Diuen, que una amiga és aquella germana que escollim.
Quina alegria quan, aquesta germana et fa tieta. És la manera d’estimar a la petita com un fill, sols que et permet consentir-la i experimentar-hi jeje. Mireu com juga amb un glaçó!
Avui, tretze de juliol, l’Arya fa un anyet! Així que els tiets posstisos, els papes i la petitona, ho hem volgut celebrar amb un sopar personalitzat, uns regals sensorials, i…
Molt, però que MOLT d’amor.
T’ESTIMEM, petita!
Després d’un anyet floreix, blanca, radiant, pura, preciosa i amb força, la primera flor de la nostra Magnòlia.
Diuen que el plaer és la sensació agradable que experimenta un subjecte quan satisfà una necessitat, sigui física o psíquica (viquipèdia).
Què ens aporta plaer? Jo podria fer una llista infinta… !!!!
Però avui em ve de gust plasmar el plaer que sento quan paso moments amb la meva mare.
La vida, ens ha portat per uns camins. La nostra manera de viure la vida és encarant-nos a aquests camins quan hi ha pedres, ajudar-nos a saltar quan hi ha troncs, tibar de la corda quan una de nosaltres cau al pou, tirar-nos a la piscina fent un crit quan tot somriu.
Un dels camins als que m’ha portat la vida és a fer trajecte cap a l’aeroport de Barcelona tot sovint. Alguns d’aquests viatjes, la que volo sóc jo. En altres, faig costat a la meva parella en el camí cap a recollir al seu fill o cap a deixar-lo. Sóc allà quan torna. Vull ser allà perquè el camí sigui més fàcil. Espero aconseguir-ho.
D’un temps ençà, quan ell viatja, jo no l’acompanyo sola, sinó que la meva mare també ve.
Quan ell torna amb l’ànima trencada, entre les dues fem que es recomposi. Les dues l’acomiadem amb una abraçada i les dues el rebem amb els braços ben oberts. Suposo i espero que el que ell reb, és precisament allò que nosaltres li transmetem.
Mentre ell vola, però, nosaltres no estem pas quietes, no. Busquem un pla, una sortida, quelcom per fer. Un centre comercial, passejar per la Barcelona gòtica, cafés, dinars a soles, …..
Recordo cada una de les sortides amb carinyo, amb tendresa i amb ganes que arribi la següent. Recordo l’última, ja feia bon temps. Vam donar un volt, vam dinar… i com que encara teniem temps, vàrem anar a la platja. Vam seure arropenjades a un mur, ens vàrem descalçar, vam enfonsar els peus a la sorra, ens vam posar les ulleres de sol, vam tancar els ulls i… parlàvem. Parlàvem, comentàvem, respiràvem…
El temps, va passar TAN ràpid….!!!!
Avui pensava.
Pensava en aquesta sensació. I en el plaer. Diu la definició que plaer es una sensació agradable al satisfer una necessitat.
La meva necessitat? Seguir amb tot allò que ella ha creat. Perquè si la relació que tenim és la que és, és precisament gràcies a ella. Ella s’ho ha currat des del moment que em va agafar en braços per primera vegada. Creant una distància: sóc la teva mare. Però també sent propera i pròxima. Oferint-me consell, caliu, recolçament i empenta en cada etapa de la meva vida.
I si sóc així, és, precisament, gràcies a això.
Així que m’agradaria seguir conreant això que tenim. Perquè n’estic orgullosa. Orgullosa de qui és, orgullosa de què fa, orgullosa del que sent, orgullosa del que diu, orgullosa dels esforços que ha fet i fa, orgullosa dels objectius que acompleix, orgullosa d’ella. D’ella com a mare i d’ella com a persona. Com li dic sempre, jo no me l’estimo per obligació. No. No em cal. Jo me l’estimo per qui és. Des dels cabells fins a les ungles dels peus.
Així que ja friso per la següent sortida.
Un mirall on enmirallar-me.
A tres setmanes que s’acabi el curs.
Si tot va bé, a tres setmanes d’acabar la carrera.
Fa quatre anys vaig tornar a la Universitat altra vegada. Aquest cop, cap a un altre repte, i sobretot, cap a una altra il·lusió.
En tenia ganes, tenia la oportunitat, era el moment i el lloc idòni per tornar-me a llençar a la piscina.
La meva mare i el meu pare, suports incondicionals des de sempre, van animar-me a fer-ho. La pregunta no era «per què?» sinò que era «per què no?»
Dit i fet… de cap a la piscina!
Han estat quatre anys d’altibaixos, de convinar la feina i els estudis, la vida privada, els treballs, els examens, la vida… altibaixos emocionals també, durant aquests anys han passat coses MOLT bones a la meva vida, i també coses MOLT dolentes.
El fet és que he arribat a l’últim curs, i de fet he arribat a l’últim mes… Les ultimes tres setmanes…
A tres setmanes de començar una nova etapa.
El Jota estarà content, ja no l’ametrallarè cada vespre amb tot el què he aprés aquell dia! jejej
Acabo amb regustet dolç i amarg. Acabo amb ganes i també amb temor. Però acabo amb il·lusió i això és el que més forta em fa.
A tres setmanes…
Tres setmanes de gas, de córrer, d’entregar, de presentar, d’exposar, d’examinar-me…
Tres setmanes…
NOMÉS tres setmanes!!!
Avui entrego el meu treball de final de carrera, un TFG que ha tingut els seus moments alts i els seus moments baixos però que té un resultat: un esforç, una dedicació i una il·lusió al darrera, junt amb sentiments d’inseguretat, de por i d’incertesa.
Avui, l’entrego.
L’entrego i espero amb atenció el pas de tres setmanes per defensar-lo davant d’un tribunal. El sentiment que això genera… en un altre capítol.
Quan vam entrar al pis, vam veure que les rajoles de la terrassa eren no aptes per l’exterior, i per tant, estaven malmeses per la meteorologia.
L’any passat, l’estiu del 2014 i gràcies a la tossuderia de la mama… vam fer un canvi al·lucinant! Vam crear un racó ChillOut i vam gaudir de la terrassa moltissim!
Però no contents amb això, veient la impossibilitat de canviar el terra, aquest any, el JA i jo ens hem avançat a l’estiu i hem decidit anar més enllà: una terrassa encara més acollidora… i el resultat és aquest!!!
La zona de la taula – abans –
La zona de la taula – després –
La zona Chillout – abans –
La zona Chillout – després –
Preparats pel solete…. la cervesa… i la reflexió. ;)
«Algunes persones miren el món i diuen: Per què? Altres miren al món i diuen: Per què no? » [George Bernard Shaw]
A vegades ens omplim de paraules negatives: no puc, no tinc temps, no ho atrapo, no en sé, no podré…
Si alguna cosa he aprés (gràcies en gran part al que he vist a casa) és que si tens ganes i il·lusió, només cal que t’ho proposis.
I a la fi, desembre ha passat, com qui no vol la cosa… i és que semblava un mes molt llarg, un mes que vaig començar amb el peu esquerra, sense ganes.
No sé d’on vaig treure les forçes, però el dia vint i pico vam fer l’arbre i vam posar quatre coses de Nadal a casa. No sé d’on les vaig treure però ho vam fer.
Suposo que arriba un moment que penses que tu estas viva, que tens la oportunitat de veure coses i que potser l’any que ve, qui sap, potser l’any que ve ets tu qui no ho pot veure. Així que ho vam fer.
Vam muntar l’arbre, el dia 25 vam reunir-nos per dinar i va estar prou bé. El 26, amb dificultats perquè era el primer any que ho organitzava també va anar bé. A casa, amb la mama, el Jota i els tiets. Què extrany, cuinavem nosaltres. Però com que a tots ens recorria el mateix sentiment de raresa, ens en vam ensortir prou bé!
Per cap d’any vàrem marxar a la muntanya, a un balneari, a desconnectar de tots, de tothom, del món. I vaja si ho vam fer! No teniem ni cobertura!
Fins i tot el dia de reis. Què extrany també. Què difícil. Però el vam passar. Amb llàgrimes, amb somriures i amb aquest sentiment que et recorria de dalt a baix. Però com abans, com a (quasi) tots ens recorria aquest mateix sentiment, tot va ser més fàcil.
Però he de retrocedir una mica abans de reis…
El 27 va ser el meu aniversari. 30 anys. L’any passat, quan en vaig fer 29 el meu pare em va dir «l’any que ve ho hem de celebrar amb una festa ben grosa que en faras 30!». Com és de suposar, no tenia jo el cos per celebracions però tot i així vaig acceptar fer alguna cosa: un sopar a casa de la meva mare. De fet no podia quedar-me a casa tot el dia, no hagues estat just. Al cap i a la fi, va ser ella qui va fer l’esforç un 27 de desembre. No era just per ella, ni per mi, ni per ningú. Així que vaig acceptar: un sopar a última hora del dia amb la mama, el Jota, el nen i la iaia. Cinc a casa, sopant tranquilets. I de fet era el que necessitava perquè aquell dia no vaig aixecar-me del tot simpàtica (ho sento, carinyu!!!!) però amb tota la paciència del món, ho va entendre.
El que no vaig entendre van ser les presses per anar, a les cinc a un parc nou amb algun castell inflable perquè l’Eloy i l’Agus juguessin. Si, havíem quedat. Però caram, que eren aquelles presses! Era el meu dia i no tenia ganes de res, doncs al menys, Jota, deixa que ens ho prenguem amb calma!
Res… que no… tot de pressa.
Cullons.
No haviem quedat amb l’Agus. Al creuar la porta, un «llença’t, cada instant és únic no es repetirà» dita per molta gent amb una careta de la meva cara, em cantaven.
No vaig poder aguantar-me.
El meu pare (el meu 50%) no hi era. Però la meva mare (el meu 50%) junt amb el meu home van saber convertir aquell dia en un dia que, de ben segur, no oblidarè mai.
Van saber donar-li la volta al dia, la volta a la truita. Allà hi havia gent de tot tipus! El meu equipazo de la FUB, els DOMINICUS, els meus TIETS, les meves amigues del BAGES, amics nous, amics de tota la vida, l’Anna de GEO… la meva iaia, representants de cada una de les meves etapes de la vida allà reunits, per mi. Puc anomenar a cada una de les persones, perquè les tinc gravades a la retina.
Horacio Quiroga va dir una vegada No escrobas bajo el imperio de la emoción. Déjala morir y evócala luego. Si eres capaz entonces de revivirla tal cual fue, has llegado en arte a la mitad del camino.
I això és el que em passa cada vegada que ho recordo. Que tot i que ja fa dies, no puc evitar l’emoció. L’emoció de tot el que vaig sentir, de tot el que va passar. La gent, les abraçades, les mirades complices, el tracte tan maco de la gent del local, els petons de tots i cada una de les persones que eren allà, els gestos, els pergamins, les pancartes, les paraules, els fanalets… TOT, absolutament TOT. Fins i tot, vaig bufar, tancant els ulls per un desig, les espelmes.
I tot, perquè dues persones van proposar-se que aquell dia, no me’n aniria a dormir de la mateixa manera que vaig despertar-me.
Mama, Jota, us estimo TANT!
Que a penes tinc paraules per seguir. Així que la resta queda dins. Un sentiment per cada segon que vaig viure, per cada persona que vaig veure, per cada cosa que va passar, que si descric amb paraules perd importància.
Així que només em queda dir que…
G R À C I E S!
El període de pràctiques ha acabat. Em reservava l’escola pionera per l’últim any i tot i així quan havia de fer la matrícula tenia els meus dubtes: si entrava… tindria el llistó molt alt. Des de casa, van animar-me (què faria sense ells!!!). Per què no? Podia aprofitar que ara no tinc feina per dedicar a temps complert a l’escola, a aquesta immersió tan gran! I dit i fet! Em van adjudicar l’escola que vaig triar… l’escola que buscava!!
Durant aquest temps he estat envoltada de grans professionals! Un equip cohesionat, un equip humà i sobretot, un equip apassionat per la seva feina. Una escola modèlica en allò que fa, un projecte educatiu engrescador i unes ganes de fer per part de tots increible. A Ítaca no hi ha mandra, només hi ha ganes de fer. Les reunions pedagògiques, l’ajud que he rebut per part de cada una de les mestres, per cada una de les persones que formen l’equip ha estat increïble.
L’aprenentatge ha sigut màxim, m’enduc una motxilla plena d’aprenentatges i també de coses pendents! Enlloc s’aprén més que fent-ho de manera vivencial i fer les meves últimes pràctiques a Ítaca ha estat per mi un aprenentatge molt ric. Com es resolen els conflictes, com s’utilitza el vocabulari, com es tracta l’autonomia de l’infant, quina és la metodologia, com es duu a terme un projecte, com és això que tant es parla als llibres de respectar el ritme individual de cada nen i nena… aqui ho he vist. Ha sigut, em reitero, increïble.
I a més a més, no només l’escola m’ha deixat aprendre d’ella, sinò que he tingut unes grans mestres com a tutores: unes mestres que viuen allò que fan, qua han fet de la seva professió, la seva passió. I què hi ha més maco que això? M’han deixat ser partícip de l’aula tant com he pogut, tractant-me com a una més del grup, deixant-me fer, ensenyant-me, mostrant-me mètodes, corregint-me quan feia falta i viure l’aula com si no vingués de fora, sinò com si fos una més del grup aula. No tinc paraules per descriure com m’he sentit i tot el que m’emporto.
Anyorarè a cada un dels 18 nens i nenes de l’aula i a les meves dues tutores. I també a les famílies de cada un dels meus menuts que m’han tractat com una mestra més. Però també a la resta de nens i nenes que passen per els espais, a les altres mestres que deixen que entris a la seva aula com si fosis un membre més, a la directora que t’encoratja amb cada paraula que et regala i a totes aquelles estones preparant material, les converses dels dinars, les sortides, les hores del pati, les reunions, … tot, absolutament tot.
M’enduc, a més, unes ganes tremendes de tornar.
