Xarxes Socials

Està clar que les xarxes socials són una part de nosaltres mateixos/es. Però no puc entendre a aquells qui parlen a través d’aquestes, a persones que s’han mort. Pots expressar un sentiment, itant! Però no dirigir el sentiment cap a la persona que ja no hi és. Allà on ha marxat… no té connexió a Internet.

I alerta! No dic pas que no es pugui expressar allò que se sent! De fet, no ens enganyem, aquest és un dels usos de les xarxes socials! Però no és el mateix dir:

«oh, xxxxxxxxx com et trobo a faltar, la vida sense tu no és el mateix»

que dir:

«oh, com trobo a faltar al xxxxxxxxxxxxxx, la vida sense ell/a no és el mateix».

Fem-ne un bon us, va. Tant de les xarxes socials, com dels sentiments.

 

Moments

Moments que guardo dins el cap i dins el cor.

Records que m’omplen. Records que em traslladen. Records que m’emocionen.

Ell va ser el meu primer amor.

Ell és el meu pare.

2011.08.14_Bellpuig006

Mirall

I és que el millor és tenir algú com ella per emirallar-se…

Algú que ha estat, està i estarà sempre al teu costat. I per la que sempre estas disponible en cos i ànima.

Ella és el meu mirall.

Ella és la meva mare.

2013.12.27_CumpleAlba_Dinar (11)

Luck (8)

El divendres passat va ser l’aniversari del Luck!

Encara recordo el primer dia que el vaig veure… amagat sota una caixa perquè els altres gats no l’ataquessin… va ser amor a primera vista!

_20160403_114430

I des d’aleshores, és el meu ullets… És mimós, mandrós, es deixa fer de tot! És un buenazo… és… el meu trasto! i viu… com un rei! jeje

Un gat que no ensenya mai les ungles, que s’apropa quan les coses no van bé, un company inseparable… VUIT anys acompanyant-me allà on vaig. És… indescriptible!

Així que: PER MOLTS ANYS AL LUCK!

DSC_0150

Casa – Refugi

Què passa quan una cosa ja no fa servei? Estem molt acostumats a llençar tot allò que ja no necessitem, sense pensar si li podem donar una altra utilitat o un altre sentit.

En aquest cas, teniem a casa una caseta de cartró pels gats que ja no feien servir. En comptes de llençar-la, la vam arreglar, li vam col·locar una manta li vàrem engnanxar un cartell i dos culs d’ampolla de plàstic. Aquest és el resultat:

DSC_0075

Una caseta (refugi) per animals abandonats, que hem ubicat en un lloc de Manresa on no molesta (no hi ha cap pàrquing ni cap edifici) i que està cobert perquè no es mulli.

En el text hi diu: «Casa-refugi per animals abandonats. Si em veus, no em facis malbé. Si veus que falta aigua o menjar, pots col·laborar omplint-ho. -Respectem i ajudem als animals-»

De moment ja fa dos dies que està al carrer i segueix al seu lloc. Esperem que faci el seu servei i pugui refugiar a aquells animalons que, malauradament, no tenen llar.

Il·lusió

El meu pare sempre em deia que el millor que et podia passar a la vida és fer de la teva professió, la teva passió. Quan gaudeixes del que fas, treballar no és un sacrifici sinó tot el contrari.

Ell ho va portar a terme. Tan és així que, emprenedor nat, va fundar la seva propia empresa. Per què? Perquè li agradava el que feia. Perquè es motivava, perquè l’entusiasmava, perquè s’apasionava treballant.

I aquesta filosofia la va transmetre a casa. De fet la meva mare així ho ha aconseguit també, després de treballar per subsistir durant molts anys, fer una carrera mentre es cuidava de tot: de casa, del seu home, de la seva filla, de la seva feina… Va aconseguir treballar d’allò del que es va graduar, tan sols un any després de fer-se la foto amb el birret! Ara treballa d’allò que vol, d’allò que li agrada. Ha fet de la seva professió… la seva passió.

I ara em passa a mi. Després de moure’m en diferents àmbits… treballo de la meva passió. I això no només em satisfà sinó que em motiva a seguir aprenent cada dia, a pensar, reflexionar, canviar plans, estratègies… Sento que faig el que m’agrada, que m’apassiona llevar-me cada dia per anar a treballar, per descobrir, per aprendre, per evolucionar… Faig de la meva professió… una passió.

I alhora m’uneix als de casa. Al Quim i a la Victòria que TAN admiro i que tant m’han ensenyat, no només amb paraules, sinò amb el més important: amb fets.

nou_il

Desembre 2015

Fa precisament un any, tal dia com avui enviava un desig a l’aire: tancar els ulls i obrir-los al gener. Passar aquest mes el més de pressa possible. El cert és que no es va complir. Però també és cert que entre tots van fer que m’aixequés i que gaudís tot allò que la circumstàncies em permetessin. I sí. Ho van aconseguir.

Fa dies, com comentava en el post anterior, que oloro desembre. Tot t’ho fa recordar: la televisió, el cinema, els carrers, els supermercats, les botigues, els abrics, les pancartes… però em negava a pensar que ja era aquí. M’estava donant temps. Sense pressa, esperant que arribés sense obsessionar-me.

I vet aquí, que ja és aquí.

I tinc de tot, “un garbuix d’emocions” com diu el conte El Monstre de Colors. Tinc alegria i pena, il·lusió i tristor, entusiasme i melancolia. Per tant estic en aquell “Vull i no vull”. Com es gestiona tot plegat?

Doncs ja he trobat la solució: m’he refugiat a unes paraules que va dir-me el meu endocrí just per aquestes dates, l’any passat. Deia quelcom així com… si desembre ha estat SEMPRE el meu mes preferit, si cada un dels dies els vivia amb emoció i amb passió, si la meva infància TAN bonica fa que encara ara visqui aquest mes amb tanta innocència, per què deixar de fer-ho? Per què deixar que el buit envaeixi l’alegria? Per què no combinar ambdues coses?  Jo estic viva. Per què deixar de gaudir? Si desembre em recorda un passat, si desembre em recorda un vincle molt fort, si desembre em porta a la fortalesa, a la il·lusió, als somriures… serà perquè així m’han “fet”. Doncs seguim allò que sóc.

I quan la tristor m’envaeixi… pensar que mentre més contenta estigui, més viu serà el seu record, el record del nostre vincle.

Per què no?

Per què no intentar-ho?

Així ho faré.

Perquè si alguna cosa m’han ensenyat, tant el meu pare com la meva mare, és a no amagar-me sota els llençols.

I sí, a vegades ho faria. Però no pot ser.

Tinc un buit existencial que res podrà suplir. Un buit que fa que anyori, que em falti el meu 50%, que res sigui igual.

Però tinc el meu altre 50% que fa que m’aixequi cada dia. Que fa que rigui, que m’encari a la vida com sempre ho hem fet tots tres. I així ho faré. Perquè així em demostra cada dia que s’ha de fer. Perquè ella és l’altra part del Nadal que tinc la sort de seguir tenint al costat. I que m’ajuda a recordar el que fèiem, les costums, les sorpreses, la il·lusió. Una il·lusió que aquest any, com l’anterior, compartirem ambdues.

I pel Jota, que tampoc em deixa sola en els moments de baixar al pou. I que m’acompanya en aquest camí, comprenent i empatitzant.

Així doncs avui comença desembre. Un mes en el que no penso tancar els ulls esperant que passi ràpid. En el que tampoc espero que sigui meravellós. Intento no esperar res. Sinó encarar-m’hi de la manera que la Victòria i el Quim m’han ensenyat, no només de paraula, sinó de fets: amb un somriure, amb bona cara.

I les llàgrimes als ulls no les evitaré però tampoc m’hi recrearé. La il·lusió i la passió vers aquests dies tornarà. Perquè sí. I si cauen en algun moment, sé que tinc braços que m’ajudaran a recordar qui sóc, d’on vinc i perquè sóc com sóc.

Endavant.

2014.12.27_FestaSorpresaAlba30anys 95

(Fotografia: 27 de desembre 2014.)

Repte

On comença el repte? Quin és l’inici?

Potser el dia que vaig decidir compaginar la feina amb els estudis? Potser el dia que vaig llençar-me a la piscina per estudiar (quan ja se’m havia passat l’edat… GRÀCIES mama, GRÀCIES papa) Educació Infantil? Potser el dia que vaig decidir deixar-me portar per tot allò que la meva coherència diu que és encertat?

Sigui com sigui, fa dos mesos i una miqueta més que vaig acabar els estudis. I fa dues setmanes que se’m va plantejar un nou repte: una escola lliure.

No puc descriure tots els aprenentatges que faig a diari, el repte que suposa per mi, les pors, els dubtes, les incerteses… però tampoc puc descriure la il·lusió, la passió, les ganes, l’entusiasme i el desig que tinc cada dia que pasas per aquesta tasca docent.

Una paraula? Il·lusió? Fantàstic? Aprenentatge? Reptes? Dedicació? Voluntat? Creences?

Per què no poder sortir del que ha vingut sent «normal» durant tants anys?

Recordo amb un somriure aquells qui a vegades questionen amb constància: no seria millor si…? per què això? per què així? per què d’aquesta manera? per què sense allò? Jo demano…

Per què no?

No podem nedar contracorrent?

No poderm seguir els nostres instints? Allò més primitiu que ens diu cap a on anar?

challenge

A casa, m’han ensenyat desde ben xicarrona que si a la vida fas coses que t’enriqueixen (ja siguin coses fàcils o difícils d’aconseguir), la teva vida serà més plena.

Som-hi!

Estimar

L’altre dia llegia en un llibre que, «t’estimo», és la única paraula que s’ha de dir pronunciant cada una de les seves lletres.

Per mi, la paraula surt de dins, sentint cada una de les lletres que composen la paraula, notant, com no és banal ni rutinari, sinò la demostració diaria d’un sentiment profund i sincer.