que m’agrada, que m’apassiona llevar-me cada dia per anar a treballar, per descobrir, per aprendre, per evolucionar… Faig de la meva professió… una passió.

I alhora m’uneix als de casa. Al Quim i a la Victòria que TAN admiro i que tant m’han ensenyat, no només amb paraules, sinò amb el més important: amb fets.

nou_il

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)

Meduses (manualitats)

Què podem fer aquest estiu? Per què no elaborar les nostres pròpies joguines?

Que us semblen aquestes meduses? Ideal per fer amb nens i nenes! 2015.08.03_Medusa 07

Com ho fem?

Barregem cola blanca i aigua fins a obtenir la «cola màgica». Inflem un globus i comencem a fer capes de la cola màgica i paper de vàter, tantes capes com puguem. Hauríem d’intentar no veure el color del globus, acabant tenint una massa blanca, rugosa i viscosa. Deixem assecar unes 24h (paciència!!!)

Un cop transcorregut el temps, veurem que aquella massa blanca s’ha convertit en quelcom ben sòlid! Explotem el globus i comencem a pintar el cap de la medusa amb els pintura acrílica. Un cop eixuta la pintura, li posem els ulls i podem, també, dibuixar-li altres elements a la cara.

Per altra banda, tallem tires de paper de seda de colors i les enganxem per sota del cap de la medusa. Un cop tinguem totes les potes enllestides, podem acabar la feina enganxant gomets a l’extrem de les potes.

Proveu-ho!

 

Una setmana

Una setmana desconnectada del món virtual. Una setmana connectada amb un món fantàstic, obrint els ulls i tots els sentits a tot allò que tenia al voltant.

Colors, olors, sons, amabilitat, hostilitat, patriotisme, creences, història…

2015.07.21_NewYork (27)

(No és la millor de les fotos. No és el millor que hem vist, ni el més espectacular, ni el més bonic, ni el més emotiu, ni el més sorprenent. Però les nostres expressions sí que són un bon reflex del que hem sentit)

Viatjar, sens dubte, és una de les coses que més m’agrada. Una de les coses que m’han trasmès a casa des de petitona. I això és precisament el que hem fet: viatjar, veure, conèixer…

Sense prejudicis, sols disposats a observar i a créixer per dins.

I, és clar, amb la millor de les companyies: la meva mare i el jota. I el meu pare al cap i al cor.

Repetim? Us estimo tant….!!!!!

9 Juliol 2015

Tots els colors junts fan negre? El negre és la base de tots els colors?

Quan ens sentim alegres, contents, feliços o enrabiats… implica que la tristor negra i fosca està present?

O que la tristor s’enmascara pels colors?

O que els colors ens fan enmascarar-la i fugir-ne?

Sigui com sigui, avui… colors. De tots els tipus, de totes les tonalitats, amb tots els significats, ben barrejats.

Color-scheme

Plaer

Diuen que el plaer és la sensació agradable que experimenta un subjecte quan satisfà una necessitat, sigui física o psíquica (viquipèdia).

Què ens aporta plaer? Jo podria fer una llista infinta… !!!!

Però avui em ve de gust plasmar el plaer que sento quan paso moments amb la meva mare.

La vida, ens ha portat per uns camins. La nostra manera de viure la vida és encarant-nos a aquests camins quan hi ha pedres, ajudar-nos a saltar quan hi ha troncs, tibar de la corda quan una de nosaltres cau al pou, tirar-nos a la piscina fent un crit quan tot somriu.

Un dels camins als que m’ha portat la vida és a fer trajecte cap a l’aeroport de Barcelona tot sovint. Alguns d’aquests viatjes, la que volo sóc jo. En altres, faig costat a la meva parella en el camí cap a recollir al seu fill o cap a deixar-lo. Sóc allà quan torna. Vull ser allà perquè el camí sigui més fàcil. Espero aconseguir-ho.

D’un temps ençà, quan ell viatja, jo no l’acompanyo sola, sinó que la meva mare també ve.

Quan ell torna amb l’ànima trencada, entre les dues fem que es recomposi. Les dues l’acomiadem amb una abraçada i les dues el rebem amb els braços ben oberts. Suposo i espero que el que ell reb, és precisament allò que nosaltres li transmetem.

Mentre ell vola, però, nosaltres no estem pas quietes, no. Busquem un pla, una sortida, quelcom per fer. Un centre comercial, passejar per la Barcelona gòtica, cafés, dinars a soles, …..

Recordo cada una de les sortides amb carinyo, amb tendresa i amb ganes que arribi la següent. Recordo l’última, ja feia bon temps. Vam donar un volt, vam dinar… i com que encara teniem temps, vàrem anar a la platja. Vam seure arropenjades a un mur, ens vàrem descalçar, vam enfonsar els peus a la sorra, ens vam posar les ulleres de sol, vam tancar els ulls i… parlàvem. Parlàvem, comentàvem, respiràvem…

El temps, va passar TAN ràpid….!!!!

Avui pensava.

Pensava en aquesta sensació. I en el plaer. Diu la definició que plaer es una sensació agradable al satisfer una necessitat.

La meva necessitat? Seguir amb tot allò que ella ha creat. Perquè si la relació que tenim és la que és, és precisament gràcies a ella. Ella s’ho ha currat des del moment que em va agafar en braços per primera vegada. Creant una distància: sóc la teva mare. Però també sent propera i pròxima. Oferint-me consell, caliu, recolçament i empenta en cada etapa de la meva vida.

I si sóc així, és, precisament, gràcies a això.

Així que m’agradaria seguir conreant això que tenim. Perquè n’estic orgullosa. Orgullosa de qui és, orgullosa de què fa, orgullosa del que sent, orgullosa del que diu, orgullosa dels esforços que ha fet i fa, orgullosa dels objectius que acompleix, orgullosa d’ella. D’ella com a mare i d’ella com a persona. Com li dic sempre, jo no me l’estimo per obligació. No. No em cal. Jo me l’estimo per qui és. Des dels cabells fins a les ungles dels peus.

Així que ja friso per la següent sortida.

Un mirall on enmirallar-me.

2014.12.30_EloyAeroportTornaAjerez 05