Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)

Plaer

Diuen que el plaer és la sensació agradable que experimenta un subjecte quan satisfà una necessitat, sigui física o psíquica (viquipèdia).

Què ens aporta plaer? Jo podria fer una llista infinta… !!!!

Però avui em ve de gust plasmar el plaer que sento quan paso moments amb la meva mare.

La vida, ens ha portat per uns camins. La nostra manera de viure la vida és encarant-nos a aquests camins quan hi ha pedres, ajudar-nos a saltar quan hi ha troncs, tibar de la corda quan una de nosaltres cau al pou, tirar-nos a la piscina fent un crit quan tot somriu.

Un dels camins als que m’ha portat la vida és a fer trajecte cap a l’aeroport de Barcelona tot sovint. Alguns d’aquests viatjes, la que volo sóc jo. En altres, faig costat a la meva parella en el camí cap a recollir al seu fill o cap a deixar-lo. Sóc allà quan torna. Vull ser allà perquè el camí sigui més fàcil. Espero aconseguir-ho.

D’un temps ençà, quan ell viatja, jo no l’acompanyo sola, sinó que la meva mare també ve.

Quan ell torna amb l’ànima trencada, entre les dues fem que es recomposi. Les dues l’acomiadem amb una abraçada i les dues el rebem amb els braços ben oberts. Suposo i espero que el que ell reb, és precisament allò que nosaltres li transmetem.

Mentre ell vola, però, nosaltres no estem pas quietes, no. Busquem un pla, una sortida, quelcom per fer. Un centre comercial, passejar per la Barcelona gòtica, cafés, dinars a soles, …..

Recordo cada una de les sortides amb carinyo, amb tendresa i amb ganes que arribi la següent. Recordo l’última, ja feia bon temps. Vam donar un volt, vam dinar… i com que encara teniem temps, vàrem anar a la platja. Vam seure arropenjades a un mur, ens vàrem descalçar, vam enfonsar els peus a la sorra, ens vam posar les ulleres de sol, vam tancar els ulls i… parlàvem. Parlàvem, comentàvem, respiràvem…

El temps, va passar TAN ràpid….!!!!

Avui pensava.

Pensava en aquesta sensació. I en el plaer. Diu la definició que plaer es una sensació agradable al satisfer una necessitat.

La meva necessitat? Seguir amb tot allò que ella ha creat. Perquè si la relació que tenim és la que és, és precisament gràcies a ella. Ella s’ho ha currat des del moment que em va agafar en braços per primera vegada. Creant una distància: sóc la teva mare. Però també sent propera i pròxima. Oferint-me consell, caliu, recolçament i empenta en cada etapa de la meva vida.

I si sóc així, és, precisament, gràcies a això.

Així que m’agradaria seguir conreant això que tenim. Perquè n’estic orgullosa. Orgullosa de qui és, orgullosa de què fa, orgullosa del que sent, orgullosa del que diu, orgullosa dels esforços que ha fet i fa, orgullosa dels objectius que acompleix, orgullosa d’ella. D’ella com a mare i d’ella com a persona. Com li dic sempre, jo no me l’estimo per obligació. No. No em cal. Jo me l’estimo per qui és. Des dels cabells fins a les ungles dels peus.

Així que ja friso per la següent sortida.

Un mirall on enmirallar-me.

2014.12.30_EloyAeroportTornaAjerez 05

 

Sant Jordi 2015

Demà és la diada de Sant Jordi!

Una diada preciosa, amb una llegenda més maca encara! M’encanta aquest dia.

Una rosa, un llibre i una història. Què més es pot afegir? Reivindico, des d’aqui, proclamar el 23 d’abril com a dia festiu a Catalunya!

Mireu quina il·lustració més xula ha fet en «Joan Turu» per aquest dia! (visiteu la seva pàgina de facebook  https://www.facebook.com/pages/Joan-Turu/261355487354378?fref=ts, que està molt bé!!!) I és que a vegades, els rols no han de perquè ser els establerts…. ;)

IXG1ZKiB7griyE4UmTIVrDl72eJkfbmt4t8yenImKBVvK0kTmF0xjctABnaLJIm9

El segon StJordi sense la rosa del meu pare. És molt extrany encara. Bé, no sé si extrany és la paraula, però no tinc ganes de buscar-la i recrear-m’hi… avui no. Avui, mantinc al cap i al cor, les 29 que em va donar.

Espero passar el dia entre petons i petons de la mama i el Jota! :)

FELIÇ SANT JORDI A TOTS I A TOTES!

 

Terrassa. Remodelació.

Quan vam entrar al pis, vam veure que les rajoles de la terrassa eren no aptes per l’exterior, i per tant, estaven malmeses per la meteorologia.

L’any passat, l’estiu del 2014 i gràcies a la tossuderia de la mama… vam fer un canvi al·lucinant! Vam crear un racó ChillOut i vam gaudir de la terrassa moltissim!

Però no contents amb això, veient la impossibilitat de canviar el terra, aquest any, el JA i jo ens hem avançat a l’estiu i hem decidit anar més enllà: una terrassa encara més acollidora… i el resultat és aquest!!!

2015.03.31_CanviTerrassa04

La zona de la taula – abans –

2015.03.31_CanviTerrassa05

La zona de la taula – després –

2015.03.31_CanviTerrassa08

La zona Chillout – abans –

2015.03.31_CanviTerrassa09

La zona Chillout – després –

Preparats pel solete…. la cervesa… i la reflexió. ;)

L’amor filial.

«Només quan una persona respecta tot el que va rebre del seu pare i de la seva mare pot respectar-se a si mateixa. I aquest respecte pot convertir-se en el valor més elevat, l’amor… I encara es pot pujar un altre graó: si està disposada a estimar el seu pare i la seva mare malgrat totes les reserves, també podrà estimar-se a si mateixa malgrat totes les reserves» (Prekop, 2003).

9N

Després d’anys i anys de defensar el nostre territori, la nostra llengua i la nostra cultura… després de molts anys lluitant perquè no ens treguin allò que ens pertany… desprès d’anys on els nostres van sortir al carrer per deixar-nos allò que és nostre… després d’anys de no poder parar de defensar-nos…

Després d’anys d’injustícies….

Avui, 9 de novembre del 2014 votem.

Votem perquè així ho volem. Però també votem per ells.

Avui, nosaltres hem exercit el nostre dret de vot i hem pogut expressar la nostra voluntat.

Avui… avui he votat per tu. Avui, HEM votat per tu.

20130720_162255He votat per tot allò que la meva mare i el meu pare han lluitat i per tot allò que m’han ensenyat. GRÀCIES a ambdós. G R À C I E S

2006-Russia

28 Octubre 2014

Avui, 28 d’Octubre és un dia especial. I ESPECIAL en majúscules.

Avui la meva mare fa 53 anys. I per ella aquest poema  de Pablo Neruda que duc sempre a sobre desde que ella me’l va ensenyar:

Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarse un día sin saber que hacer,

tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,

no luchar por lo que quieres,

abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños.

[…]

Queda prohibido no buscar tu felicidad,

no vivir tu vida con una actitud positiva,

no pensar en que podemos ser mejores,

no sentir que sin ti, este mundo no sería igual

A la familia se l’estima perquè toca, diuen. No és el meu cas. I aquest és un discurs que m’haureu sentit a dir sovint… però és que és veritat. No l’estimo només perquè és la meva mare i em toca estimar-la. L’estimo com a persona, com a dona, com a ésser individual. Ella és el mirall on em miro, el reflex que em guia i allò que vull ser. Ella és el meu cordó umbilical, aquella persona que m’acompanya allà on sóc. Aquella a qui dec tot, aquella sense la que no sería qui sóc.

Així que sería injust dir que estimo a la meva mare, de la mateixa mare que tothom diu que «estima» a la seva, perquè no és veritat. Jo l’estimo per qui és. Perquè l’admiro, perquè l’estimo amb tots els detalls i matissos de la paraula.

I aixo no és perquè toca. Això és perquè s’ho ha guanyat des del minut zero.

PER MOLTS ANYS, MAMA!!!!!

I per molts anys més juntes. Molts. Molts. Molts. Molts.

Piensa que la vida…. MAMA

«Piensa que el futuro es una acuarela y tu vida un lienzo que colorear»

Aquesta és una cançó que em recorda a tu. Potser perquè és una frase que me l’has dit molt sovint? Només escoltar la melodia apareix el teu rostre (bé, quan l’escolto… i quan no també).

La vida… plena de colors. Per a tu és aquesta paleta de colors ben plena perquè pintis el teu «lienzo». Un futur amb claredat. Ple de colors perquè ens envoltin. L’una al costat de l’altre.

paleta-pintura-2[1]

T’ESTIMO!

Bomba.

Després d’anys d’anar-li al darrera… anys de lluita, d’incerteses, d’esperançes… Després de 16 anys amb diabetis, fa quatre mesos que no em punxo, des del maig que porto la bomba connectada.

Per què ara? Per què ara si? Per què abans no? Per què…? Per què…?

Van donar-me la oportunitat als pocs mesos de que papa marxès… recordo la plorera mentre pujava sola pel passeig… quan vaig asseure’m a taula amb la Mama i el Jota. Quines cares que feiem tots tres…

I el dia de connectar-me? Aquell primer «clac» que va fer al meu cos. Uau… quants sentiments a flor de pell… quanta il·lusió d’anys dipositada en aquell aparell… quina alegria tan gran… i quina pena tan gran també.

Quantes preguntes… quants per què’s!

Un esforç molt gran de la mama per aconseguir-la.

I potser també una empenta del papa des d’allà on sigui.

El dia a dia és més fàcil ara. Més hores estable i regular. Menys dependència horaria. Més facilitats. Més llibertats. Més autonòmia. Els meus braços descansen. El meu metabolisma s’assembla cada cop més al d’una persona amb un pancrees que funcioni. (bé, caldrà esperar les analítiques per veure’n el resultat també a la sang!)

Encara amb dependència tecnològica, havent de retocar dosis tot sovint… pero sens dubte és una millora de la qual no me’n arrepenteixo gens!

Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, gràcies….!!!!!!

2014.09.07_VisitemCardona (7)

Ara haurem de seguir anhelant més avanços i millores… !!!!

28 Octubre

Ja feia força dies que no actualitzava. La tornada després de vacances no és fàcil! On és el temps lliure? I els matins sense despertador? I les no presses? jeje Malgrat això m’agrada estar ocupada, invertir el temps en allò que m’agrada, créixer, conèixer, preguntar, evolucionar…

Però res d’això és excusa per oblidar el blog! Ho sé, ho sé…!!!

I quina millor manera de re.obrir-lo que amb un dia tan especial? Avui la meva mare fa anys!

DSC_4567 (1)

 

PER MOLTS ANYS!!!!!

Si res en nosaltres ha canviat en vint-i.vuit anys que fa que ens coneixem… què ha de canviar ara? GRÀCIES per ser la responsable de qui soc ara. Gràcies per fer-ho tant bé. Per un suport incondicional sempre. Cap mare ho ha fet ni ho farà millor que tu. M’has possat el llistó massa alt…!!!!

I endavant. La mirada sempre endavant. I pensant sempre en gaudir del moment que passes amb cadascú de nosaltres. Només gaudeix.

Feliços 52!!!

T’estimo.

Alba.