La canción más hermosa del mundo

Joaquín Sabina volia escriure «la canción más hermosa del mundo» i La Oreja de Van Gogh composava «te voy a escribir la canción más bonita del mundo, voy a capturar nuestra història en tan solo un segundo […]»

El que no sabien era que ell, sense voler-ho, va convertir un simple dinou de maig en el dia en que el món es va aturar. Però aquest cop per un fet preciós: per capturar la nostra història en qüestió de segons.

Una ampolla de vi de la que no penso desprendre’m mai. Un moment màgic, unes paraules que van paralitzar-me i uns ulls cristalins i expressius que no em podrè treure mai del cap.

Com era allò? Et tornaria a dir SÍ un milió de vegades més.

Com? Quan? On? Tot un mistèri.

19 de maig 2017, Manresa.

Grècia, 2017

Doncs ja hem tornat!

Hem passat uns dies intensos a Grècia! Un viatje on tornes amb respostes però també amb preguntes. Tornes amb més cultura, amb un cervell cada vegada més flexible i ric per veure altres maneres de viure, d’entendre la vida. Amb història dins nostra però com deia, amb més interrogants.

A casa sempre he sentit a dir que mentre més saps, més te’n adones que no saps res! I això és el que em passa cada dia amb cada aprenentatge i en aquest cas, amb cada viatje! D’aqui la riquesa de viatjar, de conéixer, d’entendre, d’interioritzar…

Com cada any, m’emporto tot de coses positives per fer servir a partir d’ara. I també deixo enrere allò que he vist que no m’agradaria reproduir.

I ara… intento resumir en algunes fotos les 900 que hem fet!

El Partenón, Atenes.

Acropolis, Atenes.

Delfos.

Delfos.

Corinto

Sunset en Santorini, Grècia.

Sunset

Vaixell cap a la Black Beach!

Un viatge molt xulo al costat de les persones que MÉS m’estimo!!! La mama a un costat, el Josep Antoni a l’altre, i el papa al cap i al cor.

Exés – Alternatives

A vegades ens passa, sobretot a l’estiu. A vegades necessitem temps per nosaltres i els infants s’avorreixen. I fruit de l’avorriment i de la falta de temps de l’adult per dedicar-li, l’infant demana algun aparell electrònic.

El problema ve quan el temps que l’infant dedica a aquest aparell no és una estona determinada, sinó que després d’un en ve un altre, i un altre i un altre… I després ens queixem perquè els infants no s’estan quiets, no tenen paciència, ho volen tot ràpid, s’avorreixen…

És clar, són infants hiperestimulats. Els auriculars amb música mentre juguen a la play i tenen el mòbil (que per cert no necessiten) al costat per quan es cansin de la play i la tablet a punt per quan es cansin del mòbil.

Per contrarestar això, l’adult ha de fer una inversió de temps exageradament gran, però amb un èxit a llarg termini.

Als matins, sortim cada dia una estoneta per evitar les llaaaargues estones a la tele. Però sortir no agrada gaire… l’aire condicionat de casa és molt golós! jeje Així que avui li he proposat un repte. Agafem llibreta i boli i anem a la caça de senyals de tràfic!

I quan hem arribat, hem desenterrat un material que feia servir fa uns anys, materials que guardem i que de tant en tant, quan es treuen són… un regal caigut del cel que comporta hores i hores de joc!

 

 

Et recordo

Txarango fa una cançó que… ni feta a mida…

T’imagino constant
a través de les nits fredes.
Et recordo constant
a través dels dies tendres.
La mà als cabells i acaronant…

Per tu viuré tot el que hauríem viscut plegats.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar
i creure…

Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé.
Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.

Et somio constant,
aixoplugant-te de la pressa.
Et desitjo constant,
la teva flama encara encesa.
Recordo el temps al teu costat,
bocins de vida que no deixo anar mai.
La teva llum es va apagar,
ja sols em queda protegir el què em vas deixar i creure…

Que tot està per fer.
Pots anar-te’n tranquil, estarem bé. Buscar i descobrir
tota la vida que deixes viu en mi.
Hem de caminar
malgrat que avui ens faci mal, sobrevolar les pors
i mirar endavant.

Et trobaré a les estrelles cada nit.
Buscar i descobrir
tota la vida s’amaga ara i aquí
Hem de caminar
i buscarem un nou demà,
sobrevolar les pors
i mirar endavant.

https://www.youtube.com/watch?v=jSv_UyiPMZY

Doctor.

Aquest estiu farà 19 anys que tinc diabetis.

El debut, malgrat semblar impossible, no va ser gaire traumàtic. Tenia els meus dos guardians, el meu pare i la meva mare, que es van encarregar de facilitar-me la feina. Potser ploraven quan jo no els veia, vés a saber. Van fer una GRAN feina. Sense ells, no seria qui sóc en aquest àmbit (bé, ni en aquest ni en cap altre, però ara aquest és el que ens ocupa).

Vaig passar per un parell d’endocrins que em van adjudicar. El primer va ser a nivell pediàtric i el segon quan em va «tocar» l’endocrí de les persones adultes.

No vaig durar gaire. No ens convencien. Ni als meus pares ni a mi. Llegien les analítiques mentre feien sorolls extranys i aleshores ho apuntava a l’ordinador sense ni mirar-te a la cara per dir-te què passava o què hi veia. I tu, que tot just estaves aprenent a viure de nou (perquè el diagnòstic implicava aprendre a viure des de zero) et miraves amb la mare o el pare amb cares espantades, de dubtes, d’incerteses, de pors.

Vam parlar-ho molt a casa. Molt. I vam decidir deixar-ho estar quan un d’ells, al plantejar-li la possibilitat de la incorporació d’una nova insulina que havia sortit no feia gaire, ens va tractar de bojos i d’inconscients «Aquesta Lantus pot causar esterilitat i un munt de problemes més que no voldrieu saber», ens deia.

Per què és tan escèptic a una novetat tan estudiada i tan ansiada en aquest camp?

Dit i fet. Vam allunyar-nos d’aquell endocrí adjudicat i, encara no sé com, vam anar a parar a ell, al Dr. Odriozola.

Ell no és només un metge per mí. És part de la meva família.

Ell va ensenyar-me a viure de debó amb la nova condició. Ell va ser qui em va encoratjar a la temuda Lantus! I què bé va anar!  Després vam deixar enrere les xeringues, van arribar els bolis! Les agulles més petites! I després les Mix. Ara la bomba. Toooooots els avenços que hi havia en el camp de la diabetis, ens els feia saber i els incorporavem.

És un metge que no para. Viatja, apren, demana, incorpora i aplica. Es desviu per la diabetis i vol anar cada dia més enllà. Què més se li pot demanar a un doctor, oi?

Doncs qui pensi que res més, s’equivoca.

Quan deia que ell m’ha ensenyat a viure desde zero, no em referia només a termes mèdics. Sinò a la vida. La vida pràctica. La diabetis i la conducció, la diabetis i el sexe, la diabetis i les relacions humanes, la diabetis i la feina, la diabetis i la familia, la diabetis i les emocions.

Ens passem les 24 hores del dia amb una mena de sensor al cervell que ja hem incorporat. Massa insulina per l’exercici que farè? Ui, això és de la calor o és una hipo? Tinc un examen però a dos quarts he de parar per punxar-me (i és clar, aprovar l’examen malgrat desconnectis tanta estona), tinc una entrevista de feina i em sembla que estic a punt d’una hipo. He conegut a un xicot i m’he de punxar… MIL pensaments, a cada segon.

Doncs el doctor, el MEU doctor, m’ha ensenyat a VIURE. A vetllar per la meva salut actual i futura però a no obsessionar-me, perquè sóc una persona, no un pàncrees. jeje.

El MEU doctor, m’ha acompanyat desde la meva pre-adolescència fins ara, ha passat per tots els moments de la meva vida, els ha viscut tots i cada un d’ells.

Dubtes, alegries, penes, etapes.

Els estudis, els amors, la família, l’espiritualitat.

«Te conozco, Albita», em diu sempre.

I tant que em coneix.

Ell és el MEU metge. Aquell qui no dubta en seure amb mi a l’altra banda de la taula i plorar plegats en un dels moments més durs de la meva vida, ara fa tres anys.

Aquell amb qui parlem des del Cicle de Krebs fins a l’energia de les persones, des del metabolisme dels hidrats de carboni fins a recorre al troç de cotó o seda per l’angoixa al volar, o des de les dosis d’insulina fins a projectes laborals o personals.

Ell ha viscut de dels meus 13 anys amb mi. UAU!

I no sé que és el que ens va»enganxar». Suposo que la llibertat.

Sí. La llibertat. Ell va ser clar des del principi. «Esto es crónico», així que em va dir que no podia dependre de ningú, perquè si ho feia, ho faria TOTA la vida. I això, en principi, té pinta de ser molts anys. Deia que no podia dependre ni tan sols d’un metge especialista en el tema. Ell em donaria eines per tirar endavant, per prendre decisions en moments concrets, ell em donaria la confiança i la responsabilitat de fer-me càrrec de la meva motxilla. I així va ser.

I això no vol dir que no pugui consultar-li coses. Ens hem trucat en moments crítics, és clar! Però moments que es poden contar amb les mans. La resta del temps, la responsable de com tenir cura de la meva patologia sóc jo. I això és culpa dels meus pares i d’ell.

«Ai, Albita!».

M’agrada veure-li als ulls l’alegria d’una bona analítica, l’emoció d’una recompensa a una dura lluita, d’una hemoglobina glicosilada que millora gràcies als avenços que fem plegats, la cara de preocupació quan ha passat alguna cosa o l’expressió concentrada quan calcula el percentatge a baixar o pujar de la basal de la bomba.

Ell és el meu metge. Qui m’ha ajudat a encaixar una, i dues i tres i quatre i cinc… peces al puzzle de la vida.