De copilot a pilot

No fa gaire vaig haver d’escriure un article que relacionés el lloc, l’espai i les perspectives amb quelcom molt intern. De l»article que en va sortir, he de dir que n’estic molt orgullosa. I de fet els resultats van ser molt bons, tan a nivell acadèmic com a nivell personal.

El títol?

De copilot a pilot. 

Entre d’altres coses, a l’article vaig incloure una frase de l’Eva Bach que avui, no sé perquè, recordo amb força. Ella deia que: 

L’amor és la capacitat de mirar al passat per poder sortir-ne enduent-nos la força, tant de l’amor com del dolor que hi ha hagut, cap al nostre futur […] Quan amor i emoció poden ser integrades, reverteixen en força per a la vida. La força no ens la dóna el sol fet de mirar enrere. Ens la dóna el sentir-nos arrelats i interiorment en pau amb el nostre sistema familiar, amb els nostres pares, amb el que aquests ens van donar […] i poder mirar cap al futur amb tot això darrera, sostenint-nos.”            -Eva Bach, 2008-

A tres setmanes.

A tres setmanes que s’acabi el curs.

Si tot va bé, a tres setmanes d’acabar la carrera.

Fa quatre anys vaig tornar a la Universitat altra vegada. Aquest cop, cap a un altre repte, i sobretot, cap a una altra il·lusió.

En tenia ganes, tenia la oportunitat, era el moment i el lloc idòni per tornar-me a llençar a la piscina.

La meva mare i el meu pare, suports incondicionals des de sempre, van animar-me a fer-ho. La pregunta no era «per què?» sinò que era «per què no?»

Dit i fet… de cap a la piscina!

Han estat quatre anys d’altibaixos, de convinar la feina i els estudis, la vida privada, els treballs, els examens, la vida… altibaixos emocionals també, durant aquests anys han passat coses MOLT bones a la meva vida, i també coses MOLT dolentes.

El fet és que he arribat a l’últim curs, i de fet he arribat a l’últim mes… Les ultimes tres setmanes…

A tres setmanes de començar una nova etapa.

El Jota estarà content, ja no l’ametrallarè cada vespre amb tot el què he aprés aquell dia! jejej

Acabo amb regustet dolç i amarg. Acabo amb ganes i també amb temor. Però acabo amb il·lusió i això és el que més forta em fa.

A tres setmanes…

Tres setmanes de gas, de córrer, d’entregar, de presentar, d’exposar, d’examinar-me…

Tres setmanes…

NOMÉS tres setmanes!!!

fingers-157936_640

 

 

P-R-O-C-R-A-S-T-I-N-A-R

En el transcurs de l’elaboració del TFG, he aprés una paraula nova… una paraula que, sense saber-ho, porto anys fent-la servir.

Que tinc un examen la setmana que ve i un treball d’aquí dues setmanes? SEGUR que avui, em dedicaré a fer el treball en comptes de preparar l’examen.

Que tinc tres treballs per entregar aquesta setmana? Segur que avui tindré la necessitat de treure la pols del menjador.

Que tinc…

SÍ, jo…PROCRASTINO.

«Procrastinar és l’acció o hàbit de posposar activitats o situacions que s’han d’atendre, substituint-les per altres situacions més irrellevants o agradables.»

 

Treball Final de Grau

Avui entrego el meu treball de final de carrera, un TFG que ha tingut els seus moments alts i els seus moments baixos però que té un resultat: un esforç, una dedicació i una il·lusió al darrera, junt amb sentiments d’inseguretat, de por i d’incertesa.

Avui, l’entrego.

L’entrego i espero amb atenció el pas de tres setmanes per defensar-lo davant d’un tribunal. El sentiment que això genera… en un altre capítol.

TFGFOTO

Imatge: Pàgina final del TFG, amb una frase que resumeix perfectament tot el que s’ha treballat i investigat.

 

 

Ítaca

El període de pràctiques ha acabat. Em reservava l’escola pionera per l’últim any i tot i així quan havia de fer la matrícula tenia els meus dubtes: si entrava… tindria el llistó molt alt. Des de casa, van animar-me (què faria sense ells!!!). Per què no? Podia aprofitar que ara no tinc feina per dedicar a temps complert a l’escola, a aquesta immersió tan gran! I dit i fet! Em van adjudicar l’escola que vaig triar… l’escola que buscava!!

Itaca

Durant aquest temps he estat envoltada de grans professionals! Un equip cohesionat, un equip humà i sobretot, un equip apassionat per la seva feina. Una escola modèlica en allò que fa, un projecte educatiu engrescador i unes ganes de fer per part de tots increible. A Ítaca no hi ha mandra, només hi ha ganes de fer. Les reunions pedagògiques, l’ajud que he rebut per part de cada una de les mestres, per cada una de les persones que formen l’equip ha estat increïble.

L’aprenentatge ha sigut màxim, m’enduc una motxilla plena d’aprenentatges i també de coses pendents! Enlloc s’aprén més que fent-ho de manera vivencial i fer les meves últimes pràctiques a Ítaca ha estat per mi un aprenentatge molt ric. Com es resolen els conflictes, com s’utilitza el vocabulari, com es tracta l’autonomia de l’infant, quina és la metodologia, com es duu a terme un projecte, com és això que tant es parla als llibres de respectar el ritme individual de cada nen i nena… aqui ho he vist. Ha sigut, em reitero, increïble.

I a més a més, no només l’escola m’ha deixat aprendre d’ella, sinò que he tingut unes grans mestres com a tutores: unes mestres que viuen allò que fan, qua han fet de la seva professió, la seva passió. I què hi ha més maco que això? M’han deixat ser partícip de l’aula tant com he pogut, tractant-me com a una més del grup, deixant-me fer, ensenyant-me, mostrant-me mètodes, corregint-me quan feia falta i viure l’aula com si no vingués de fora, sinò com si fos una més del grup aula. No tinc paraules per descriure com m’he sentit i tot el que m’emporto.

Anyorarè a cada un dels 18 nens i nenes de l’aula i a les meves dues tutores. I també a les famílies de cada un dels meus menuts que m’han tractat com una mestra més. Però també a la resta de nens i nenes que passen per els espais, a les altres mestres que deixen que entris a la seva aula com si fosis un membre més, a la directora que t’encoratja amb cada paraula que et regala i a totes aquelles estones preparant material, les converses dels dinars, les sortides, les hores del pati, les reunions, … tot, absolutament tot.

M’enduc, a més, unes ganes tremendes de tornar.

ítaca2

FI segon de grau!

Juny s’ha acabat!

I amb ell… s’ha acabat també segon de grau! Allò que semblava impossible fa uns mesos on els treballs, els exàmens, les memòries, les exposicions orals, els treballs grupals i la fumera que constament sortia del cap… ja ha arribat a la seva fi!

Qui ho hagués dit, quan tenia tants dubtes de si matricular-me o no… Qui ho hagués dit que gaudiria tant de totes les tardes pasades a la Fub! (Bé… algunes tardes més que d’altres jeje), qui ho diria que hagués arribat a trobar un grupet tan maco, tan noble i tan treballador! Cada una amb les seves vides, amb les seves motxilles! Casa, neteja, economia domèstica, família, parella, fills, feina… i FUB! Som unes campiones! jeje.

Cada una amb les seves debilitats i amb seus punts forts! És un plaer fer equip amb vosaltres perquè cada una aportem el millor que tenim! I, casualment, totes necessitem dels punts forts de les altres!

I què millor per celebrar que hem acabat aquest curs que amb un sopar? Un sopar on compartir, on recordar, on debatre… i on posar-nos al dia de les nostre vides, de les nostres creences, incerteses, pors, inseguretats… i també d’alegries, diversions, plans i objectius!

I tot això amb riures, complicitat, somriures i sinceritat!

DSC_3290

Una abraçada «Equipazo»!

 

Marató de contes!

Aquest passat dissabte dia 20, a la Biblioteca del Casino de Manresa es va fer la Marató de contes! Les dues sales de l’Àrea Infantil de la Biblioteca es van destinar a explicar contes populars sense parar. El més xulo de tot és que la marató es va organitzar des de segon d’E.I. de la FUB perquè l’activitat s’engloba dins d’una de les assignatures (i, és clar, puntua). Aquest era el cartell que es va repartir:

DSC_2310

Nosaltres vam escollir «El Patufet» com a conte tradicional i el vam explicar amb ombres xines! Tot una experiència per nosaltres perquè no ho haviem fet mai! I el resultat… està gravat en un vídeo jeje. (Ufff ufff!!!!). Per plasmar una mica aqui la posada en escena, aqui enganxo una captura de pantalla del vídeo. No es veuen les ombres perquè així ens veiem totes les del grup, tot just abans de començar…

PATUFETTT

Heu vist quines patufetes?? jeje. Hem fet (de fet el fem!!) un molt bon equip totes quatre! La Montse, l’Eli, la Virgi i jo ens vam compenetrar fins al final! Com en tot aprenentatge bidireccional, sempre hi ha coses a millorar! I és just això el que ens emportem totes quatre: l’experiència, l’equip, les ganes i una avaluació general amb tot d’aspectes a repetir i alguns a millorar!! Poc a poc…. !!! Però amb moooolta il·lusió!

[Com la il·lusió que espero els hi faci a la resta de l’equip veure’s al blog ;) ]

Gràcies als espectadors (no gaires per cert… jeje era massa d’hora!!!) i a la meva mare i al JA per venir!!! Vaig sentir-me molt acompanyada, em fa fer molta il·lusió!!!

De què fa gust la lluna?

Fa uns mesos vaig descobrir aquest llibre il·lustrat. Em vaig entusiasmar i emocionar amb la seva història i em vaig endinsar al llarg de les seves pàgines. Vaig decidir comprar-lo. No podia ser que un tresor així estigues tan lluny!

I dit i fet… ja és nostre! Me’l he mirat i remirat un munt de vegades i li vam explicar al peque la primera nit, al llit tots tres. Va ser un moment molt bonic. Moment que es va repetir durant les vacances de setmana santa no només als vespres… sinó també després de dinar o si venia algun familiar a la casa. I és que aquest tresor no pot ser només per explicar-lo un cop al dia!

Sin t’tulo-3

M’encanta mirar-lo, explicar-lo i veure les carones de qui l’escolta embadalit!!!! jeje. Treball en equip, objectius, perseverància, comunicació, joc… tants valors implícits! I a sobre el llibre té una cinta mètrica amb cada un dels personatges, què més es pot demanar? jeje

És un tresor que, ben aviat, tindrà un lloc privilegiat!

Fi pràctiques.

I el dia… ha arribat.

Aquesta setmana s’han acabat les pràctiques! Surto amb tan bon sabor de boca… Experiències, valors, aprenentatges, actituds, aptituds, coneixements, estratègies, eines, maneres, activitats, afectivitat, normes, hàbits, rutines, mirades, companyerisme, vivències … he pogut aprendre TANTES coses…

Suposo que, quan arribo a casa i ametrallo amb tot allò que he viscut, vist i aprés a l’escola, és inebitable que se’m noti totes aquestes emocions i sensacions que sento per aquesta professió i per aquesta etapa.

untitled

Bé, el mix d’emocions és evident: tristesa perquè s’ha creat un vincle amb els nens i amb les nenes de la classe, així com amb els altres companys d’altres aules i amb les mestres increible. Tristesa perquè s’acaba. Tristesa perquè ja no ho viurè! Però alegria per haver tingut la oportunitat d’anar a parar a un lloc tan encarat als infants, tan vivencial, tan poc tradicional … i amb un equip unit i a la una, amb passió per allò que fan!

Surto d’aquest practicum II taaaaan plena d’aprenentatges vivencials … i d’una humanitat que m’enduc tan a dins… que és molt dificil de descriure. Tan sols aquells qui m’han d’aguantar les xarreres sobre el tema dia rere dia poden fer-se una idea jeje.

Encantada, doncs, d’haver format part d’aquest equip durant aquests quasi dos mesos!!!

Els trobarè a faltar!!